Com quedava clar en el seu discurs al final d'"A nuestros amores", no li queien gaire bé els intel·lectuals, ni la falta de criteri d'alguns espavilats davant l'obra de l'artista. Llavors, va citar Van Gogh i no sembla anecdòtic que acabés dedicant-li una pel·lícula, titulada precisament "Van Gogh", el 1991. És possible que se sentís reflectit en aquell pintor que tenia un germà marxant (en Theo) que no li venia els quadres perquè preferia anar sobre segur amb altres impressionistes.
Però Van Gogh, com tots els personatges de Pialat, era un paio contradictori. Tampoc no s'esforçava gaire a fer-se publicitat ni volia resultar simpàtic. D'altra banda, en un dels diàlegs a càrrec de la cunyada del pintor, de qui potser sempre va estar enamorat, es queixa ella de la postura de l'artista, resignat a ser un mantingut i poc predisposat a treballar, a pesar de la seva teòrica devoció per la classe obrera.
El pintor holandès, de fet, va passar els darrers dies de la seva vida (els que vol mostrar el film) en companyia del doctor Paul Gachet, un burgès de manual, a Auvers-sur-Oise, prop de París, on el metge tenia una segona residència. I, de passada, es va lligar la seva filla, la Marguerite. Cal advertir que el Van Gogh que mostra Pialat no té la mala sort amb les dones del que, per exemple, va interpretar Kirk Douglas a les ordres de Vincente Minnelli. Fa l'amor quan li plau, amb la jove Marguerite (quasi una nena) i amb una prostituta que coneix de les nits boges a París. Totes li ponen, però ell no és feliç. Almenys, no és SEMPRE feliç.
Com en altres pel·lícules, el director mostra com la disbauxa i el plaer conviuen amb la tragèdia. Aquí resulta palmari en la llarga escena al bordell de París, amb balls i molta absenta; la Marguerite demostra tenir força paciència i acaben la nit follant al tren que els retorna a Auvers-sur-Oise; ella sembla molt contenta i afirma en veu alta que la vida pot ser meravellosa. Però en Van Gogh no porta gaire bé la ressaca i, allà mateix, cau en una profunda depressió que precedirà el seu trist i conegut final.
Vull aclarir que "Van Gogh", tot i el destí del protagonista i algunes escenes en què es baralla amb el germà (un altre paio misteriós; i malalt de sífilis, tot i que no s'expliciti al film), no és en absolut una pel·lícula trista; al contrari, és lluminosa, com l'obra del pintor, és molt bella i és, fins i tot, divertida.