El film comença amb una escena genial en què un automòbil s'apropa lentament, sota una pluja intensa, a una sucursal bancària que sembla un miratge enmig d'una urbanització deserta al costat de la platja. Després, l'estilització habitual en els polars signats pel director esdevé quasi abstracta i, en alguns moments, voreja l'autoparòdia, com en l'escena en què el triangle protagonista (Delon, Catehrine Deneuve, Richard Crenna) estan reunits en la barra del cabaret que el tercer regenta. Tampoc no ajuda el llarg fragment del robatori de la maleta amb la droga, amb un helicòpter i un tren de joguina movent-se sobre una maqueta (res a veure amb un moment similar de "Misión: imposible", de Brian De Palma). Com sigui, "Crónica negra" ("Un flic" és l'escuet títol original en francès), conté uns quants moments de gran cinema; i les escenes del policia vigilant des del seu cotxe la nit parisenca amb cara de pocs amics semblen anticipar el justicier urbà de "Taxi Driver".
5 comentaris:
Hay muy buenas películas policiacas en el cine francés. Esta seguramente no es de la mejores, pero no está mal.
És un gran exercici de film noir, precursor, com bé dius, de d'altres títols posteriors.
Una abraçada.
Trecce: No es la mejor película de Melville pero tiene sus momentos.
Juan: Sí, però, al mateix temps, representa un estil gairebé desaparegut de les sales de cinema.
Una abraçada.
Como escribí en la reseña de esta película en mi blog, todo en Crónica negra proyecta una sensación de fatalismo y gelidez, incluso ese ángel rubio tan sensual como evanescente al que da oxígeno Catherine Deneuve, vértice de un triángulo de pasiones enfrentadas en un final triste y doloroso, mirando el suelo, desconsolada, mientras Coleman con el rostro y la mirada congelada se marcha en el coche policial número 8. Magnífica película.
Un abrazo.
Sí, el final es muy bueno.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada