THE BIGAMIST

Ida Lupino, estrella amb inquietuds intel·lectuals i fortes conviccions, va dirigir, sota el segell independent creat per ella i el productor Collier Young, diverses pel·lícules, entre les quals la sorprenent "The Bigamist" (El bígam), del 1953. 

En Harry i l'Eve (Edmond O'Brien i Joan Fontaine) inicien un procés per adoptar un fill. En la primera escena, es reuneixen amb l'encarregat de despatxar l'assumpte (Edmund Gwenn, un altre rostre popular), qui els adverteix d'una investigació sobre els aspirants. Atès el títol de la pel·lícula i la cara de circumstàncies que posa el marit, qui, a més, fa de venedor i passa molt temps fora de casa, ens hauríem pogut estalviar la primera mitja hora, quan el funcionari es dedica a fer preguntes i viatjar a Los Angeles per descobrir allò que l'espectador ja sap: que l'home té una altra família (amb nen inclòs). 

De manera que, tot i que Lupino estructura el melodrama quasi com si fos un thriller, la part més interessant comença quan el bígam intenta justificar la seva situació (a través d'un llarg flash-back); un desenllaç en què la defensa en el judici argumenta que la voluntat de legalitzar una situació irregular ha conduït a un delicte que, paradoxalment, no existiria si el culpable s'hagués limitat a tenir una amant, i en què per fi es veuen les cares els tres implicats i les seves mirades tenen més de comprensió que de retret, arrodoneix un treball més complex del que podria semblar a primera vista, que ens parla de solituds dintre i fora del matrimoni i de dones que intenten superar el trauma de no poder exercir de mares i esposes (l'Eve s'ha reinventat com a sòcia del seu marit). 

Lupino fa el paper de la segona dona. El productor i també guionista Collier Young va estar casat amb ella primer i amb Joan Fontaine després, qüestió que no va afectar la seva relació professional. Tota una declaració de principis.

ASTEROID CITY

"Asteroid City" (Wes Anderson, 2023) és una proposta més aviat marciana, i no ho diem perquè aparegui un alienígena. 

El realitzador ofereix un nou passeig per iconografies familiars i, alhora, inventades, en aquest cas un petit poble en un desert dels Estats Units on va caure un meteorit i es duen a terme proves atòmiques (som a l'any 1955). Un repartiment coral amb més estrelles que al firmament interpreta els personatges ja habituals en el cinema d'Anderson, des d'un narrador omniscient (Bryan Cranston) fins als joves excèntrics que presenten treballs per a un concurs escolar sobre fenòmens astronòmics, i no tan joves però igualment excèntrics que obtenen fotografies de marcians i d'estrelles de Hollywood despullades, passant per l'autor (Edward Norton) i el director (Adrien Brody) de l'obra de teatre que aparenta ser tot plegat, qüestió que permet novament un joc de caixes xineses, alternança entre blanc i negre i colors primaris, imatge real i animació. En fi, tot allò que vaig dir sobre "La crónica francesa" (2021) també val per a aquesta nova filigrana, fascinant, esgotadora.

LOS APUROS DE UN PEQUEÑO TREN

"Los apuros de un pequeño tren", dirigida per Charles Crichton el 1953, participa de les virtuts característiques de la Ealing britànica: el caràcter coral, un entorn idíl·lic en què el temps sembla haver-se detingut, la capacitat de dibuixar personatges amb breus pinzellades (o reflectir emocions amb hàbils recursos narratius, com quan un d'ells, pesarós, fa rodar els vasos a la barra del pub). I, tot i el caràcter amable i sense pretensions del film, il·lustra, una vegada més, la resistència de la gent senzilla -els vilatans decidits a conservar el vell ferrocarril- davant la burocràcia i el progrés -representat per l'empresa local d'autocars-.

THE DOORS

A "The Doors" (Oliver Stone, 1991), Val Kilmer es posava en la pell de Jim Morrison, líder de la banda, aprofitant una gran semblança física amb el malaurat cantant i compositor (o, més aviat, lletrista). 

Com sabem, Stone ha dedicat la major part de la seva carrera a disseccionar els traumes del seu país, de l'assassinat de Kennedy a la guerra de Vietnam. La llegenda de Morrison i la seva banda li servia d'excusa per parlar dels anys de la contracultura hippie; al mateix temps, la pel·lícula preludiava el salt d'un estil més aviat clàssic als muntatges alambinats i excessos de posada en escena que eclosionen a "JFK", també estrenada el 1991, i esclaten sense control a "Asesinos natos" (1994). També l'argument de "The Doors" és la crònica d'un excés, d'uns anys salvatges que la caiguda de Morrison en l'alcohol i altres addiccions, del sexe desenfrenat als al·lucinògens, representa a la perfecció; i la seva fugida a París i mort prematura vindria a representar el final del somni d'una joventut americana que volia canviar moltes coses fins que es va estavellar contra la realitat. 

El problema de "The Doors" és que no està a l'altura de les seves ambicions. El film, beneficiat d'un gran treball de l'excel·lent operador Robert Richardson i d'una banda sonora que ret el tribut que mereixen les cançons -les de The Doors, però també les d'altres icones de l'època, com la Velvet Underground-, no transcendeix la il·lustració de fets prou documentats (les baralles de Morrison amb les seves dones, les amistats perilloses, els concerts catastròfics), i la reiteració de la figura del xaman, que Stone relaciona amb el trauma patit pel cantant quan era un nen i va presenciar l'atropellament d'uns indis, tot i que es basa en les afirmacions de l'autodestructiu Jim Morrison, acaba resultant una simplificació buida de significat, potser una nova mentida d'una estrella del rock que mentia a les entrevistes i que, tal vegada, senzillament, no va saber pair la fama sobtada arran de l'èxit de Light My Fire.

  

HOMES EN GUERRA

A la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van salvar el cul als europeus. Des de llavors, han estat una mena de germà gran, no necessàriament simpàtic, que ha tutelat la nostra vocació pacifista i democràtica, el braç armat de la vella civilització occidental. 

La colla d'imbècils que ara manen a la Casa Blanca, potser conscients de la decadència dels Estats Units com a potència mundial, han decidit (o han fet explícita una idea subjacent) que som unes paparres insignificants, un actor sense diàleg en el nou teatre d'operacions on manen la Xina, Rússia i autocràcies de tota índole aplaudides per una població sense ideals, i que, si volem defensar-nos d'unes teòriques amenaces, hem de pagar per tenir tancs i aquelles coses que calen per fer la guerra, inclosos els soldats.

També cinematogràficament, els americans han tingut l'hegemonia del cinema bèl·lic, des de la Segona Guerra Mundial, tot i que potser no tant després de la vergonyosa derrota a Vietnam. 

Si comparem dos clàssics del gènere com són "Fuego en la nieve" (William A. Wellman, 1949) i "La colina de los diablos de acero" (Anthony Mann, 1957), trobarem moltes concomitàncies, però també algunes diferències interessants. 

Les dues aborden el conflicte armat des del punt de vista del soldat d'infanteria. En ambdues, els escamots es troben isolats, rodejats per un enemic invisible, i han d'enfrontar el perill dels seus atacs, però també altres problemes: manca de munició, manca de menjar, fred o calor, cansament... S'imposa una vocació realista, sobretot en el primer dels dos títols, que narra, des del punt de vista necessàriament limitat dels seus protagonistes, el setge de Bastogne durant l'anomenada Batalla de les Ardenes, l'últim hivern de la Segona Guerra Mundial; resulta significatiu que els personatges no sàpiguen del cert si són a Bèlgica (on eren) o a Luxemburg, o que un d'ells, periodista de professió, s'indigni perquè, tot i trobar-se a primera línia, s'ha d'assabentar de la situació pels diaris que els arriben per correu. "Fuego en la nieve" aporta molts detalls sobre les penalitats viscudes pels homes de la 101a Divisió Aerotransportada, per exemple la conveniència de revisar els fusells, que podien fallar si es congelava el pany, o els problemes amb el calçat; el seu comportament heroic, clau en el fracàs de la iniciativa dels alemanys, que comptaven amb una aclaparadora superioritat numèrica, es confon amb la solidaritat entre els homes de l'escamot; rendir-se no és una opció, però el film no oculta la por que senten en determinats moments, ni el fet que algunes accions individuals contra l'enemic s'iniciïn sense que tinguin clar si volen atacar o fugir, o senzillament per imitar allò que fa el company. 

Com dèiem, l'heroica resistència dels homes assetjats a Bastogne va ser decisiva per a la victòria aliada, però el film no amaga la importància en el conflicte de la seva superioritat aèria: sense el mal temps i la manca de visibilitat (circumstància que Wellman i Paul Vogel, el seu oscaritzat director de fotografia, exploren molt hàbilment), els avions haurien estalviat molts maldecaps als soldats americans. 

Tot i que la guerra ja havia acabat i la voluntat realista de "Fuego en la nieve", la pel·lícula procura destacar que els soldats conserven l'ànim i el sentit de l'humor en les pitjors circumstàncies. En l'inici del film, estan molt tranquils pensant en el cap de setmana a París; la cosa es complica arran de la contraofensiva alemanya, però això no els impedirà jugar a beisbol amb pilotes de neu o picar l'ullet a les franceses que volten per allà. Fins i tot, el soldat que acaba de ser llicenciat, però no pot fugir del front a causa del setge, diu que denunciarà per crims de guerra els alemanys que disparin contra ell, ja que és un civil. 

"La colina de los diablos de acero" (el títol original és, significativament, "Men in War") ens porta al conflicte de Corea.

Aquí, els soldats americans no són, ni de lluny, tan optimistes, i el conflicte esdevé més abstracte. Si l'inici de "Fuego en la nieve" els mostrava cantant i desfilant al campament, el film de Mann comença quan ja estan rodejats per l'enemic, tot i que no ho saben i que no el veuen. L'escamot capitanejat per Robert Ryan (a diferència del Van Johnson de "Fuego en la nieve", el tinent de "La colina de los diablos de acero" no riu mai) ensopega amb un Jeep conduït per un sergent no gaire amable que transporta un superior, un coronel incapaç de parlar i de moure's a causa de la fatiga de combat. Cap al final, la solidaritat entre els soldats s'imposarà sobre les seves diferències i els actes heroics sobre el terror que ha acompanyat la seva penosa caminada cap a un turó controlat pels coreans (excel·lent, la seqüència en què s'adonen de la presència de mines); però no hi haurà desfilades ni cançons, i les medalles al valor caldrà escampar-les sobre els cadàvers de gairebé tots els membres de l'escamot. "La colina de los diablos de acero" no parla de la lluita contra el feixisme sinó de la cruesa de la guerra. En els vuit anys que han transcorregut entre un film i altre, de la lloa dels fets heroics hem passat al discurs antibel·licista, encara no gaire obvi, però molt revelador de la tendència que s'imposarà en el gènere (però en els films més modestos, no en les epopeies sobre grans batalles que cercarien l'espectacle fàcil en les dècades dels seixanta i primers setanta).

A DIFFERENT MAN

"A Different Man" (Aaron Schimberg, 2024) reuneix Sebastian Stan, a qui vam descobrir no fa gaire en el paper de Donald Trump a "The Apprentice", amb Adam Pearson, el britànic que deu ser l'únic actor del món afectat de neurofibromatosi (ja havia treballat amb Schimberg, i el vam poder veure a "Under the Skin"), per oferir una faula sobre els prejudicis al voltant de l'atractiu físic, que podria semblar la versió masculina i inversa de "La sustancia", però que també ens ha portat a la memòria "El doble", film del 2016 (comentat al bloc) dirigit per Richard Ayoade i protagonitzat per Jesse Eisenberg sobre un relat de Dostoievski, que exemplificava la dificultat de ser algú diferent d'un mateix (atenció al joc de paraules del títol). 

És una proposta simpàtica i original que aposta per la comèdia negra amb (com "La sustancia") unes gotes de ciència-ficció i gore. Cap al final, esdevé un pèl redundant i incòmoda, però això pot formar part del joc amb l'espectador, que acaba enyorant el rostre deformat.

ADOLESCENCIA

Parlàvem fa uns dies de sèries europees i em trobo ara, a Netflix, la que ja s'anuncia com el gran èxit de la temporada, una minisèrie anglesa filmada en quatre plans-seqüència, un per capítol, d'execució espectacular (amb l'ajuda de drons) i temàtica duríssima (gira al voltant d'un cas criminal entre estudiants de secundària). 

"Adolescencia", dirigida per Philip Barantini, escrita i interpretada per Stephen Graham (que demostra un talent enorme a tots els nivells), sorprèn pel seu realisme i minuciositat; no ofereix gaires respostes al greu cas analitzat (fictici però clarament inspirat en altres successos que han trasbalsat la societat britànica), però obre les portes a un debat intens sobre l'educació dels nostres fills, els perills d'Internet, l'origen del mal, els prejudicis, la decadència de la societat contemporània. Em deixo alguna cosa? Absolutament recomanable.

TARÁNTULA

El director d'"El increíble hombre menguante" (1957) va signar en la dècada dels cinquanta uns quants clàssics de la ciència-ficció i el terror de sèrie B. En el seu film més conegut, el protagonista s'havia d'enfrontar a una aranya que apareixia enorme perquè ell era molt petit. Però ja un parell d'anys abans, en un film titulat prou explícitament "Tarántula", era l'aràcnid que creixia desmesuradament, també a conseqüència d'experiments relacionats amb l'energia atòmica, tot i que la intenció última del mad doctor interpretat per Leo G. Carroll era, ni més ni menys, que acabar amb la fam al món, ja que preveia que la població mundial augmentaria a un ritme de 25 milions de persones l'any (de fet, l'increment ha estat quatre vegades superior).

MARCO

El cas d'Enric Marco és, sens dubte, peculiar, sobretot per la seva dimensió històrica. Però de personatges fatxendes n'està el món ple, i de gent que rep honors immerescuts només per la seva capacitat de fer-se escoltar, també. 

Dit això, "Marco", dirigida el 2024 per Aitor Arregi i Jon Garaño, no és un treball especialment brillant, però competent en la seva descripció del desemmascarament del protagonista. Com sigui, Eduard Fernández ofereix un treball extraordinari, transmutant-se i humanitzant tan incòmode individu.

SÈRIES EUROPEES

Entre la nombrosa oferta de sèries i minisèries a les plataformes, trobem algunes singularitats. De sèries europees n'hi ha de qualitats molt diverses, i no ens detindrem en les produccions abominables que adornen les tardes de les televisions públiques. 

N'hem trobat un parell que ens han semblat interessants, la primera a Filmin, la segona a Netflix:

"Secrets" (Kaspar Munk, 2024) és una minisèrie danesa que parla de la relació entre dos germans que arrosseguen un trauma a causa de l'alcoholisme del pare, un famós arquitecte: ella ha continuat el seu llegat i sembla que la vida li somriu, però les aparences oculten una realitat més ombrívola; el germà és un músic clarament immadur, enganxat a la festa i a les drogues (cocaïna i alcohol, bàsicament). 

La mirada sobre les seves vides i, per extensió, sobre una societat infeliç, és profundament pessimista. "Secrets" és, en aquest sentit, molt nòrdica i una mica bergmaniana, l'altra cara de les sitcom.

"Cassandra" (Benjamin Gutsche, 2025) és una minisèrie alemanya de terror i ciència-ficció. Comença com quasi totes les pel·lícules fantàstiques modernes: després d'un breu pròleg que ens prepara per al pitjor, plans aeris mostren un cotxe que avança per una carretera rodejada de bosc; una família es dirigeix a una casa enmig del no-res per oblidar una tragèdia familiar. El tret distintiu és que no es tracta d'un casalot gòtic sinó d'un esvelt habitatge que, a més, resulta intel·ligent. Més peculiaritats: el sistema informàtic que tot ho controla és de l'any de la picor i pren la forma d'una agradable senyora que parla des dels monitors que hi ha per tota la casa i que dota de fesomia un robot que fa el menjar i atén les necessitats quotidianes, a més de mostrar-se molt empàtic amb els petits de la casa (amb els adults, no tant). 

Com també és procedent en aquests títols sobre cases maleïdes, se'ns mostrarà l'origen del mal, que radica -per descomptat- en els anteriors propietaris. Hi ha l'escena obligada de la mare investigant a l'hemeroteca de la biblioteca del poble, però la sorpresa no es limitarà a un breu afegit al final sinó que, ben aviat, la història de la família moderna s'alternarà amb la més interessant (i tràgica; i cruel) de la gent que va fabricar el robot Cassandra cap als anys setanta del passat segle, família aparentment modèlica, en realitat molt disfuncional, amb un fill que pateix bullying, una mare abnegada i tradicional i un marit una mica nazi, molt infidel, mad doctor vocacional. 

L'estètica vintage de la casa i els seus invents i algunes variacions en relació amb el tòpic fan la sèrie força addictiva, tot i que les múltiples derivacions de l'argument no sempre estan ben aprofitades i que el capítol final resulti massa deutor de clàssics del gènere com "Psicosis" o "El resplandor".

THE APPRENTICE

L'existència d'un individu com Donald Trump -i que sigui president dels Estats Units- és tot un misteri. El film d'Ali Abbasi, del 2024, relaciona les seves peculiaritats amb l'aprenentatge a què el títol fa referència, quan l'advocat Roy Cohn, un paio tan menyspreable i mancat d'escrúpols com eficaç en la seva feina, gairebé el va adoptar, substituint el paper d'un pare igualment menyspreable però estúpid, per convertir-lo en una mena de sòsia, un tauró despietat com ell, però en versió anglosaxona i heterosexual. 

Més que en el protagonista, que continua sent un misteri malgrat "The Apprentice" i malgrat la sorprenent interpretació de Sebastian Stan, l'interès del film, d'altra banda força entretingut, radica en aquest personatge, l'implacable i impenetrable advocat jueu, paladí del capitalisme més salvatge i víctima alhora. Com Frankenstein, va crear un monstre i, després, correm-hi tots.

ANORA

Sean Baker és un realitzador indie especialitzat, segons sembla, en retratar ambients marginals (no conec la seva filmografia, tret de la mitja hora inicial de "The Florida Project", que no va aconseguir enganxar-me). 

Revaloritzat i descobert al gran públic gràcies als Òscars d'enguany, cal reconèixer que "Anora" tenia tots els trumfos. I no ho dic en sentit condescendent, ja que m'ha semblat una molt bona pel·lícula; i, encara més: d'aquelles que ja no es fan. I no tant pel parentiu del seu argument amb "Pretty Woman" i el conte de la Ventafocs, sinó perquè, partint d'un estil i una mirada molt actuals, acaba remetent a les screwball comedies (tota la passejada de la protagonista i els goril·les armenis, de Brooklyn a Manhattan) i les comèdies romàntiques agredolces que tan bé conreava Billy Wilder, salvant les distàncies perquè Baker no és Wilder, però no es pot negar que té una veu pròpia; no és tan subtil però també treu profit dels objectes i dels detalls malèvols (l'abric de pells, l'anell, l'avió comercial en classe turista), i no és tan àcid (o sí?). 

Wilder va fer una pel·lícula sobre una prostituta ("Irma la Dulce"). Anora (o Ani) també és una treballadora sexual; no té glamur i no és gaire espavilada, però, a part de dominar el seu ofici, és valenta i decidida, i, com una Cabiria qualsevol (amb qui compartiria innocència), sap com fer front als cops que et dóna la vida. "El apartamento" o "Las noches de Cabiria" tenen un final magnífic, però el d'"Anora", que no desvetllaré (*), amb la neu caient sobre Brooklyn, deu ser dels millors dels últims anys. Segur. 

(*) No veieu el tràiler si no heu vist la pel·lícula. Com acostuma a passar, és massa explícit.

LA TAPADERA

Gene Hackman va intervenir en més de 100 pel·lícules, i és difícil triar-ne una per homenatjar-lo després de la seva mort (a una edat avançada però en circumstàncies més aviat misterioses). 

Repassant el bloc, constato que hem parlat d'ell en ocasió de títols com "Bonnie and Clyde", "La noche se mueve", "Agente doble en Berlín" (a les ordres d'Arthur Penn), "La conversación", "El jovencito Frankenstein", "Arde Mississippi", "El descenso de la muerte", "Bajo el fuego", "Marea roja", "Poder absoluto" o "Sin perdón". 

Potser el títol més obvi seria "The French Connection", però aquesta me la guardo per a quan la revisi (amb la seva seqüela, que també caldria revalorar), i, en canvi, citaré un títol en què Hackman no és protagonista però excel·leix en un paper secundari a la seva mida. 

Dirigida per Sidney Pollack el 1993, protagonitzada per Tom Cruise i Jeanne Tripplehorn, "La tapadera" inaugurava la moda de les adaptacions de John Grisham (en la mateixa dècada, trobarem "El informe pelícano", "El cliente", "Tiempo de matar", "Legítima defensa", "Conflicto de intereses" o "Cámara sellada", en què també apareixia Hackman), thrillers amb advocats entremig i notable sentit del suspens, més unes gotes d'acció i de denúncia. Pollack serveix el còctel amb la seva perícia habitual, ajudat per un guió molt hàbil en què va intervenir Robert Towne, i aconsegueix un títol entretingudíssim en què un jove lletrat té un dilema en descobrir que la màfia és el principal client d'un despatx tan endogàmic com mancat d'escrúpols. 

Gene Hackman és el seu mentor, i ofereix una composició mesurada i elegant d'un individu dur en aparença i molt fràgil en el fons, que podria haver estat bona persona, però ha claudicat i participa de la corrupció dels gàngsters que té per clients i també per caps. La dona de Cruise li para una trampa aprofitant-se de la seva debilitat i el deixa en una posició tan delicada com la del dolent d'"Encadenados", de Hitchcock, pel·lícula indubtablement superior però que conté elements similars: una societat secreta de la qual és difícil escapar, dilemes morals, traïcions, espionatge.

LA LLUM QUE IMAGINEM

Mumbai (o Bombai) és una metròpoli de l'Índia de 15 milions d'habitants. Deu atreure molta població rural, i aquest és l'origen de les protagonistes de "La llum que imaginem" -film del 2024 de la directora Payal Kapadia-, dones que han deixat el camp per anar a treballar a la gran ciutat, on tenen feina (en un hospital, per exemple) i on poden viure... més o menys. Dues comparteixen un pis que endevinem minúscul; la tercera viu amenaçada per l'enderroc de casa seva a càrrec d'una de les puixants constructores que omplen de gratacels l'horitzó d'una ciutat que s'assembla a un formiguer gegantí, plena d'olors, de pluja, de colors i d'ombres, de celebracions multitudinàries i solituds quotidianes.

Kapadia retrata aquest univers a través d'una simfonia visual que recorda les avantguardes del cinema de fa cent anys, igualment ansioses de mostrar un món en transformació; però no es deixa arrossegar pel frenesí dels trens que recorren la metròpoli i es deté en els seus personatges, dones valentes que pateixen una societat fragmentada, la llunyania d'un marit desconegut que potser viu i treballa a Alemanya, la impossibilitat de tenir un espai per festejar amb un xicot musulmà. Finalment, un viatge a un poblet de la costa farà possible certa llibertat i que la llum dels estels substitueixi per uns instants la que prové dels gratacels de Mumbai. 

"La llum que imaginem" no és un títol exòtic, però és insòlit. Ningú no filma així, amb aquesta capacitat de retratar els sentiments i les sensacions, de crear imatges suggerents amb naturalitat. Si hem de buscar un referent, potser hauríem de restar al continent indi i pensar en Satyajit Ray (tot i que l'allargada ombra de Bergman apareix en l'escena entre la infermera i el pescador amnèsic). Però això tampoc no vol dir que el film de Payal Kapadia estigui passat de moda: és absolutament vigent i, alhora, intemporal, cinema en estat pur, màgia.

MISIÓN DE AUDACES

A "Misión de audaces" (1959), John Ford retroba la cavalleria ianqui, ara enfrontada no als indis sinó a l'exèrcit sudista, en un episodi de la Guerra de Secessió. 

Més enllà de la trama sobre una incursió en territori rebel, el film parla de la rivalitat entre un rude oficial (John Wayne) i el metge assignat al seu destacament (William Holden), i de l'ambigua relació entre els militars i una dama del Sud (Constance Towers), obligada a acompanyar-los. La mútua desconfiança entre tots ells es resoldrà a empentes, cops de puny i altres efusions, però prevaldran l'honorabilitat i el valor, fins i tot (i sobretot) en les circumstàncies més dramàtiques. 

Conté escenes inoblidables, com la desfilada dels alumnes d'una escola militar, nens a qui no espanten els soldats de la Unió, o la inevitable borratxera de Wayne, enfrontat als seus fantasmes sobre la barra d'un bar convertit en hospital de campanya.

CLASS (Eren misògins els vuitanta? Qualsevol temps passat va ser millor?)

A "Class" (Lewis John Carlino, 1983), comparteixen habitació a la Universitat dos amics de caràcters ben diferents: Jonathan (Andrew McCarthy) és tímid i virginal; Skip (Rob Lowe) no és tan bon estudiant, però té molt a ensenyar en termes de seducció. 

Jonathan es revela un bon alumne i, en una sortida a Nova York, coneix una atractiva dona madura (Jacqueline Bisset) amb qui inicia una relació. Però resulta (ai!) que la senyora en qüestió és la mare insatisfeta i dipsòmana d'en Skip. 

"Class" seria una reedició d'"El graduado" amb la particularitat que la relació entre la dona madura i el jove no enfronta el segon amb la filla, de qui s'enamora, sinó amb el fill, amb qui manté una sòlida amistat. O potser és la pel·lícula fundacional del bratpack un manifest homosexual? Com sigui, el film es revela bastant misogin; si, inicialment, sembla que els guionistes volen dotar de relleu el personatge de la nova Miss Robinson, l'escueta conclusió en què s'explica que l'han internada en una clínica (mentre els dos amics recuperen la bona sintonia), no aparenta pietat cap a qui seria una víctima del masclisme i d'un marit clarament imbècil.

Retrobem Rob Lowe a "¿Qué pasó anoche?" (Edward Zwick, 1986), acompanyat de la Demi Moore, i d'Elisabeth Perkins i James Belushi, il·lustres secundaris en la dècada més incomprensiblement mitificada de la història. En aquest cas, es tracta d'una parella heterosexual que intenta tirar endavant una relació malgrat les inseguretats i certa immaduresa. També aquí, però, els amics respectius faran el possible per dinamitar la història d'amor, clarament moguts per la gelosia. Prudentment, el guió (basat en una obra de David Mamet) no deixa clar si acabaran o no embolicats ells mateixos.

"Nueve semanas y media", dirigida per Adrian Lyne i estrenada el mateix any, volia mostrar una relació menys convencional, entre una galerista de Nova York (Kim Basinger) i un yuppie amb l'aspecte de Mickey Rourke. Algunes notes de sadomasoquisme light i una estranya afició a fer l'amor en carrerons humits no convertien el film del realitzador britànic en una proposta tan trencadora com semblava pretendre. Bertolucci havia explicat el mateix molt millor catorze anys abans. 

Però els setanta estan molt oblidats en la ultraconservadora societat contemporània, i sentim nostàlgia pels vuitanta perquè érem més joves, però van ser els anys en què manaven Reagan i Wall Street i hom retornava als valors tradicionals després de la disbauxa hippie; tot això, amb permís de la movida, avui també bastant superada. L'única revolució dels vuitanta van ser uns pentinats impossibles que ens fan envermellir quan mirem fotos antigues.

Algú ha tingut la idea de recuperar l'esperit de "Nueve semanas y media" i, per no ser acusat de misogínia, la protagonista femenina (la senyora que abans va ser Nicole Kidman) és una dona empoderada, que s'arrisca a una acusació d'assetjament sexual a la feina quan un becari molt eixerit li proposa una relació sadomasoquista (si entenem per sadomasoquista que la faci posar a quatre potes a beure llet en un bol). 

"Babygirl" (Halina Reijn, 2024) ha aconseguit fer veure que parla de tot sense, realment, dir res, i també cert prestigi crític, la qual cosa em resulta encara més sorprenent. I mira que hi vaig posar ganes perquè jo, malgrat tot, també enyoro el cinema comercial dels vuitanta, quan no tot eren superherois i els thrillers eren foscos i sexis.

MIA MADRE

"Mia madre", dirigida el 2015 per Nanni Moretti, s'assembla tant a "El sol del futuro" que ens provoca una certa sensació de cansament, si més no en els primers compassos d'una pel·lícula en què Margherita Buy (esposa del protagonista en la darrera, exerceix ara de germana del personatge interpretat per Moretti) fa de directora de cinema que s'enfronta al rodatge d'un film sobre la lluita obrera mentre ha de bregar amb una estrella en decadència (John Turturro) i amb una situació familiar crítica per la malaltia de la mare a què el títol fa referència. 

Sí, Moretti fa sempre la mateixa pel·lícula (o quasi). Però la subtilesa en els detalls marca la diferència; i, per apreciar el valor de "Mia madre", caldrà que fem com la protagonista, que ens situem "al costat del personatge" i que modifiquem la nostra mirada. Hi ha una escena clau en què la directora es queixa del càsting perquè els extres no semblen obrers; però és que -li duen- ara els treballadors són així, gent jove amb cura del seu aspecte físic. 

La protagonista, com a bona directora de cinema, vol controlar-ho tot. Però no es pot, en el cinema ni en la vida. El personatge de Turturro, una mica caricaturesc en l'inici, es revela una bona persona que viu amb la por de perdre la memòria, com li va passar al seu pare. Els pares -i les mares- perdran el seny amb l'edat i ens quedarem sols en aquesta vall de llàgrimes, però tant ells com tots nosaltres deixarem una empremta que pot ser inesborrable. 

Vaja, que, al final, sí que m'ha agradat la pel·lícula.

LA ESTRELLA AZUL

Del Goya a la millor actriu revelació passem a la versió masculina del guardó, que va ser per a Pepe Lorente, protagonista de "La estrella azul" (Javier Macipe, 2023). 

Ens ha fet pensar en "Segundo premio". Les dues es basen en grups de rock espanyols de la dècada dels noranta, amb problemes amb les drogues i crisis existencials; les dues són propostes innovadores. Aquesta, trenca la quarta paret per narrar la trista peró commovedora història de Mauricio Aznar, rocker de Saragossa, líder de Más Birras, que viatja a Argentina inspirat per la música d'Atahualpa Yupanqui i descobreix que una altra manera d'entendre la vida i la mort és possible; o potser hauríem de dir que ENTÉN la vida i la mort. La seva música, Javier Macipe i el premiat protagonista l'han fet immortal.

Acabem aquesta secció post-Goya per parlar d'un altre actor revelació en un film basat en una història real. Urko Olazabal protagonitza, amb la catalana Mireia Oriol, "Soy Nevenka", darrera producció d'Icíar Bollaín, molt en la seva línia, que detalla el cas de la regidora del PP de Ponferrada (Lleó) que va denunciar l'alcalde -del seu partit- per assetjament sexual. Com a "La estrella azul", som al 2000, i llavors no es parlava encara del #MeToo; Nevenka va ser valenta, sens dubte, i, a més del seu agressor, va haver d'enfrontar-se a una societat i a un fiscal tan masclistes com el batlle, detestable i caciquil, de qui Olazabal fa una gran representació, tot i que temo que no assoleix el grau de fàstic de l'original.

SALVE MARÍA

"Salve María" (2024) és una mirada diferent al tema de la maternitat. Una depressió postpart que deriva en una obsessió malaltissa davant l'exemple sens dubte radical d'una mare que ha ofegat els seus fills a la banyera. 

El darrer títol de la Mar Coll es mou entre el realisme més despullat i el film fantàstic en què sembla voler convertir-se. Potser una mica reiteratiu, però, en qualsevol cas, molt ben interpretat per la desconeguda Laura Weissmahr, Goya merescudíssim a l'actriu revelació de l'any.

EL TORMENTO Y EL ÉXTASIS

Les escenes de "The Brutalist" a les pedreres de Carrara o la difícil relació entre un artista i el seu mecenes, ens porten a la memòria "El tormento y el éxtasis", film dirigit per Carol Reed el 1965. L'artista -ara sí, real- era el gran Miquel Àngel Buonarroti, un escultor genial a qui el Papa Juli II va encarregar no una estàtua sinó la pintura d'uns frescos al sostre de la Capella Sixtina. El florentí, després dels dubtes inicials, va emprendre l'encàrrec amb notable devoció i esforç, aconseguint el resultat que tots coneixem, després d'anys de treball en condicions duríssimes i posant a prova la paciència d'un Papa més aficionat a fer guerres que a dir missa, irascible, però, tanmateix, conscient del talent enorme del seu protegit. 

Carol Reed aporta els enquadraments picats i contrapicats pertinents en un film sobre algú que treballa a molts metres d'alçada, potser aprofitant l'experiència de "Trapecio" (1956). No va gaire més enllà l'espectacularitat d'un film que pretén ser, sobretot, didàctic (comença com un documental sobre l'obra de l'artista), tot i que falseja alguns aspectes de la vida de Miquel Àngel: hi ha una dona que l'estima, però ell està casat amb el seu ofici; això, segons un llibret que omet qualsevol referència a l'homosexualitat de l'artista. 

A canvi, conté diàlegs plens d'enginy servits per dos intèrprets entregats: el gran Rex Harrison fent de Juli II i un Charlton Heston apol·lini en el paper de Miquel Àngel.

THE BRUTALIST

Pot semblar una paradoxa, però crec que l'èxit de "The Brutalist" (Brady Corbet, 2024) radica en la seva atipicitat, si més no en els temps que corren ja que, d'altra banda, remet a certa tradició del cinema nord-americà avui quasi oblidada, la dels films bigger than life, els drames èpics que aspiraven a retratar una comunitat i/o un moment històric a partir del drama individual i/o el melodrama familiar, films de duració titànica que incloïen una mitja part perquè el públic pogués atendre les seves necessitats fisològiques i visitar el bar. De fet, la peculiaritat més notòria de la pel·lícula de Corbet, de quasi quatre hores de durada, és que, intencionadament, recupera aquesta bonica tradició. 

La trama de "The Brutalist", sense comptar l'epíleg, va des de la immediata postguerra fins al 1960, i narra l'odissea de László Toth, un arquitecte hongarès (extraordinari Adrien Brody), jueu sobrevivent dels camps d'extermini, que troba refugi als Estats Units i un mecenes (un també immens Guy Pearce) que li permet demostrar el seu talent gràcies a la construcció d'un santuari d'inspiració brutalista. 

Però la comunitat protestant i catòlica no és tan amiga com sembla dels jueus immigrants, i la família del poderós Van Buren, aparentment respectable i devota, oculta secrets i perversions inconfessables, a l'estil dels Essenbeck de "La caída de los dioses". 

La crítica a la falsedat del somni americà i al racisme dels anglosaxons no pot ser més oportuna en un moment en què els Estats Units semblen decidits a restituir el feixisme com a forma de govern. Tanmateix, les referències a la creació de l'Estat d'Israel poden resultar incòmodes. 

En qualsevol cas, més enllà d'unes reflexions històriques en el fons una mica òbvies, el film de Corbet articula una hàbil metàfora en què la construcció d'un edifici va en paral·lel a la construcció -reconstrucció, si es vol- d'una vida d'algú que ho ha perdut tot en l'infern de l'Holocaust. 

"The Brutalist", film que convé veure en pantalla gran, ofereix una posada en escena ambiciosa i elegant, amb una fotografia excel·lent i nombrosos moments de bon cinema; cito només a títol d'exemple: 

- L'aparició de l'Estàtua de la Llibertat invertida, imatge sorprenent i, alhora, contundent metafòra. 

- El viatge del protagonista en un autobús de la puixant Filadèlfia, amb la càmera mostrant com les mestresses anglosaxones protegeixen les seves bosses de mà. 

- La festa a Carrara i el mecenes observant l'escena des d'un espai elevat, posant de manifest la seva vocació de demiürg. 

Com el seu protagonista, el jove Corbet, a qui vam conèixer fent d'actor en la versió americana de "Funny Games", no es talla un pèl i aixeca un producte gegantí a partir d'un pressupost modest, i magnífic a pesar dels seus defectes. Però no cal obviar la contribució de Daniel Blumberg amb una banda sonora que no goso qualificar perquè va més enllà de qualsevol adjectiu laudatori.

EL RAPTO

A "El rapto" (2023), Marco Bellocchio narra el cas del segrest del nen Edgardo Mortara, que va tenir lloc el 1858 a Bolonya, quan encara no havia culminat la unificació italiana i la ciutat depenia dels Estats Pontificis. Edgardo era fill d'una família jueva; algú va dir que algú l'havia batejat i l'Església va considerar que calia separar-lo dels seus i educar-lo en la fe catòlica. 

El daltabaix va ser considerable i les implicacions del cas, que Bellocchio narra de manera prou didàctica (*) i recorrent en moltes ocasions al muntatge en paral·lel, van anar més enllà del drama familiar: les nacions europees contràries al poder civil de l'Església catòlica van sucar pa amb l'embolic, i la posició de la comunitat jueva no va ser gaire exemplar, anteposant els seus interessos al benestar de l'infant (no estaria ben vist que pogués ser feliç al costat del Sant Pare). 

(*) Segons constatem a través d'Imdb, aquests fets constitueixen un vell projecte de Steven Spielberg, abans com a director i ara potser només com a productor. Coneixent el realitzador, en podria resultar un film tan atent al surrealisme de la situació com al drama personal, procliu al festival de llàgrimes; i no és que la versió de Bellocchio no sigui emotiva, però és força sòbria.

LA TRAMA

Per a la seva darrera pel·lícula, Hitchcock va fitxar Ernest Lehman, el guionista de "Con la muerte en los talones", i li va sortir un thriller enginyós, de factura sorprenentment modesta però simpàtic, amb cert aire de comèdia, potenciat per les actuacions de les dues parelles antagonistes, la vident nimfòmana (Barbara Harris), el taxista aprenent de detectiu (Bruce Dern), i els segrestadors sense escrúpols (William Devane i Karen Black). Les escenes entre els primers semblen sorgir d'una sitcom, i les dels segons, que semblen més sofisticats però només ho semblen, voregen la paròdia. 

"La trama" (1976) conté una escena vista mil vegades (també a "Con la muerte en los talones" i "Atrapa a un ladrón") en què un cotxe sense frens prova de no estimbar-se en una carretera de muntanya, un llibret tan hàbil com irrellevant, dues rosses pel preu d'una, i un final brillant com la joia oculta en un llum de sostre, rubricat per la mirada múrria a l'espectador, amb aclucada d'ull inclosa, de la protagonista. Ens diu adéu i Hitchcock també.

FALSO CULPABLE

Com sabem, el fals culpable era motiu recurrent en les pel·lícules del mestre Hitchcock. Però només en una apareix des del seu títol; i només en una parteix d'un cas real. 

"Falso culpable" (1956) narra la dramàtica peripècia d'un músic amb alguns problemes per arribar a final de mes, però bon pare de família i millor persona (amb els trets de Henry Fonda), a qui acusen d'un seguit de robatoris. 

Els testimonis el reconeixen i defensar la seva innocència esdevindrà una cursa d'obstacles. La primera meitat del film, narrada com el malson que sens dubte va ser, recorre a les composicions en corredor per emfasitzar el camí sense sortida en què es troba el protagonista; els primers plans de les manilles o l'omnipresència de les reixes representen la impossibilitat d'escapar d'una situació kafkiana i la impotència de l'individu davant un sistema imperfecte; en aquest sentit, l'al·legat és duríssim. 

Una situació aparentment mancada de lògica i de raó farà que l'esposa del músic la perdi i acabi tancada en una institució mental. La sobreimpressió de dos rostres força semblants aportarà una mica de llum, però evidenciarà que, en determinades circumstàncies, només la sort ens pot salvar de la injustícia.

NÁUFRAGOS

A "Naúfragos" (1944), Hitchcock ens situa en el limitat escenari d'un bot salvavides, on coincideixen els vuit supervivents d'un vaixell que ha estat enfonsat per un submarí alemany. 

El film és una bona demostració de la seva perícia narrativa. Els enquadraments són sempre precisos i reveladors dels conflictes entre els personatges. Però no podem obviar el guió, adaptat de John Steinbeck, que treu tot el partit possible de la situació i la forçada convivència entre personatges molt diversos, entre els quals una periodista de tornada de tot, un empresari, mariners d'origen humil, una infermera i, fins i tot, un alemany a qui rescaten sense tenir clares les seves intencions: sembla molt amable, però és l'enemic; els dubtes i les mentides aporten la dosi de suspens que cal en un film del director; i les tempestes i calamitats, l'aventura que cal en un títol passat per aigua. 

Hitchcock tenia el costum de fer un cameo en les seves pel·lícules. Però, com fer-ho en una que passa en un bot enmig del mar? La solució:

SABOTAJE

Amb els Estats Units ja en guerra, "Sabotaje" (1942) és tant un film d'acció i suspens com un títol de propaganda, que adverteix la població sobre el perill dels sabotatges a càrrec de quintacolumnistes simpatitzants dels nazis. També lloa la tasca dels qui no combaten al front però treballen fent avions o vaixells, i no desaprofita cap ocasió per fer discursos sobre la democràcia i els valors americans. 

Com sigui, resulta un treball d'Alfred Hitchcock peculiar en alguns aspectes, però absolutament representatiu: 

- El protagonista és, una vegada més, un fals culpable. Acusat d'un sabotatge que ha causat la mort del seu millor amic, es passa la pel·lícula fugint i, al mateix temps, cercant el dolent veritable. 

- Com a "39 escalones", una rossa molt atractiva l'acompanya. Primer ella se'n malfia, finalment l'ajuda; entremig, passen una nit al ras, procurant escalfar-se mútuament (però només perquè fa fred) i, més endavant, ballen i es petonegen en una seqüència en un primer pla sobre un fons en moviment que anticipa molts moments similars en treballs posteriors del mestre i deixebles diversos. 

- Les forces de l'ordre persegueixen el fals culpable. Però també l'ajuden uns quants bons americans, que creuen en la presumpció d'innocència; són, a part d'un camioner, un cec que viu sol en una cabana i els membres d'una troupe circense; personatges, doncs, una mica allunyats de la normalitat. El comentari irònic es complementa amb la presentació dels dolents: tret del sabotejador que coneixem al principi, es tracta de gent elegant i refinada, amants de la seva família, l'únic defecte dels quals és preferir els règims totalitaris o la debilitat pels cabells rossos com a símbol de la raça ària. Per cert, trobo magnífica l'escena en què el protagonista i el malvat discuteixen sobre els seus punts de vista polítics: l'heroi, afirmant la seva confiança en la victòria, dret i enfocat amb un lleuger contrapicat; el milionari convençut de l'eficàcia dels règims feixistes, en canvi, se'ns mostra còmodament assegut en un sofà enmig d'un saló elegant, en un pla general captat des de la distància. Molt subtil, el gest d'empetitir l'enemic (potser cal afegir que l'únic membre del circ clarament partidari de lliurar el protagonista a la policia és un nan). 

- El film conté moltes escenes de suspens (en la primera part, amb els problemes del protagonista amb les manilles) i d'acció trepidant; inclou una festa com les que celebraven els nazis d'"Encadenados", en què l'heroi prova d'escapar-se organitzant una subhasta ("Con la muerte en los talones") mentre una pistola apareix apuntant-lo rere una cortina ("El hombre que sabía demasiado"). I un final en què l'Estàtua de la Llibertat compleix una funció dramàtica similar a la de les cares del Mont Rushmore, novament a "Con la muerte en los talones".

Així, doncs, potser "Sabotaje", protagonitzada per Priscilla Lane i Robert Cummings, no assoleixi el nivell d'excel·lència de les grans obres mestres de Hitchcock, però ens hem de preguntar si aquestes existirien com les coneixem sense aquest precedent notabilíssim.

DESMONTANDO UN ELEFANTE

Acabarem, de moment, aquesta ronda pel recent cinema espanyol parlant de "Desmontando un elefante" (Aitor Echevarría, 2024). 

L'alcoholisme és un tema recurrent en el cinema. El film d'Echevarría el tracta amb elegància i amb subtilesa, suggerint més que mostrant, lògicament si es tracta de l'elefant del títol. Se centra en els efectes que té en el grup familiar, sobretot en la filla que intenta plantar-hi cara. Emma Suárez i Natalia de Molina justifiquen el visionament, però sembla que el film necessiti allargar les escenes de manera més aviat arbitrària (sobretot, les de l'assaig de l'espectacle de dansa) només per assolir una durada mínima de llargmetratge (dura vuitanta minuts). Sí, ja sabem que els curts tenen poca repercussió comercial, però potser és el que "Desmontando un elefante" hauria d'haver estat, amb voluntat pedagògica, contundent i concís.

LOS AÑOS NUEVOS

La idea semblava francament original: deu episodis, deu caps d'any que són també l'aniversari dels protagonistes, deu anys en la vida d'una parella. I la signatura del gran Rodrigo Sorogoyen. I, segons la publicitat, la sèrie "Los años nuevos" constiuiria, a través dels seus personatges, un repàs a la història recent d'Espanya. 

De l'entusiasme inicial passem a la cautela. 

D'entrada, Sorogoyen no signa tots els episodis. I es nota una mica. Sense desmerèixer el treball de Sandra Romero i David Martín de los Santos. Sorogoyen signa els episodis primer i últim (el millor) i també, curiosament, els dos capítols que passen fora d'Espanya, a Berlín i a Lyon. I la pretensió de ser un reflex de la història del nostre país es queda en això: una pretensió. Si parlar de la nostra història vol dir que un dels episodis mostra una transacció no gaire elegant a través de Wallapop, que assistirem als estralls de la covid, o que a un dels personatges l'han de dur a un centre de rehabilitació, per a això no calia córrer. 

Ara bé, si deixem de banda les expectatives i ens centrem en allò que "Los años nuevos" és realment, una història d'amor amb conflictes i inseguretats, caldrà dir que, a desgrat d'uns primers capítols titubejants, amb escenes de sexe llarguíssimes potser necessàries o potser no, la sèrie guanya a partir del magnífic fragment a Berlín i culmina amb un darrer capítol made in Sorogoyen resolt en un pla-seqüència en una habitació d'hotel que esdevé una escena densa i emocionant, amb un treball extraordinari de la parella formada per Iria del Río i Francesco Carril.

EL MEJOR VERANO DE MI VIDA

En la pugna pels Gaudí, Marcel Barrena i "El 47" van batre Dani de la Orden i "Casa en flames", que va guanyar, però, els premis a millor actriu (Emma Vilarasau: estava cantat), secundari (Enric Auquer) i millor guió original per a Eduard Sola (*). 

És interessant destacar que, en el cartell de la pel·lícula, el nom d'aquest guionista apareix destacat, la qual cosa no resulta usual. Que no vol dir que no sigui just, més en el cas que ens ocupa. 

Podria ser que la referència publicitària fos deguda al fet que Sola va ser guionista dels films més prestigiosos de De la Orden, que serien "Barcelona, nit d'estiu" i "Barcelona, nit d'hivern". 

Però jo vaig afirmar al seu dia -i no em desdic- que preferia el vessant més popular del realitzador. Això va ser després de veure "El pregón". 

De fet, és molt probable que la major transcendència argumental d'un film com "El 47" hagi decantat la balança, ja que que "Casa en flames" és una comèdia amb menys pretensions i menys valor sociològic (o potser no, però, a diferència de la guanyadora, no retrata precisament la part més desfavorida de la societat). 

"El mejor verano de mi vida" (2018) no és un títol fàcilment defensable. Si la vis còmica de Buenafuente i Berto potenciaven l'atractiu d'"El pregón", la supeditació, en aquest cas, a l'humor cunyadista de Leo Harlem és un llast claríssim; i el punt de vista presumptament entranyable d'un nen que exerceix de narrador, tampoc no ajuda. 

Si més no, Dani de la Orden, que aquí també fa de guionista, sap com organitzar els elements d'aquesta comèdia d'embolics previsibles en què un poca-solta que vol anar d'espavilat s'enfronta a una colla de pijos i d'homes de negocis sense escrúpols; els bons sentiments s'imposaran a les injustícies. 

(*) En el seu discurs va dir que se sentia "orgullosament xarnego", que els seus avis eren analfabets i que ell era guionista; i que això era el progrés. Sens dubte, té tota la raó. Modestament, jo em puc sentir identificat amb aquesta afirmació, almenys en part: la meva família és d'aquí i encara no em paguen per escriure, però la meva àvia també era analfabeta i jo tinc una carrera universitària. Certament, és això, el progrés.

EL 47

L'anècdota de l'autobús "segrestat" pel seu conductor un dia del 1978 per dur-lo a l'apartat barri de Torre Baró serveix a Marcel Barrena per il·lustrar sobre l'arribada a Catalunya d'andalusos i extremenys, entre finals dels cinquanta i els primers anys de la democràcia, fugint dels latifundismes i cercant una oportunitat. En definitiva, els protagonistes d'"El 47", com va verbalitzar J.A. Bayona en lliurar un dels diversos premis Gaudí que la pel·lícula ha merescut, parla dels xarnegos, un mot potser pejoratiu que el film evita. Perquè el director de "Mediterráneo" (un altre títol sobre immigració forçada) no vol obviar però sí passar de puntetes sobre els problemes d'integració en la classista societat catalana d'unes persones de qui en destaca la solidaritat davant les injustícies. Aquests problemes, per sort, avui estan més o menys superats. I substituïts per altres. En qualsevol cas, Manolo Vital, home tan savi com decidit, va tenir l'ajuda d'una monja molt valenta que va penjar els hàbits per casar-s'hi i d'un jove Pasqual Maragall que, més endavant, faria de Barcelona la ciutat moderna que és -encara- avui dia (Clara Segura i Carlos Cuevas interpreten aquests papers al film). 

Entre algunes metàfores, com ho és el mateix nucli de l'argument (podríem afegir els problemes de la filla a la coral), i simplificacions (el personatge del guàrdia civil), Barrena prefereix ser didàctic. Vaig veure el film en companyia del meu fill de disset anys i vaig constatar que no en sabia gran cosa de la Barcelona d'aquells anys ni del barraquisme, i que el film premiat als Gaudí resultava un treball senzill i transparent, en definitiva útil.

HERETIC

Distribuida per A24 (cada dia m'estimo més aquesta productora independent, a qui devem en gran mesura l'actual auge del gènere fantàstic), "Heretic" (Scott Beck i Bryan Woods, 2024) no pot començar millor. Com en els bons contes d'horror, dues aparentment indefenses i molt dolces missioneres d'una congregació mormona truquen a la porta d'un llop amb pell d'ovella, un enigmàtic Hugh Grant; el somriure que li coneixem dels seus papers de comèdia, és el contrapunt ideal en aquesta trama progressivament pertorbadora en què l'enfrontament teòric al voltant del sentit de les religions deriva en un malson més palpable. 

Els realitzadors demostren, en una magnífica primera meitat, la força dels primers i primeríssims plans quan hom sap com utilitzar-los; el tram final potser no és tan atrevit visualment, però certifica la qualitat del guió recuperant oportunament les pistes escampades al llarg de la història. 

Es podria objectar que l'enfrontament dialèctic no és tan profund com aparenta o que els moments terrorífics no són, en el fons, tan originals, però la inclusió d'una coneguda peça de The Hollies en el moment àlgid de l'embolic i la informació sobre el presumpte plagi a càrrec de Radiohead, això sol ja justifica la pel·lícula.

 

DREAM SCENARIO

A "Dream Scenario", produïda per A24 i dirigida el 2023 per Kristoffer Borgli, Nicolas Cage broda el paper d'un patètic professor expert en Biologia Evolutiva que, un mal dia, comença a aparèixer als somnis de la gent, amb conseqüències funestes. 

Un argument certament insòlit que Borgli condueix astutament pels camins de la comèdia negra cap a una reflexió al voltant del cinisme i la manca d'empatia en l'era d'Internet.

EL CONDE DE MONTECRISTO

Com "Nosferatu", "El conde de Montecristo" (Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, 2024) adapta un clàssic de la literatura romàntica del segle XIX, en aquest cas la coneguda novel·la d'Alexandre Dumas. 

Potser no és un producte tan exquisit com el d'Eggers, però, malgrat les tres hores de durada, resulta entretingudíssim, gairebé apassionant.

NOSFERATU

"Nosferatu" (2024) ha estat per a mi una relativa decepció. 

No em malinterpreteu; no es tracta d'una mala pel·lícula en absolut. La fotografia ombrívola de Jarin Blaschke, col·laborador habitual de Robert Eggers, transmet eficaçment l'atmosfera gòtica que hom espera en una versió del comte Dràcula; i Lily-Rose Depp (filla d'en Johnny i de Vanessa Paradis), ofereix una creació memorable de l'Ellen, l'objecte del desig del vampir. 

D'altra banda, la fidelitat al film de Murnau (del qual hem de parlar, inevitablement) és gairebé absoluta, tret, potser, de l'èmfasi en la nova versió del caràcter sexual de l'atracció entre la bella i la bèstia, sobretot quan Ellen li confessa al seu marit (Nicholas Hoult, el "Jurado nª 2") que no la satisfà com el monstre, encara que sigui en somnis. 

Bé, també cal dir que la caracterització del comte Orlok, a càrrec d'un irreconeixible Bill Skarsgard, no s'assembla a cap de les versions anteriors, i llueix un gran bigoti, que potser se'ns fa estrany però que és coherent amb la presumpta filiació romanesa del personatge. I adquireix una gran rellevància, potser necessària en un vampir que roman sempre a les fosques, la seva veu d'ultratomba, detall inexistent en el treball de Murnau per raons òbvies. Finalment, les mossegades són més expeditives que les clàssiques marques dels ullals al coll de les víctimes. 

També cal agrair-li a Eggers que hagi sabut mantenir l'esperit i la lletra del "Nosferatu" original sense copiar-ne les imatges més emblemàtiques, obtenint igualment moments icònics, com quan Hutter troba el carruatge del comte en una cruïlla d'un bosc paorós, o quan Ellen levita en presència del vampir. Potser caldria afegir que les referències visuals del darrer "Nosferatu" són diverses (com també passa en els anteriors treballs del realitzador) i que inclouen un homenatge a "Fausto", un altre dels films de Murnau (quan la mà del vampir projecta la seva ombra sobra la ciutat amenaçada per la pesta). 

No obstant tot això que hem dit, el resultat és un pèl feixuc, potser perquè no hi ha grans sorpreses en una trama que ens sabem quasi de memòria; i, en canvi, el film d'Eggers dura quasi una hora més que l'original de Murnau. Penso que potser concedeix molta importància als secundaris, com la família que acull l'Ellen, tota l'estona queixant-se (no direm que no sigui amb raó) o el professor interpretat per Willem Dafoe i els seus discursos. Tampoc no podem evitar l'ombra allargada (mai millor dit) de la molt imaginativa versió de Francis Ford Coppola. 

O potser, senzillament, esperàvem més del que continua sent un dels millors artífexs d'un gènere terrorífic que, com anem dient, manté un nivell notable enguany, en presència i qualitat (signe d'uns temps de crisi i amenaces de tota mena?). 

En qualsevol cas, no és fàcil (ni crec que Eggers ho pretengués) superar l'obra mestra expressionista de Friedrich Wilhelm Murnau, del llunyà 1922.

La idea era adaptar el Dràcula de Bram Stoker, però Murnau no va aconseguir els drets i, tirant pel dret, va fer la seva pel·lícula limitant-se a canviar el nom dels personatges. Qüestió que Eggers també respecta i, per això, el vampir no es diu Dràcula sinó Orlok, la Mina esdevé Ellen, Jonathan Harker passa a ser Thomas Hutter, Renfield és Knock i Van Helsing és el professor Von Franz. 

Max Schrek va fer una creació inoblidable del conte Orlok, fins a l'extrem d'alimentar la llegenda que es tractava d'un vampir autèntic. I la bellesa de les imatges (del castell, del vampir sobre el vaixell maleït, de la seva ombra projectant-se a les parets de la casa de l'Ellen, o el moment en què es consuma el sacrifici de la noia, quan el monstre oblida el cant del gall i mor amb els primers raigs del sol), és tan immune al pas del temps com ho és el personatge principal.

Murnau honra la seva categoria d'inventor del cinema i ofereix moments avantguardistes, com l'escena del carruatge mostrada en negatiu; també fa un ús exhaustiu del muntatge en paral·lel: Hutton cavalca intentant arribar abans que el vampir, mentre Ellen prepara el seu sacrifici, mentre la multitud persegueix Knock, acusat de portar la pesta.

No convé oblidar la també molt fidel versió de Wener Herzog, sempre amb el mateix títol, del 1979, amb Bruno Ganz fent de Harker, Isabelle Adjani de Mina i un genial Klaus Kinski en el paper del monstre, calcat en aquest cas al Nosferatu d'en Murnau. La fidelitat s'estén a una posada en escena més concisa que la del treball d'Eggers, que invoca els moments icònics del film de Murnau i l'estil del cinema silent, dels gestos dels protagonistes a la caracterització d'Adjani, gairebé pintada de blanc i amb una molt expressionista ombra encerclant els seus ulls immensos.

Inclou unes escenes molt curioses en què la gent del poble festeja la imminència de la mort (els plans generals recorden les pintures de Pieter Brueghel), i afegeix un final irònic en què Van Helsing és detingut (per l'enterrador, únic funcionari amb vida) per l'assassinat del conte mentre Harker esdevé hereu del vampir i fuig a cavall decidit a escampar la maledicció (convertint en inútil el sacrifici de la Mina).

QUEER

Luca Guadagnino s'atreveix amb tot i, a "Queer" (2024), adapta la novel·la homònima del presumptament inadaptable William S. Burroughs. 

Daniel Craig, molt lluny de James Bond, encarna l'alter ego de l'escriptor, en Lee, homosexual addicte a substàncies de tota índole i a perseguir jovenets pels barris de Ciutat de Mèxic. Manté amb un americà impassible -però molt guapo- una relació una mica tòxica, però no tant com l'ayahuasca que cercaran ambdós en un viatge que els conduirà al racó més recòndit de la selva sud-americana i al més profund de la seva ànima torturada. 

Algú ha criticat que els escenaris d'Amèrica Llatina en la dècada dels cinquanta, recreats a Cineccità, són molt de cartó-pedra. Però jo no ho he trobat un inconvenient, ans al contrari: aporten, amb els somnis del protagonista, propiciats o no per l'alcohol o les drogues, un contrapunt oníric a la molt realista i molt explícita descripció d'ambients i de trobades sexuals. 

Algunes escenes recorden les al·lucinacions del protagonista d'"El almuerzo desnudo", perdut en algun espai de la seva ment. David Cronenberg, el 1991, portava al seu terreny aquesta altra adaptació cinematogràfica de l'univers intransferible de l'escriptor.

EN UN MUNDO NUEVO

Hi ha pel·lícules que són molt dolentes, però que també poden ser de culte, allò que jo en dic incunables.

No puc resistir la temptació de parlar d'un títol, recuperat en algun canal de televisió que ara mateix no recordo, que va protagonitzar Karina, avui friqui de revista del cor, al seu moment cantant d'èxit amb una carrera prometedora. De fet, "En un mundo nuevo", pel·lícula dirigida el 1972 per Ramón Torrado y Fernando García de la Vega, narra el seu triomf al Festival d'Eurovisió celebrat a Dublín un any abans. El film omet que no va guanyar, tot i que va quedar en una honrosa segona posició amb la cançó del títol. "En un mundo nuevo", però, es presenta com un treball de ficció, en què Karina, com una Mary Poppins qualsevol, treballa d'institutriu a la casa d'un productor musical on viuen, separats de les seves famílies, la colla de nens integrants del grup infantil La pandilla, que també aprofiten per cantar algun dels seus hits com "El capitán de madera", que -ho prometo- va ser un èxit els anys de la meva infantesa. Curiosa situació, que propicia un dels moments més inquietants, quan la més petita i espavilada de "La pandilla" li etziba a la Karina allò de "¿Por qué no eres tu mi mamá"?, que esdevé una de les cançons aportades al film per Waldo de los Ríos. 

Hi ha més cançons "incunables", com "El baúl de los recuerdos" o -també a càrrec de La Pandilla- "Mi perro"; però el més destacable del film és un elenc irrepetible que, a més de la jove cantant d'ulls blaus i de la colla de ganàpies, reuneix a Juanito Navarro (el productor), Florinda Chico (la minyona, oh, sorpresa!), Pepe Rubio (compositor i galant), Andrés Pajares, Marisa Medina fent de cantant sexi (!) i rival de la protagonista, i, finalment, premi per als boomers com jo mateix, el mític Paquito Cano, Locomotoro de Los Chiripitifláuticos, famós per rèpliques surrealistes com "Se me mueven los mofletes" (es va retirar de la -diguem-ne- actuació per exercir d'empresari i els responsables del programa infantil van tenir la genial idea de fer-nos creure que s'havia mort; tota una generació traumatitzada).