Adaptació d'un best-seller de James Jones, "De aquí a la eternidad" (Fred Zinnemann, 1953) ofereix un càustic retrat de la societat castrense. L'acció ens situa a Hawaii, el 1941. Avui sabem que els japonesos van anar a tocar els collons, però, abans que això passés (l'atac a Pearl Harbor ocupa només un breu tram al final), els militars destinats a la base no vivien malament del tot, alternant la rutina dels entrenaments amb les borratxeres i les festes als locals amb presència femenina. Però el sergent Warden (Burt Lancaster) es complica la vida lligant-se la dona del capità (Deborah Kerr); i el soldat Prewitt (Montgomery Clift), en no voler apuntar-se a l'equip de boxa del campament, ja que arrossega un trauma de quan donava cops de puny (el mateix que li passava al John Wayne d'"Un hombre tranquilo", estrenada un any abans). El pobre Prewitt rep per totes bandes i només té el suport d'una simpàtica noia de companyia i d'un italià aficionat a la gresca; l'actriu (Donna Reed) i l'actor (Frank Sinatra) que fan aquests papers van merèixer sengles Òscars als millors secundaris; diuen que el segon va aconseguir la feina -que va rellançar la seva carrera- amb l'ajuda dels seus amics de la màfia, fet que evoca gens dissimuladament Francis Coppola a "El padrino" (allò del cap del cavall al llit del productor, recordeu?).
Zinnemann dirigeix amb eficàcia un repartiment coral, treu tot el partit d'un guió molt atractiu amb acció, amors impossibles, dilemes morals, amistat i venjança, i, finalment, obté alguns moments icònics, amb menció d'honor pel petó entre la sorra i les onades d'en Lancaster i la Kerr, tots dos en banyador, ell tot múscul i ella més atractiva que de costum.
7 comentaris:
Con unas cuantas secuencias de esas que quedan para la posteridad.
Una altra pel·lícula mítica, de les que esdevenen icòniques, ja sigui pel títol o, com en aquest cas, per alguna escena pujada de to (per l'època).
Una abraçada.
Trecce: Zinnemann se muestra muy hábil. Por ejemplo, en la resolución en fuera de campo de la pelea entre Montgomery Clift y Ernest Borgnine.
Juan: O l'escena de la platja, que ja esmento al post.
Una abraçada.
Un clásico, muy buena. A mí (aparte de la escena de la ola) siempre me viene a la mente la trágica secuencia entre Sinatra y Borgnine.
Saludos.
Después de su enfrentamiento en el bar, las sesiones de golpes en la prisión transcurren fuera de campo. Lo cual no impide el impacto del trágico desenlace.
Saludos.
Famoso, exitoso y, en su momento, escandaloso melodrama llevado a la pantalla con resultón efectismo, a partir del novelón (lo digo por la cantidad de páginas) de James Jones al que se le limaron diversas aristas, especialmente en el tratamiento de la problemática sexual que aqueja a algunos personajes para hacer así viable su versión cinematográfica, que naturalmente conllevaba la inevitable simplificación de contenidos.
Un saludo.
Pues casi me dan ganas de leer la novela.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada