LAS TRES NOCHES DE EVA

Tornem a trobar Barbara Stanwyck a bord d'un vaixell a "Las tres noches de Eva" (Preston Sturges, 1941). Ara, en un paper més reconeixible, el d'una estafadora que, amb el seu pare i un altre còmplice, i gràcies a la seva habilitat amb les cartes, es dediquen a plomar els milionaris que volten per allà (en aquella època, i més en plena guerra mundial, els creuers no eren -com avui- aptes per a totes les butxaques). I li toca el rebre al personatge interpretat per Henry Fonda, hereu d'una família de rics empresaris, tímid i aficionat a les serps (la primera escena el mostra abandonant l'Amazònia, després d'una estada d'un any). 

"Las tres noches de Eva" és una screwball comedy: el personatge de Henry Fonda, un atractiu savi despistat, equival al Cary Grant de "La fiera de mi niña" o al Gary Cooper de "Bola de fuego" (també protagonitzada per Barbara Stanwyck). I, ja que parlem de Gary Cooper, l'esquema argumental no és gaire diferent del d'"El secreto de vivir", que ressenyàvem fa quatre dies: el noi i la noia s'enamoren, però la cosa s'espatlla quan ell descobreix la impostura, i no serà fàcil de solucionar. En el film de Preston Sturges -notable guionista i realitzador-, ella opta per la venjança quan ell trenca el compromís; tot i que els motius del milionari semblen prou comprensibles. El guió s'esforça a justificar el comportament de la guapa estafadora, i també s'esforça a justificar la poc versemblant venjança, quan ella el torna a seduir fingint ser una altra persona (una aristòcrata anglesa que ha vingut d'Europa en submarí -recordem-ho novament: estem en plena Segona Guerra Mundial-). Tampoc el final sembla molt lògic -precipitat, si més no-, però el salven un parell de gags recurrents. 

No cal que ens esquincem les vestidures; és una comèdia d'embolics i aquestes coses poden passar. I, si les obviem, "Las tres noches de Eva" resulta una pel·lícula brillant. La primera part, al vaixell, inclou una partida de pòquer que pot competir amb una escena similar a "El golpe", i una efusió romàntica entre els dos protagonistes, que ajunten les galtes i apropen els llavis llarga estona sense que arribin a besar-se, que aconsegueix un nivell eròtic gairebé insòlit en un film de l'època. Després, la llarga escena de la festa i el sopar, a part de satiritzar l'admiració dels nou-rics americans envers els aristòcrates europeus -encara que siguin de mentida-, constitueix una allau de gags, alguns d'elementals però sempre eficaços, que ens recorden la molt posterior "El guateque". De fet, Sturges es mostra en tot moment tan elegant com ho seria Blake Edwards; dialoguista excel·lent i millor director, capaç d'escenes tan brillants com la de l'arribada dels exploradors al vaixell (o la seqüència del restaurant que segueix). I, potser no calia dir-ho, Stanwyck i Fonda broden els seus papers (ben secundats per, entre d'altres, Charles Coburn, actor de repartiment que seria reconegut amb un Òscar només dos anys més tard).

AMOR PROHIBIDO

Si ets una bibliotecària verge que mai no ha sortit del poble i, un bon dia, retires tots els estalvis per anar-te'n de creuer, i allà fas amistat amb un tipus amb la fesomia d'Adolphe Menjou, tens tots els números perquè les coses vagin pel pedregar. 

"Amor prohibido", dirigida per Frank Capra el 1932, protagonitzada per Barbara Stanwyck, és un melodrama de manual, potser fins i tot excessiu. Com sigui, la política i la premsa sensacionalista formen part de l'argument, amb la qual cosa el film no resulta tan diferent dels que farien famós el director al llarg de la dècada, i Capra demostra el seu domini del llenguatge cinematogràfic i les lliçons apreses de la seva etapa silent: els gestos dels amants són tant o més importants que les frases, i alguns moviments de càmera resulten brillants, com en l'escena a la maternitat.

LA FLOR DE MI SECRETO

Com apuntàvem en un post del 2017 centrat en "Kika", un film fallit de Pedro Almodóvar, després de l'èxit assolit amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que va anar acompanyat del divorci artístic de la seva musa Carmen Maura, el realitzador entrava en una etapa incerta però que, tanmateix, amb la perspectiva dels anys transcorreguts, sembla ara imprescindible per a la seva consolidació com a director-autor.

A "Átame" (1989), cedeix el protagonisme a Victoria Abril i Antonio Banderas per oferir una versió personalíssima d"El coleccionista". Ella és una actriu amb alguns problemes (Almodóvar introdueix el motiu del cinema dins del cinema, recuperat vint anys després a "Los abrazos rotos"), segrestada en ple rodatge per un jove fugat d'un psiquiàtric, que la vol al seu costat perquè se n'enamori, tot i que caldrà lligar-la ("Tengo 23 años y 50.000 pesetas, y estoy solo en el mundo. Intentaré ser un buen marido y un buen padre para tus hijos"). Contra pronòstic, després d'algunes sessions de sexe salvatge, la síndrome d'Estocolm triomfa i fugen cap a la llibertat, en companyia de Loles León i amb el fons musical del tema "Resistiré" (*), prou oportú per a una història d'éssers desarrelats, estranyament romàntica i farcida de moments icònics, amb menció d'honor per al bussejador de joguina que ajuda la protagonista a alleujar les penes mentre és a la banyera. 

A risc de ser redundant, diré que "Átame" és un dels films més lliures del director, que parla d'això, de llibertat, la qual cosa és una paradoxa, ja que tracta d'un segrest.

"Tacones lejanos" (1991) és, per comparació, més ortodoxa. Després dels nombrosos flirteigs amb el melodrama, aquí s'hi llença de cap, per explicar la relació entre una de les mares imperfectes que sovintejarien en la seva filmografia i la seva filla; ambdues es retroben quan la primera, actriu, cantant i diva, torna a Espanya després de dècades a Mèxic; la noia, presentadora de televisió, s'ha casat amb un impresentable que havia estat amant de la mare; tot es complica quan el marit apareix assassinat; un jutge que s'assembla a Miguel Bosé i a un transvestit que actua en un club imitant la mare intentarà demostrar la innocència de la protagonista tot i que ella s'autoinculpa en el curs d'un informatiu.

Almodóvar aconsegueix la proesa de fer creïbles la trama i els personatges. Juga amb el musical (de les actuacions de la diva al teatre, o la imitació del transvestit, al número de ball al pati de la presó amb Bibí Ándersen al capdavant), no renuncia a l'humor (impagable el gag de la locutora per a sord-muts), sublima el joc amb els colors i obté -com a mínim- un moment icònic quan una llàgrima cau sobre la marca del petó a l'escenari. Però tot això no hauria estat possible sense la complicitat del repartiment, sobretot de Marisa Paredes, perfecta en el controvertit paper de la mare, i d'una Victoria Abril fràgil només en aparença.

Després de l'ensopegada de "Kika", Almodóvar confia novament en Marisa Paredes i li ofereix el protagonisme absolut de "La flor de mi secreto" (1995), pel·lícula en què el joc amb els colors s'estén a la trama: Leo escriu novel·la rosa sota el pseudònim d'Amanda Gris, però aspira a fer novel·la negra; el seu editor la rescata quan va vestida de blau i li recorda un diàleg de "Casablanca": "Bogart le decía a Ingrid Bergman que se acordaba del día en que la vio por primera vez, durante la ocupación de París, porque los alemanes vestían de gris y ella de azul". 

"La flor de mi secreto" recupera motius de films anteriors i n'anticipa d'altres: l'escriptora de novel·la rosa que oculta la seva identitat és una prolongació del personatge de Sor Rata de Callejón a "Entre tinieblas"; com la Pepa de "Mujeres al borde de un ataque de nervios", Leo se sent abandonada per un marit (Imanol Arias) absent perquè fa de militar i perquè li fot les banyes amb la seva millor amiga (és així de barrut), i la recuperació emocional passa per un viatge al poble de la seva infància, un poblet de Ciudad Real que evoca l'etern retorn que serà tema central de molts títols posteriors, amb "Volver" com a referència més òbvia. 

(*) Com que ja era famós, Almodóvar va requerir els serveis d'Ennio Morricone a "Átame" i de Ryüichi Sakamoto a "Tacones lejanos". Però no va quedar content de les bandes sonores i va donar més protagonisme a les cançons, l'esmentada "Resistiré" i, a "Tacones lejanos", les brillants aportacions de Luz Casal amb "Piensa en mí" i "Un año de amor". A partir de "La flor de mi secreto", iniciaria la seva fructífera col·laboració amb Alberto Iglesias.

F1

No s'han complicat la vida a "F1". Joseph Kosinski, el realitzador de "Top gun: Maverick" repeteix l'argument canviant els avions pels monoplaces de la Fórmula 1 a què al·ludeix el títol, amb l'innecessari afegitó "La película". O potser sí que calia aclarir que és una pel·lícula de ficció, ja que sembla un reportatge promocional, amb curses reals i constants cameos de pilots, i tones de product placement. 

En fi, com dèiem, la història és la de sempre: un senyor (Brad Pitt) que va ser una promesa fa trenta anys i va perdre la seva oportunitat a causa d'un greu accident, potser propiciat per ser un temerari, com que no té res millor a fer, accepta la proposta d'un vell amic (Javier Bardem) per pilotar a la seva escuderia, no tant per guanyar curses com per aclarir per què van últims i per ensenyar maneres a un jove pilot amb molt talent però nul·la experiència. Tothom se'n fot perquè és vell, però demostrarà que no ha perdut perícia ni intel·ligència al volant; i, a part de descobrir com poden millorar els vehicles perquè no s'estampin a cada corba, es lligarà la noia que els dissenya, a qui també qüestionen per ser dona en un món de mascles alfa.

Hi ha un capitalista que exerceix de dolent, reflexions sobre l'amistat i el treball en equip, emocions sobre la pista i, sobretot, molta parafernàlia automobilística, que permetrà que Kosinski torni a demostrar que està molt dotat per a les escenes de màquines en acció; per a la resta, un aprovat justet.

EL SECRETO DE VIVIR

M'adono que "El secreto de vivir" (Frank Capra, 1936) inverteix els termes de l'esplèndida "Sucedió una noche", ja que ara és ell (Gary Cooper) l'hereu d'una fortuna de vint milions de dòlars i ella (Jean Arthur) la periodista. 

Però, pel que fa al caràcter dels personatges, la qüestió és prou diferent. Longfellow Deeds és un xicot de poble, ingenu, una mica peculiar -però molt bona persona-, que es converteix en milionari de la nit al dia; els representants del seu oncle, mort a Itàlia i causant de la seva riquesa, el porten a Nova York, on ha de decidir què fa amb els diners. Tots es comporten com uns voltors, i la noia -la periodista- l'enreda per obtenir la seva amistat i poder ridiculitzar-lo a la premsa sensacionalista sense que ell sospiti. 

"El secreto de vivir" mostra tres Amèriques: la rural, representada pel personatge protagonista, senzill i autèntic; la urbana, que reuneix tots els vicis del capitalisme; i, enmig, la població més desemparada, les víctimes de la Gran Depressió, a qui Deeds, en un gest molt rooseveltià, que propiciarà que el vulguin declarar boig (i incapaç d'administrar l'herència), decideix ajudar regalant-los terres de conreu. 

No patiu, tot acaba bé en aquesta comèdia deliciosa, rubricada amb un discurs final antològic del protagonista i un petó en primer pla. 

L'èxit acompanya la proposta i li val a Capra el segon Òscar com a director i l'aferma en un estil característic ("Vive como quieras" o "Juan Nadie" tenen moltes similituds), tot i que la cura en els diàlegs o l'atenció als personatges secundaris són pròpies de la comèdia clàssica americana, com ho és la narrativa: concisió, rellevància dramàtica dels titulars de premsa, sistemàtica utilització de l'el·lipsi, enquadraments funcionals, que no exclouen alguna singularitat, com el pla a contrallum en l'escena al manicomi, que s'avança un lustre a "Ciudadano Kane".

WARFARE

Després de "Civil War", Alex Garland, amb el concurs de l'ex-marine Ray Mendoza en la direcció i en un guió basat estrictament en la seva experiència, reincideix en el gènere bèl·lic (o antibèl·lic), i reprodueix en temps real una complicada situació viscuda per soldats americans rodejats per l'enemic, en un entorn urbà durant la guerra d'Iraq. 

"Warfare" (2025) només aspira a transmetre sensacions, i Garland torna a lluir-se en l'apartat sonor, ideal per traslladar la desorientació dels marines o per mostrar a conveniència els punyents crits de dolor dels ferits.

DESEANDO AMAR

Quan vaig comentar la darrera -i molt peculiar- llista de Sight and Sound de millors pel·lícules, vaig prometre una revisió de "Deseando amar" (Wong Kar Wai, 2000). Vaig dir que l'havia trobada críptica la primera i única vegada que l'havia vista, i ara, quan la torno a mirar en una edició remasteritzada, m'adono que devia estar espès; perquè l'argument no té cap secret: ambientada a Shanghai, als anys seixanta, és la història d'un home i una dona que són veïns, ambdós casats, que descobreixen que les seves parelles respectives s'entenen, i que també descobreixen -i d'aquí el títol- que podrien estimar-se ells dos, però no volen ser com els altres, i tampoc no gosen enfrontar-se a les enraonies de la gent.

Imagino que em va despistar el fet que els infidels mai no apareixen retratats frontalment; en realitat, quasi ni apareixen. El film, molt romàntic en el millor sentit de la paraula, no ens separa dels protagonistes. I la posada en escena és elegant i original; els interiors empresonen els personatges, enquadrats enmig o al fons d'estrets passadissos; o sorpresos en exteriors sense matisos, en recorreguts sempre molt similars o idèntics, com quan ella baixa les escales del lloc on compra fideus perquè està sola i no té ganes de cuinar. Pluja, algunes imatges al ralentí i una banda sonora inoblidable, des del tema principal fins a les cançons de Nat King Cole, atorguen al film un encant singular. En qualsevol cas, tampoc no podem obviar la concurrència de simbolismes (les plantes que trenquen amb l'abstracta monotonia dels escenaris, presents en els vestits de la noia i sorgint, en un temple cambodjà, d'un forat a la pedra al qual ell confia el seu secret). 

A falta de revisar "2046" (2004), una mena de continuació en clau de ciència-ficció, anunciada pel número d'una habitació d'hotel a "Deseando amar", és molt probable que la cinquena pel·lícula a la llista de Sight and Sound constitueixi el cim de la carrera de Wong Kar Wai, realitzador notable però amb una clara tendència a l'esteticisme, de vegades una mica gratuït. Ni "My Blueberry Nights" (2007), amb un repartiment internacional, ni "The Grandmaster" (2013), epopeia d'arts marcials, em van convèncer. Ara, a Filmin, tenim a l'abast la sèrie que va dirigir el 2023 per a la televisió xinesa, "Blossoms Shanghai", la història d'un triomfador i del boom capitalista a Shanghai, els anys noranta; però el primer capítol, tot i que didàctic i -com calia esperar- molt ben fotografiat, sembla voler imitar l'estil occidental per a aquest tipus d'històries, i no convida a enganxar-nos als vint-i-nou capítols que falten, d'una hora cadascun. Però ja ho veurem.

VÍCTIMA

Dirigida per Basil Dearden el 1961, "Víctima" mostra les cartes des del seu títol, tot i que un inici en format de thriller no fa sospitar quin serà el seu veritable argument. 

Es tracta d'un film certament insòlit, que mostra la penosa situació dels homosexuals en un Regne Unit en què ser-ho constituïa un delicte. Havien d'ocultar les seves inclinacions i sovint es veien sotmesos al xantatge de desaprensius, i és per això que Dearden els presenta no com a delinqüents sinó com a víctimes. 

Un d'ells se suïcida i un dels seus amants, un advocat prestigiós que no ha sortit de l'armari, posarà en perill el seu matrimoni i la seva carrera perquè es faci justícia. 

Dirk Bogarde, presumpte bisexual i conegut ara pels seus personatges ambigus -d'"El sirviente" a "Muerte en Venecia"-, fa un treball excel·lent i, com la mateixa pel·lícula, esquiva els tòpics que podien fàcilment llastrar aquest film de denúncia. Malgrat el valor de la proposta, l'homosexualitat no va ser despenalitzada pels anglesos fins al 1967.

SIRÂT

A "Sirât: Trance en el desierto" (2025) sembla que passin més coses que a la contemplativa "O que arde"; hi ha més personatges i, sens dubte, més moviment en aquesta història sobre un pare (Sergi López) i el seu fill que busquen la filla/germana entre els nòmades de les raves al desert del Marroc, impel·lits a un viatge per camins impossibles. Però aviat ens adonarem que la recerca de la filla desapareguda és un macguffin i que allò que Oliver Laxe pretén és situar-nos en un univers preapocalíptic on els homes, potser inconscientment, cerquen el retorn a un lloc ancestral en què la naturalesa imposa la seva llei i la lluita contra l'adversitat va lligada a una forma de catarsi. 

Així, doncs, els boscos de Galícia es converteixen en les muntanyes i les planures desèrtiques del Nord d'Àfrica, i novament, hem de rendir-nos a la força visual d'aquesta road-movie cruel, que comença com un documental, continua com un western i acaba on començava Mad Max.

LUNA NUEVA

El 1940, Howard Hawks signa, després de "La fiera de mi niña", un altre dels títols emblemàtics de la screwball comedy. 

"Luna nueva" adapta una obra de teatre de Ben Hecht i Charles MacArthur que ja havia portat al cinema Lewis Milestone el 1931, i que recuperaria Billy Wilder a "Primera plana", el 1974. A diferència, però, de les altres versions, el reporter que vol deixar la feina per casar-se és aquí una dona (Rosalind Russell) i, a més, ex-esposa de l'editor (Cary Grant, perfecte), un murri simpàtic que farà servir tota mena d'estratagemes per recuperar el professional i, de retruc, la muller. La imminent execució d'un revolucionari -que acabarà ocult en un escriptori de la sala de premsa del jutjat-, acusat de matar un policia, és l'esquer perfecte.

Amb Ralph Bellamy (el futur marit de la Hildy i a qui ningú no pren seriosament -en un gag genial, algú comenta que és "un que s'assembla a Ralph Bellamy"-) de tercer vèrtex del triangle, i el concurs d'una colla de secundaris impagables (periodistes, acusat -i una noia que se l'estima-, la sogra de la reportera, l'alcalde, el cap de policia), "Luna nueva" esdevé una comèdia trepidant, de diàlegs tan ràpids que resulta difícil retenir tots els matisos que contenen (atenció a les converses telefòniques en paral·lel); també és una lloança -no exempta d'ironia- a la professió de periodista, i a la conveniència de seguir els instints, i, de passada, una conya radical en què el revolucionari sembla molt bona persona mentre els poders fàctics són corruptes, ineptes i insensibles, només preocupats per satisfer l'electorat.

CURE

"Cure", dirigida el 1997 per Kiyoshi Kurosawa i interpretada per Kôji Yakusho (requerit per Wim Wenders per a "Perfect Days"), és un clàssic modern del cinema de terror japonès. Una trama policíaca, convertida aviat en un malson, sobre uns assassinats misteriosos, quasi rituals, dels quals en coneixem els autors materials però no l'instigador; tot i que un paio que sembla haver perdut la memòria, immune als interrogatoris, apareix com a principal sospitós.

MISIÓN IMPOSIBLE: SENTENCIA FINAL

Tal vegada el lliurament definitiu de la nissaga, continuació d'una primera part estrenada fa un parell d'anys, i amb clara voluntat de compendiar les aventures d'Ethan Hunt iniciades en fa quasi trenta (els flaixbacs gairebé avorreixen), "Misión imposible: Sentencia final" adverteix sobre els perills de la intel·ligència artificial i, conseqüentment, és una pel·lícula quasi analògica, que renuncia als entorns urbans sofisticats i porta al protagonista a coves subterrànies, profunditats submarines i, finalment, al cel, passejant-se entre dos avions de la Primera Guerra Mundial. Mai o quasi mai al nivell de la superfície terrestre, on viu la gent comuna. Perquè Cruise/Hunt és com un déu, triat per salvar la humanitat d'una hecatombe atòmica. Potser per això el film és molt seriós, potser massa. Potser per això el film es veu antic, com si fos dels anys seixanta: una barreja de pel·lícula pre-apocalíptica i d'aventures com les d'abans, les que ens duien al mar, a bord de submarins, o al Pol Nord, en companyia dels huskies i dels esquimals. 

En fi, "Misión imposible: Sentencia final" no s'oblida, però, d'enaltir el treball en equip, o d'incloure el triplet d'accions en paral·lel en un clímax a contrarellotge. D'altra banda, si el personatge ho té francament complicat per desactivar el pèrfid sistema operatiu que vol destruir-ho tot, si ha de submergir-se a més de cent metres en aigües glaçades o caminar (sense dobles?) sobre les ales d'un avió, almenys compta amb un president dels Estats Units que és dona, és afroamericana, i sembla tenir seny; imagina't el mateix amb en Trump al capdavant!

JERRY MAGUIRE

A punt de veure el darrer lliurament de "Misión imposible", volem recuperar un treball de Tom Cruise que potser no estarà entre els més memorables de la seva filmografia però que, tanmateix, m'atrau per diversos motius. 

A Cameron Crowe li vaig perdre el respecte (i la pista) després del nyap de "Vanilla Sky". Però, quan va signar "Jerry Maguire" (1996), gaudia de cert prestigi, que va revalidar amb "Casi famosos" (2000). Això no vol dir que la seva primera col·laboració amb Cruise no mostrés uns quants tòpics i defectes.

Narra la peripècia del Maguire del títol, un competent representant d'esportistes d'elit que perd la feina després de reivindicar un treball més dirigit a les persones i no tant als calés. També perd la nòvia pija i es queda amb un únic client (un jugador de beisbol una mica pallissa, tot i que el personatge li va valer un Òscar a Cuba Gooding Jr.) i una empleada simpàtica i amb ganes de trobar parella (Renée Zellweger). La noia té un fill que, en la pel·lícula, compleix una doble funció: fer gràcia -perquè fa gràcia- i mostrar que Maguire/Cruise pot arribar a ser un pare afectuós; l'actor, per cert, oposita a la interpretació més histriònica mai vista en una pantalla de cinema. 

Llavors, per què m'agrada aquesta pel·lícula? Per motius laborals, conec bé el món de la venda, i us asseguro que aquestes històries sobre un univers de gent sense escrúpols on regna la llei de la selva, amb clients trànsfugues i competidors menyspreables, no s'allunyen de la realitat. M'identifico amb l'entorn i amb el vertigen de la caiguda que pateix el personatge; jo no he comès mai la imprudència d'escriure un manifest on digui que hem de treballar per les persones i no pels diners, però la por de perdre els clients i el prestigi és inherent a la nostra feina de venedors. En fi, per sort sempre podem emborratxar-nos i, si tenim a l'abast una noia tan dolça i comprensiva com el personatge d'una Renée Zellweger quan encara estava de bon veure, doncs encara millor. I és en aquest punt que la pel·lícula funciona prou bé com a història romàntica, exposant amb elegància els dubtes de la noia, que no sap si ell se l'estima o només vol un salvavides; a més, és el seu cap, i ja sabeu la dita. I ell es retrobarà a si mateix i podrà donar una petita lliçó d'humanitat al cuc infecte que li ha fotut tots els clients o quasi. Sort que el seu jugador ha aconseguit algun touchdown! (Atenció al moment impagable en què el client traïdor li diu que no va estar al seu costat quan calia sinó passejant amb un... negre).

Show Me the Money!!!

MICKEY 17

Fitxat pels americans després de l'èxit de "Parásitos", Bong Joon-ho signa "Mickey 17" (2025), faula distòpica, com ho era "Snowpiercer", en què un excel·lent Robert Pattinson fa el paper d'un noi més aviat tímid que, fugint d'uns gàngsters a qui deu diners, s'embarca en una nau plena de colons de l'espai capitanejats per un autòcrata llunàtic -mai millor dit- que em va recordar Donald Trump per la seva vocació messiànica i manca d'escrúpols. 

El número després del nom s'explica perquè Mickey/Pattinson va escollir ser "prescindible", un no ningú a qui encarreguen les feines més perilloses o, directament, fan servir de conillet d'índies, amb l'avantatge -o no- que cada vegada que mor el tornen a fabricar en una mena d'impressora 3-D. 

Els girs de la trama l'omplen de possibilitats que el film no acaba d'explorar, i es queda en un divertiment enginyós, entre la ciència-ficció d'aventures i un enèsim discurs sobre la lluita de classes. Si més no, la protagonista femenina, Naomi Ackie, surt molt més atractiva que a "Parpadea dos veces", el títol de suspens no gaire memorable on la vam descobrir l'any passat.

GRAND TOUR

Entre la desconstrucció del relat d'aventures colonials, el drama d'època i el documental sui generis sobre la cultura de l'Extrem Orient, entre el blanc i negre i el color, entre el 1917 i l'actualitat, "Grand Tour" (Miguel Gomes, 2024) és un títol tan insòlit com fascinant que parla, si és que parla d'alguna cosa, dels contrastos, del contrast entre la realitat i la representació de la realitat, dels contrastos inherents als països visitats pels protagonistes i per una càmera capaç de captar la bellesa d'un continent en tots els sentits exuberant.

SILVIO (Y LOS OTROS)

Com ja vam dir en parlar d'"Il divo", Paolo Sorrentino, amb la col·laboració inestimable de Toni Servillo, se sent còmode retratant polítics italians controvertits. El 2018 li va tocar el torn a l'inefable Berlusconi.

"Silvio (y los otros)" és un film típic del realitzador, que divideix el seu metratge entre les escenes de festes decadents (partint d'una trama paral·lela al voltant d'un arribista, que s'esvaeix a mitja pel·lícula) i una mirada més íntima sobre el personatge central, irònica però també tendra, que és on es troben els millors moments, com quan Berlusconi, nostàlgic del seu èxit com a venedor, es posa a prova a si mateix trucant, un vespre, a una clienta triada a l'atzar a través de la guia telefònica per vendre-li un pis tan car i luxós com inexistent.

PARTHENOPE

Després de "Fue la mano de Dios" (2021), Paolo Sorrentino continua a Nàpols amb "Parthenope" (2024). Ara, el protagonista que ens condueix a través d'escenaris que van de la bellesa més genuïna a la lletjor més mediterrània és una dona, a qui coneixerem des del seu naixement a l'aigua, a l'estil d'una venus de Botticelli, en la dècada dels cinquanta, fins a la seva jubilació en l'epíleg, passant per una joventut esplèndida (Celleste Dalla Porta és tot un descobriment), sota la llum de Capri, una deessa que sedueix amb el físic i també amb una intel·ligència prodigiosa. 

Sorrentino omple la pel·lícula d'imatges fascinants, d'instants màgics i d'algun moment surrealista, novament amb Fellini com a referència però en versió etèria (la trobada amb el bisbe i el miracle de Sant Genaro ens retornen a "La dolce vita"). Potser resulta tot plegat una mica pretensiós, inclosa la presència de Gary Oldman fent de l'escriptor John Cheever, però, qui sap? Com succeïa a "La gran belleza", tot són preguntes, no hi ha gaires respostes.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ SEGONS VERHOEVEN

Tot i que no tenia experiència en el gènere, les dues primeres pel·lícules cent per cent americanes de l'holandès Paul Verhoeven s'inscriuen en el de la ciència-ficció. Bé, potser en el cas de "Robocop" (1987), hauríem de parlar de thriller futurista. 

En una ciutat de Detroit assolada pels criminals, la policia i una corporació amb interessos immobiliaris no del tot exemplars uneixen esforços per trobar una solució al problema de la delinqüència. Els intents fallits de crear un robot policia porten a una solució curiosa: salvar la memòria d'un agent (en Murphy) mort en acte de servei i convertir-lo en una mena de cíborg. La publicitat de la pel·lícula ho resumia perfectament: meitat home, meitat màquina, tot policia. 

L'aparença d'en Robocop és certament espectacular (*) i l'evolució del personatge és igualment enginyosa: és una eficient màquina de matar, i la part humana evita determinats errors, però també acaba conduint-lo a dilemes morals, sobretot quan Murphy/Robocop s'adona que la corporació que l'ha creat és tant o més perversa que les bandes de Detroit. 

"Robocop" és un encàrrec que porta el segell del seu iconoclasta realitzador: violència explícita (sang a dojo, cossos mutilats, un dels dolents consumit per l'àcid vessat d'un camió), humor negre i una crítica molt òbvia als perills del capitalisme salvatge. La mirada cínica de Verhoeven troba els seus millors moments quan retrata una societat en descomposició a través d'anuncis i informatius que veiem a la televisió del futur: un joc de taula que inclou una explosió nuclear, un error en el sistema de satèl·lits antimíssils (el projecte més ambiciós de Reagan que ara vol recuperar Trump) que provocarà la destrucció de la ciutat de Santa Bàrbara.

Potser "Desafío total" (1990) no tingui una segona lectura tan incisiva, però aquesta adaptació d'un relat futurista de Philip K. Dick conté una història molt enginyosa, al voltant d'un humil i feliç treballador de la construcció que, un bon dia i arran de la seva visita a una singular agència de viatges, descobreix que potser li han esborrat la memòria i que potser ja havia estat a Mart, fent d'agent secret a les ordres d'una mena de dictador (interpretat per Ronny Cox, el directiu malèvol de "Robocop") que oprimeix els colons en controlar el subministrament d'oxigen. 

A través d'un guió brillant signat pels responsables d'"Alien", Dan O'Bannon i Ronald Shusett, la pel·lícula, barreja de ciència-ficció i aventures, esdevé un espectacle divertidíssim en què un inexpressiu Arnold Schwarzenegger pren el relleu del també (per força) inexpressiu Murphy de Robocop, i en què Verhoeven aporta els habituals excessos i notes de misogínia: Sharon Stone, abans de fer-se famosa a les ordres del mateix director, fa de l'esposa de l'agent secret a qui han esborrat els records, i resultarà ser la nòvia del dolent (Michael Ironside), qui haurà d'aguantar la prostitució a temps complet de la noia (sembla una versió hard d'"Encadenados"), i el seu assassinat a mans del protagonista, que acompanya l'execució amb un comentari irònic a l'altura dels James Bond més sarcàstics ("considera't divorciada"); Verhoeven també s'esplaia en la presentació dels "mutants" -colons de Mart exposats a la falta d'oxigen-, entre els quals trobarem una prostituta amb tres pits i un líder rebel que viu a la panxa d'un altre i que recorda l'ex-honorable Jordi Pujol (era habitual en alguns cinemes de Barcelona que, en aquesta escena, el públic, entre el fervor patriòtic i la conya, alcés els dits formant les quatre barres). 

Kuato/Pujol:

Després de l'èxit d'"Instinto básico" i el fracàs de "Showgirls", Verhoeven signa "Starship Troopers" (1997), que és (o va ser) un dels seus títols més incompresos, potser per l'audàcia que implica adaptar una novel·la amb un missatge obertament feixista per ridiculitzar-lo entre línies, amb l'estratègia d'una mirada innocent, o més aviat naïf; és clar que, com a "Robocop", les imatges televisades certifiquen la ironia que presideix el producte.

"Starship Troopers", que comença com una comèdia romàntica adolescent en què dues noies molt atractives es disputen l'amistat d'un jove a qui fa mal la cara de tan guapo (Dina Meyer i Denise Richards vs. Casper Van Dien) i continua com una space opera en què l'exèrcit dels humans s'enfronta als insectes gegants que amenacen La Terra des d'algun racó de la galàxia, presenta una societat on, després del "fracàs de la democràcia", només els militars o els qui han servit a l'exèrcit poden accedir a la ciutadania i tenir dret a vot. Els pares del protagonista són uns civils que pretenen tenir totes les comoditats sense servir a la comunitat i s'oposen fermament a l'allistament del xicot; però els pares moriran per un atac dels insectes i el fill, tot i que el castiguen amb fuetades per un error durant la instrucció, podrà lluitar amb honor al costat d'uns companys d'armes sempre riallers. 

Que n'és, de bonic, lluitar per la causa!

Només des de la distància es podria empatitzar amb aquest argument (llevat que siguis un votant de Vox), però, com dèiem, Verhoeven injecta puntuals dosis d'ironia, juga constantment a l'excés i ofereix a dojo violència i cadàvers mutilats. En resulta un film que pot desconcertar inicialment però que, amb el temps, ha esdevingut de culte, i que preserva la seva capacitat de divertir i de sorprendre l'espectador.

"El hombre sin sombra" (2000) és menys defensable. Entre la ciència-ficció i el terror, recupera la història de l'home invisible. Els efectes especials, excel·lents, s'imposen sobre un guió poc inspirat, amb personatges mal dibuixats i notes d'humor negre més aviat irrellevants, amb Elisabeth Shue patint l'assetjament d'un Kevin Bacon d'incògnit gràcies al seu invent. 

(*) Tant aquí com a "Desafío total", és obligat destacar les aportacions de l'expert en efectes visuals i maquillatge Rob Bottin.

LOS PECADORES

Constato que "Los pecadores" (Ryan Coogler, 2025) ha tingut una bona acceptació crítica. Jo tinc les meves reserves. 

No em molesta la barreja de gèneres, però, com tots els còctels, cal vigilar-ne les mides i la preparació. Tampoc no em molesta que els afroamericans, i més en una pel·lícula de i per a afroamericans, parlin dels seus traumes i ens condueixen al profund Sud en la dècada dels anys trenta, a l'univers d'"El color púrpura", música i venjança contra el Ku Klux Klan incloses. 

No m'agrada tant constatar que tots els personatges són estereotips: els germans que han fet fortuna a Chicago treballant de gàngsters i tornen al poble per muntar un club en una granja, i són durs però tenen bon cor; el fill del predicador que vol ser cantant de blues; la dona mig bruixa; la negra que sembla blanca; la dona infidel que persegueix el fill del predicador. Per no parlar dels personatges més secundaris. 

I no dic que tot això estigui mal explicat, i cal reconèixer que l'ambientació i la fotografia són excel·lents. Però "Los pecadores" no té la transcendència que la posada en escena i una durada excessiva semblen invocar. De fet, si no fos pel pròleg i la publicitat, no sabríem, fins a molt avançat el metratge, que és un film d'horror de sèrie B, el qual, d'altra banda, tampoc no resulta gaire original. Calien tants prolegòmens? 

Amb un argument similar, trobo molt superior "Abierto hasta el amanecer", una gamberrada dirigida per Robert Rodríguez el 1996 en què també trobem dos germans delinqüents (interpretats per George Clooney i Quentin Tarantino), que van a parar a un tuguri on també hi ha música (impagable l'escena de Salma Hayek amb la serp) i éssers d'ultratomba que necessiten una estaca al cor per tranquil·litzar-se. Té a favor seu que no es pren a si mateixa gaire seriosament, que té un gran sentit de l'humor, que, en fi, està escrita pel gran Quentin.

INFIEL

Amb direcció de Tomas Alfredson ("Deixa'm entrar"), "Infiel" és una minisèrie que recupera un argument -potser autobiogràfic- d'Ingmar Bergman, que Liv Ullmann, musa i exparella del mestre suec, ja havia portat al cinema el 2000. 

Com el títol anuncia, narra una infidelitat matrimonial que enfronta un director de cinema, el seu millor amic, músic, l'esposa del segon, actriu, i també la filla de la parella, Isabelle, una adolescent que té en un pedestal el realitzador disposat a dinamitar una aparentment idíl·lica vida familiar. 

De sis capítols de durada, li costa arrencar, tot i que això és conseqüent amb els dubtes de l'actriu i el director. El fet d'estar narrada en flash-back, des d'un present en què els protagonistes són vells, tampoc no ajuda, tot i que comprenc la lògica argumental; en qualsevol cas, quan, al tercer episodi, tornem als anys setanta i al rodatge d'una pel·lícula eròtica en què David Howard dirigeix Marianne Vogler, el voltatge augmenta exponencialment, i Alfredson es mostra hàbil recreant un estil de cinema pretèrit. I els darrers dos capítols són magnífics. 

Els protagonistes masculins resulten un pèl apàtics, la qual cosa es veu compensada per l'entrega de la bellíssima Frida Gustavsson en el paper de la Marianne jove (és o no és motiu suficient per trair el teu millor amic?). Com sigui, "Infiel" demostra el profund coneixement que Bergman tenia de les nostres passions i dels nostres defectes, o, si més no, dels seus, més o menys execrables, en un relat que sembla talment una confessió.

DAAAAAALÍ!

Anaïs Demoustier i Gilles Lellouche, que protagonitzaven "Fumar provoca tos", reapareixen a "Daaaaaalí!" (2023), també dirigida per l'inefable Quentin Dupieux. Fan, respectivament, d'una jove farmacèutica reconvertida en periodista i de Salvador Dalí, a qui ella vol fer una entrevista i topa amb tota mena de dificultats. Cal aclarir, en qualsevol cas, que fins a cinc actors diferents fan el paper del pintor empordanès, indistintament jove i vell, i aquest només és un dels molts jocs surrealistes que el realitzador es permet en un film que, revisant amb humor la figura del controvertit artista, acaba recordant-nos Buñuel, també surrealista, també aficionat a presentar situacions absurdes i realitats ocultes rere somnis dintre d'altres somnis.

REFLEJOS EN UN OJO DORADO

El 1967, John Huston adaptava la novel·la de Carson McCullers a "Reflejos en un ojo dorado". 

L'acció ens situa en un campament militar endogàmic del Sud dels Estats Units. El comandant Wendel Penderton (Marlon Brando) no és el més hàbil muntant els cavalls que hi ha al campament; una dificultat que serveix com a metàfora de la seva incapacitat per satisfer una esposa molt eixerida (Elisabeth Taylor), qui prefereix la companyia d'un altre oficial (Brian Keith), casat al seu torn amb una dona traumatitzada (Julie Harris). El comandant no sap com afrontar una situació poc compatible amb el masclisme regnant i el lideratge que procura ensenyar en les seves classes sobre tàctiques militars. En el fons, qui l'atreu és un soldat misteriós (debut cinematogràfic de Robert Forster), que munta despullat i que té cura del cavall preferit de la dona del comandant i que també la vetlla a ella mentre dorm profundament sota els efectes de l'alcohol. 

Aquest drama sobre l'estament militar i els prejudicis, amb connotacions homoeròtiques, el serveix Huston amb admirable contenció, ajudat per les magnífiques interpretacions i per una fotografia de tons daurats, molt escaient, a càrrec de l'italià Aldo Tonti.

LA CANCIÓN

"La canción" (o caldria dir "La la la canción"?) és una minisèrie (només tres capítols), dirigida per Alejandro Marín, que, a través d'un personatge fictici interpretat per Patrick Criado, revela molts detalls del procés que va conduir a la victòria d'Espanya a Eurovisió, l'any 1968. 

Ens situa hàbilment en una època crucial de la nostra història, recorrent en diversos moments a la pantalla dividida, omplint la banda sonora de hits nacionals i internacionals, per arribar al moment àlgid en què Carolina Yuste fa de Massiel i canta el La-la-la, després de la plantada de Joan Manuel Serrat, que volia fer-ho en català per treure's del damunt l'etiqueta de botifler (ja veieu de què li ha servit). O era una qüestió de compromís? Perquè d'això parla també la sèrie: dels compromisos que cal tenir amb un mateix, de les renúncies que calen per poder avançar. 

Si no us he convençut, ho repetiré: surt Carolina Yuste.

EL ETERNAUTA

És curiós que, atesa la meva afició al còmic, encara no m'hagués atrevit amb l'obra de Francisco Solano López y Héctor Germán Oesterheld, considerada la millor novel·la gràfica mai publicada a l'Argentina (inicialment, serialitzada, entre el 1957 i el 1959). 

La tinc disponible a la biblioteca del meu poble, l'he fullejada, però sempre he deixat la seva lectura per a més endavant, tot i que, en el fons, la considerava inexcusable. 

Com sigui, m'ha complagut poder gaudir de la sèrie de Netflix, que l'adapta, sense conèixer-ne prèviament la trama. Pel que sabem, el treball de Bruno Stagnaro és bastant fidel a l'original, tot i que els sis capítols només abasten la meitat del còmic (no passa res, ja s'anuncia la segona temporada). Trasllada l'acció a l'actualitat i conserva el missatge contra els totalitarismes que li va costar al guionista, Oesterheld, desaparèixer a mans dels militars colpistes el 1978. La infàmia de la Guerra de les Malvines, absent de la novel·la gràfica per raons òbvies, s'incorpora a la narració de forma natural i coherent. 

Però, de què va "El eternauta"? Doncs no vull revelar gran cosa perquè el misteri que aconsegueix mantenir fins al darrer minut del darrer episodi constitueix un dels seus principals atractius. Em limitaré a assenyalar que es tracta d'una història de ciència-ficció apocalíptica que comença amb una gran apagada (quina casualitat!) i continua amb una nevada, gens habitual a Buenos Aires i que, a més, mata instantàniament tothom qui entra en contacte amb els flocs que no paren de caure. 

Les imatges de la ciutat coberta de neu, núvols i cadàvers resulten impactants, però no s'imposen a l'element humà de la narració. A diferència de moltes sèries apocalíptiques que tenen poc a explicar més enllà del primer episodi, aquí anem trobant situacions i també personatges que s'allunyen subtilment dels arquetips nord-americans. Els protagonistes ens resulten propers, fins i tot quan es comporten com herois; i l'elenc és magnífic, comandant per Ricardo Darín, actor imprescindible que, tot i que no s'assembla físicament al Juan Salvo del còmic, reprodueix amb la mirada tota la seva por però també la determinació.

LLAMAD A CUALQUIER PUERTA

Si a "Los amantes de la noche" teníem un jove que és, en el fons, molt bona persona, però s'ha vist arrossegat al delicte per les circumstàncies, a "Llamad a cualquier puerta", dirigida per Nicholas Ray immediatament després, el 1949, un plantejament similar esdevé un estudi sociològic en tota regla, i un missatge radicalment progressista posat en boca de l'advocat que interpreta Humphrey Bogart en els minuts finals (absolutament sorprenents) d'un thriller judicial que és només una excusa per mostrar l'evolució cap a la delinqüència d'un jove immigrant sense sort. 

El film també inclou una història d'amor tràgica amb una noia abnegada i, en la presentació del jove protagonista, alguna similitud amb la posterior "Rebelde sin causa": Nick Romano es ficarà per primera vegada en embolics per no semblar un covard davant els nois del barri marginal on ha anat a viure la seva família després de la mort del pare, injustament, a la presó. 

"Llamad a cualquier puerta" va servir per presentar un actor molt guapo però no especialment dúctil, en John Derek, més famós quan ja era granadet per ser marit i mentor de la Bo. A la pel·lícula, diu allò de "viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic", frase que, curiosament (i erròniament), hom atribueix a James Dean.

LA ACOMPAÑANTE

La relació entre humans i robots és un tema recurrent en la ciència-ficció. "La acompañante" (Drew Hancock, 2025) no aporta grans novetats en comparació amb títols de més nivell com "Her" o "Ex_Machina"; potser, però, un altre punt de vista, més mordaç, i, sobretot, força diversió gràcies a un guió abundant en girs (recomanem no veure un tràiler que els mostra quasi tots). A més, ens permetrà gaudir de la presència estimulant de Sophie Thatcher (la germana Barnes a "Heretic"), sol·lícita acompanyant de Jack Quaid (fill de Dennis Quaid i Meg Ryan, ves per on).

LOS AMANTES DE LA NOCHE

Primer llargmetratge dirigit per Nicholas Ray, el 1948, "Los amantes de la noche" fou ja un títol molt característic del seu autor, un thriller de sèrie B que és, en realitat, una història d'amor tràgica entre dos joves que no saben res de la vida, o només la part dolenta: ell ha fugit de la presó on ha estat des dels setze anys; ella s'està en una gasolinera en companyia d'un pare alcohòlic. 

La impossibilitat de deixar enrere la vida criminal a causa d'una fidelitat mal entesa cap als dos companys de malifetes empenyen el protagonista (Farley Granger) a fugir amb la noia (una dolça Cathy O'Donnell). Una fugida cap a enlloc, precedent de títols molt posteriors com "Bonnie & Clyde" o "Malas tierras", que conté moments excepcionalment romàntics, com la magnífica seqüència del casament. 

L'ombra allargada de Nicholas Ray:

EL HOMBRE DEL BRAZO DE ORO

"El hombre del brazo de oro", dirigida per Otto Preminger el 1955, és, probablement, la primera pel·lícula que aborda l'addicció a l'heroïna. Tot i que el malnom del protagonista també es pot relacionar amb la seva habilitat amb les cartes. Ell el que vol és ser músic, però les males companyies el fan recaure en la droga, que ha pogut deixar durant el temps que ha passat a la presó. La filmació en decorats contribueix a la sensació de cercle viciós, de no poder escapar d'un entorn més aviat miserable. 

Frank Sinatra defensa molt bé un paper difícil, i ens fa patir quan agafa fred a causa de la síndrome d'abstinència. Tot i que té la Kim Novak per escalfar-se, no tot han de ser males notícies.

EL BAÑO DEL DIABLO

"El baño del diablo", dirigida (i escrita) el 2024 per Severin Fiala i Veronika Franz, flamant guanyadora del darrer Festival de Sitges, ha estat comparada amb "La bruja", de Robert Eggers, i catalogada com una nova mostra de folk-horror. En realitat, però, la ubicació genèrica s'explica més aviat pel to ombrívol, més alguna seqüència onírica, més un festival de sang en l'escena culminant, però també podem dir que es tracta d'un drama -això sí, terrorífic- basat en fets reals, que mostra la difícil situació de les dones de pagès a l'Àustria del segle XVIII i les conseqüències lamentables de determinats postulats de la religió catòlica. En definitiva, la protagonista no és una bruixa sinó una ferventa creient, que té un marit massa inexpert i una sogra massa tafanera.

PASIÓN SIN BARRERAS

Les històries d'amor que trobem en la literatura i el cinema, per regla general, il·lustren una passió amenaçada per un conflicte. 

Les diferències d'educació i classe social constitueixen un dels problemes més comuns. A la vida real, pot ser un obstacle gairebé insalvable, condicionats com estem pels nostres prejudicis; els protagonistes de "Pasión sin barreras" (Luis Mandoki, 1990), un jove circumspecte, jueu de classe alta, i una dona madura que despatxa hamburgueses, ambdós amb motius per estar deprimits, s'enfrontaran a les barreres a què el títol espanyol fa referència. 

La pel·lícula, a priori escassament original, enganxa per l'habilitat d'un guió que signa Ted Tally ("El silencio de los corderos"), que resol les situacions sense por del ridícul, i precisament per això les fa creïbles. D'altra banda, James Spader i Susan Sarandon són els intèrprets ideals, i ella -això no és cap novetat- és una força de la naturalesa. Com evitar enamorar-se'n?

LA CITA

"La cita" (Christopher Landon, 2025) podria ser un episodi de "First Dates" filmat per Shyamalan. Bromes a part, es tracta d'un thriller de suspens en temps real que il·lustra sobre els perills de tenir el mòbil connectat en una primera cita, en un restaurant una mica més sofisticat que el de Cal Sobera. La trama és més aviat inversemblant, però Landon ("Feliz día de tu muerte") la sap vendre bé; potser no és Hitchcock, però controla els enquadraments i el muntatge i obté un ritme molt àgil (tot i l'inconvenient de l'escenari quasi únic) i una notable composició de Meghann Fahy en el seu primer paper com a protagonista.

ANIMA'T # 3 (x 3)

Fa quinze anys vam encetar al bloc una sèrie amb el títol genèric d'"anima't", que pretenia, a través d'un joc de paraules -ho reconec- molt elemental, alleugerir un estat d'ànim presumptament desfavorable a causa de la molt recent crisi econòmica, incorporant treballs d'animació (també, doncs, per donar entrada al gènere). 

Va durar més aviat poc. No pas la crisi sinó la sèrie, potser perquè els de Disney no perdonen els drets d'autor (només en un dels dos posts perviu el contingut). 

Això no implica que no hàgim comentat altres produccions animades; i ara en tenia tres en reserva, totes de culte. De manera que, si em permeteu, recuperaré el títol a tall d'excusa. D'altra banda, l'ordre mundial no convida precisament a l'optimisme, o sigui que potser ens convé animar-nos; tot i que ja aviso que els treballs que passarem a comentar no són gaire alegres. 

AKIRA (Katsuhiro Otomo, 1988)

Adaptació del manga homònim, títol emblemàtic del subgènere ciberpunk i obra cabdal de l'anime, "Akira" ens condueix a Neo-Tokyo, trenta-un anys després de la destrucció de la ciutat (*). Bandes juvenils recorren les avingudes i s'enfronten als rivals com en els torneigs de l'Edat Mitjana, canviant els cavalls per motos superpotents; en una d'aquestes, es veuran involucrats en un experiment que l'Exèrcit pretén controlar però que és incontrolable i pot despertar una força capaç de tornar a trinxar-ho tot.

Ciència-ficció i violència hiperbòlica en una trama una mica difícil de seguir, potser perquè la cinètica que defineix el film (i tot l'anime sorgit al seu redós) no ofereix gaire respir. 

(*) L'acció se situa, doncs, el 2019, mateix any en què transcorria "Blade Runner", i no sé si és una casualitat, ja que el Neo-Tokyo d'"Akira" recorda bastant la ciutat de Los Angeles al film de Scott. La crítica també ha trobat reminiscències de "2001", atesa la transformació de Tetsuo en pura energia (o més o menys). 

PERFECT BLUE (Satoshi Kon, 1997)

Un altre anime de culte, centrat en aquest cas en una jove cantant que, quan decideix, aconsellada pels seus agents, fer d'actriu en una sèrie de televisió, comença a patir una distorsió de la realitat i a presenciar com una presumpta doble viu una segona vida a Internet i encara té temps per cometre uns quants assassinats. 

"Perfect Blue" presenta un ritme brillant i -com també passava a "Akira"- excel·leix en les escenes oníriques. Aconsegueix desorientar l'espectador, però d'això es tracta. S'ha dit que va servir d'inspiració per al "Cisne negro" d'Aronofsky; pot ser veritat o no, però el cas és que els referents són gairebé els mateixos: Hitchcock, De Palma, Argento. Tot mixturat, però, amb la predilecció molt japonesa per l'erotisme adolescent. 

IT'S SUCH A BEAUTIFUL DAY (Don Hertzfeldt, 2012)

Canviem de continent però no de to. El film de Hertzfeldt, compendi dels tres curts coneguts com "la trilogia de Bill" ("Everything Will Be OK" -2006-, "I Am So Proud of You" -2008-, "It's Such a Beautiful Day" -2011-), parteix d'una animació molt més bàsica (els personatges són amb prou feines gargots), però, tanmateix, molt experimental, per aprofundir en la ment torturada del protagonista, el qual, no sabem si a causa d'una malaltia, una herència genètica preocupant, un seguit de traumes, o tot plegat, es troba perdut enmig d'una realitat que li resulta incomprensible. A pesar de la dificultat intrínseca de l'invent, aquesta joia inclassificable aconsegueix en tot moment transmetre les emocions i l'angoixa del pobre Bill, al llarg d'una vida que potser només és un instant.