dissabte, 23 d’abril del 2022

CHACAL

Continuem a França i continuem parlant d'homes d'acció a una banda i altra de la llei, tot i que "Chacal" (Fred Zinnemann, 1973), adaptació del best-seller de Frederick Forsyth, és un títol de nacionalitat britànica dirigit per un nord-americà d'adopció. I l'assassí a sou que dóna títol a novel·la i pel·lícula està interpretat per un molt british Edward Fox, tot i que l'argument no aclareix la veritable nacionalitat d'un individu del qual no en sabem ni el nom real, que no expressa cap mena de sentiment però que executa la seva tasca amb freda professionalitat i que és capaç de seduir i de matar amb idèntica eficàcia. 

De fet, l'únic tret que defineix el nostre protagonista, fascinant i alhora terrorífic, és la seva passió per la feina ben feta (si acceptem que matar gent sigui una feina). 

L'organització terrorista d'extrema dreta coneguda com l'OAS el contracta per matar el president De Gaulle l'any 1963, després de la desfeta d'Algèria. Ell adverteix que si algú parla i la policia arriba a conèixer la seva existència es retirarà sense tornar-los els calés que li han avançat; no obstant, això succeeix i Chacal (el seu nom en clau) només dubta uns instants a la frontera entre França i Itàlia abans de decidir acabar la feina, per a la qual ha dissenyat un pla perfecte que no coneixerem del tot fins a l'emocionant seqüència final. 

L'assassí es vesteix com un gentleman i treballa com un artista en la més paorosa solitud. El seu antagonista és un veterà policia incorporat per en Michael Lonsdale (francès d'origen britànic), un home de família que dedica el temps lliure a tenir cura dels seus coloms; la seva tasca no és tan solitària i té tots els mitjans del país a la seva disposició per evitar el magnicidi però -com acostuma a passar en els thrillers- s'assembla a l'assassí per la seva meticulositat i perquè li agrada seguir el seu instint. 

"Chacal" pel·lícula és, com els seus personatges, terriblement eficaç; aliena a qualsevol digressió política o moral, sòbria en les formes i trepidant en el muntatge. 

Hi ha una nova versió del 1997 dirigida per Michael Caton-Jones i protagonitzada per Buce Willis i Richard Gere. No resisteix la comparació.

7 comentaris:

Trecce ha dit...

Magnífico el montaje. La gente que no conozca la Historia reciente de Francia, llegará a pensar que nos están contando una historia real y que Chacal no es un personaje de ficción.

Pedro Rodríguez ha dit...

Leí la novela de Frederick Forsyth siendo un tierno infante y la película de Fred Zinnemann la he visto varias veces. De lo cual se puede concluir que me gusta mucho. Inolvidable la pareja protagonista: Edward Fox en su papel de implacable asesino, dota a su personaje de una flema y una elegancia sublime; también Michael Lonsdale, comisario encargado de dar caza al hombre más buscado de Francia, dando oxígeno a un hombre astuto, reflexivo y tenaz.

Un abrazo.

Cinefilia ha dit...

Què hauria fet el protagonista d'aquesta pel·lícula si hagués disposat del sistema Pegasus per poder espiar les seves víctimes?

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Extraordinaria de principio a fin. A mi hasta me fastidia el desenlace final, espero que esto no se entienda en un sentido negativo...jeje
Por cierto, estaba dándole un vistazo a tus entradas anteriores y son muy buenas, si me pongo a contestar a todas me puedo tirar horas, lo dicho, interesante como de costumbre todo lo que nos traes al blog. Me he visto "The Batman", me ha dejado sentimientos encontrados, la próxima entrada hablare sobre ella. Ah, ese detalle/guiño a Edward Hopper me ha encantado.
Saludos!

ricard ha dit...

Trecce: Es verdad. La película consigue un aire de crónica realista que puede inducir a confusión.

Pedro: Yo también leí la novela y he visto la película más de una vez, siempre con idéntico entusiasmo. Como bien dices, sus personajes resultan inolvidables.

Juan: Haha, no ho sé pas. I, ja que treus el tema, resulta curiós observar els mètodes de la policia en els anys en què transcorre l'acció -i que no devien ser gaire diferents dels del 1973, quan es va estrenar la pel·lícula-. Per exemple, per saber en quins hotels es pot haver allotjat el sospitós, han d'enviar policies a recollir les fitxes cada matí. Ara, en l'era d'internet, el Xacal no ho hauria tingut tan fàcil per escapolir-se.

Fran: A mí me pasa lo mismo. Me fastidia pero, a la vez, me maravilla ese detalle que le pasa por alto a un tipo tan meticuloso y con tan buena puntería como nuestro asesino a sueldo.

Gracias por tus elogios, aunque son inmerecidos, pues no son buenas las entradas sino las películas. Sobre "The Batman", también mantengo algunas dudas acerca de su calidad; espero tu entrada con interés.

Una abraçada a tots.

miquel zueras ha dit...

L´assasí s´hauria d'haver informat sobre el costum francès de besar-se en col·locar una medalla. M'agrada Lonsdale, quan va morir el van presentar a les ressenyes com "el malvat de Moonraker" amb la de pel·lícules interessants a la que va participar! com "El nom de la rosa" o "La novia vestía de negro".
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Hola Miquel,

És que l'assassí era massa anglosaxó per haver caigut en aquest detall.

Pel que fa a Michael Lonsdale, tens tota la raó.

Salut!