Curiosament, treballa en un projecte per allargar la vida, i també té una aventura amb un xicot molt més jove, assolint una satisfacció sexual que no troba (o ja no troba) amb la seva parella. Al seu voltant, la mort i la vida es manifesten com esdeveniments tan angoixants com inevitables, mentre ella cerca un equilibri i sentir-se realitzada.
El film d'Aina Clotet inclou comentaris sobre el canvi climàtic i l'augment de les malalties mentals, però no va gaire més enllà d'un retrat femení en clau de tragicomèdia.
En qualsevol cas, s'expressa amb honestedat i convicció, i no vull objectar la seva similitud, probablement casual (*), amb un altre retrat femení que, també per casualitat, he pogut veure amb només un dia de diferència:
En què s'assemblen "Viva" i "Una bonita mañana", pel·lícula de Mia Hansen-Love del 2022?
- El més obvi, és el tallat de cabells de les protagonistes, tot i que la Sandra d'"Una bonita mañana" (una senzillament extraordinària Léa Seydoux) no ha tingut càncer (que sapiguem).
- També la desorientada Sandra troba consol en el sexe, gràcies a un amic convertit en amant (Melvil Poupaud, més simpàtic que en els seus treballs amb Allen o Donzelli, comentats al bloc); però, com li passava a la Nora amb el jove de "Viva", la relació és incerta, en aquest cas perquè ell és casat.
- La vellesa, la decrepitud, i l'infern de les residències és present en ambdós films. A "Una bonita mañana", funciona també com el revers de les ganes de viure, a través del dramàtic cas del pare de la protagonista, intel·lectual que pateix una greu malaltia neurodegenerativa.
Dues bones pel·lícules -tot i que confesso preferir la segona- que resolen un dilema etern amb les carícies del sol sobre les cicatrius; en el cas de "Viva", en sentit literal, i a "Una bonita mañana", fent honor al seu títol, amb una passejada fins al Sacré Coeur parisenc.
(*) Tot i que Aina Clotet ha esmentat la directora francesa entre els seus referents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada