Quan l'amor se'n va, on va?

"Mi amiga Eva" (2025), dirigida per Cesc Gay i interpretada per una esplèndida Nora Navas, manté el to d'altres títols de la filmografia del realitzador català: una barreja de drama i de comèdia, que de vegades funciona molt bé ("Truman"), altres no tant ("Sentimental"). En aquest cas, el resultat mereix un notable; potser hi tingui a veure la participació en el guió d'Eduard Sola, ara mateix molt cotitzat gràcies a l'èxit de "Casa en flames". 

El film ens parla d'una crisi matrimonial o, més ben dit, de com la màgia desapareix i de com la protagonista, després de conèixer a Roma l'argentí que sempre surt a les pel·lícules del director (ens referim a la nacionalitat, no a l'actor en concret, aquí Rodrigo de la Serna, rostre popular a casa nostra per la sèrie "La casa de papel"), té el desig, molt lícit, de tornar-se a enamorar. Però això implica sortir de la zona de confort que proporciona el matrimoni, rebre unes quantes crítiques i pagar el peatge de les aplicacions per a lligar. 

Gay i Sola condueixen amb mà ferma les regnes d'un relat que conté molta lucidesa, tot i que no renuncia a l'humor ni a alguna situació tòpica, sempre amb el noble objectiu d'evitar convertir en tragèdia allò que adopta les formes d'una comèdia lleugera, arrodonida al final per una petita confusió que posarà les coses al seu lloc, com passava en molts clàssics de l'època daurada del gènere. 

A diferència d'altres títols del director, no hi ha una excessiva coralitat i una dona és la protagonista absoluta.

També són protagonistes les dones en un drama vestit de comèdia -més coral, això sí- que ens arriba de França i que també parla de la dificultat de mantenir una relació, de les mentides -pietoses o no-, dels errors, dels desenganys, del desig de trobar/recuperar l'amor perdut. 

Emmanuel Mouret ja havia demostrat a "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" i "Crónica de un amor efímero" la sensibilitat i profund coneixement de les febleses humanes amb què aborda els seus drames disfressats de comèdia. Vam dir que recordava Woody Allen, i les "Tres amigas" (2024) s'assemblen una mica a les despistades i insegures protagonistes de "Hannah y sus hermanas". 

Potser el ritme narratiu no té la fluïdesa de l'obra mestra del novaiorquès, però a Mouret no li podem negar habilitat. El trencament de la quarta paret des de l'inici del film impedeix que la tragèdia que sustenta la trama perjudiqui el to lleuger d'una obra que quasi és un compendi de les situacions que envolten la recerca de l'amor. Les visites al museu on treballa una de les protagonistes, els passejos per Lyon, els seus ponts i els seus parcs, també evoquen l'obra d'Allen, fins que -i no és en absolut contradictori- apareix Bergman, i una escena entre una vídua amb sentiment de culpa i el fantasma del seu marit, que és també el narrador, ens proporciona una de les escenes més belles de la temporada cinematogràfica. D'altra banda, Mouret continua mostrant elegància sense renunciar a la sobrietat, com en l'escena en què els personatges, mentre visiten un pis buit, decideixen fondre's en un petó, que finalment veiem però que, abans, només endevinem, perquè la càmera, prudent, espera uns instants abans de seguir-los.