El realitzador apareix també com a actor, en el paper del pare de la protagonista, potser l'única persona que se l'estima i la comprèn de veritat. Personatge i director estan enamorats d'una meravellosa Sandrine Bonnaire, i la joveníssima actriu (quinze anys) encisa la càmera sense cap dificultat, fins i tot quan apareix d'esquena sobre la proa del vaixell en l'escena dels títols, amb música de Henry Purcell.
Caldrà que descobrim el perquè de la promiscuïtat de la Suzanne (o no), que fa l'amor amb tothom menys amb el xicot de qui afirma estar enamorada. La resposta -si n'hi ha- pot tenir a veure amb el relatiu pessimisme que presideix l'obra del director; i dic "relatiu" perquè no deu ser tan pessimista algú que parla sempre de l'amor en les seves pel·lícules. Sigui com sigui, la noia li dirà a un dels seus amants que "és molt lúcida", com si això fos una condemna; i ell li diu que una estona abans -mentre feien l'amor- no semblava gaire lúcida; però aquest és el drama de la Suzanne: només és feliç quan fa l'amor. I el seu pare, que, quan era petita, tenia por que la segrestessin de tan maca, li dirà que ella pot creure que és capaç d'estimar però no tothom pot estimar. I l'home és tan lúcid com ella, com demostra en l'escena en què torna a casa i diu quatre o cinc veritats a una colla d'hipòcrites que són (eren) la seva família. En la mateixa escena (magnífica) cita Van Gogh (més tard, Pialat dirigiria un film sobre el pintor), quan va dir que "la tristesa durarà sempre", i especula sobre si les paraules de l'artista no anaven referides a ell mateix sinó a la resta de la gent, que no podia entendre la bellesa.
"A nuestros amores", com quasi tots els títols de Pialat, no és un film fàcil. Però és molt bell. I, en certa manera, també és molt trist i molt lúcid; i un cim del cinema francès, i potser l'obra mestra de l'autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada