I direu: és clar! Almodóvar sempre parla de dones. Doncs no! Aquí, els protagonistes són dos homes; tot i que amb alguns trets femenins: Benigno, l'infermer sol·lícit, passa per ser homosexual; Marcos, el periodista, plora cada dos per tres. Es relacionen entre si quan es coneixen a l'hospital (o va ser en un espectacle de dansa?) i amb dues dones en estat de coma: la ballarina Alicia, a causa d'un accident de cotxe, cuidada dia i nit pel primer; i la torera, a causa d'una cogida, entre la vida i la mort, entre dos amors.
Em refermo en la idea que "Hable con ella" és el millor Almodóvar d'aquest segle. És cert que aprofita cameos diversos i talents diversos per omplir metratge, des de les elegants prestacions de Pina Bausch o Caetano Veloso als interludis humorístics a càrrec de Loles León i la sempre impagable Chus Lampreave. Però la trama principal, de la qual només diré que és trista, desesperadament romàntica, i, alhora, molt agosarada, molt radical i políticament incorrectíssima, esdevé fascinant, en bona mesura gràcies a la interpretació impecable, genial, de Javier Cámara, ben secundat per Darío Grandinetti; ells són dos solitaris enfrontats a dues dones (Alicia és Leonor Watling) que no parlen per raons òbvies, però potser escolten allò que ells els expliquen, sobretot Benigno, que ja li diu al seu únic amic: cal parlar amb les dones, estimar-les, cuidar-les i parlar-hi. De qualsevol cosa, d'un viatge, o d'una pel·lícula, com la muda "El amante menguante", una altra peça sobre amors infinits, trista però divertida (amb Fele Martínez i Paz Vega).
4 comentaris:
Entre la producción de Almodóvar es de las que mejor acogida tuvieron y de las que se mantienen, con el paso del tiempo, entre sus mejores obras y es que yo pienso que aquí, el manchego deja a un lado algunos de sus excesos para realizar uno de sus films más contenidos y sobrios sin renunciar a su estilo.
Esa es la clave del éxito del film. El exceso está en el argumento, pero la presentación es sobria y elegante.
També es troba entre les meves pel·lícules preferides d'un director que mai m'ha acabat d'entusiasmar del tot.
Una abraçada.
Almodóvar va ser un referent els anys vuitanta, i és història del nostre cinema. Però la segona meitat de la seva carrera és, en gran part, decebedora.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada