Com el títol adverteix, parla de mares i de les seves filles i se centra en la relació entre els personatges interpretats (amb convicció) per Penélope Cruz i Milena Smit, una relació marcada per la tragèdia i traïda per la impostura.
El director té traça quan treballa la tragèdia i el melodrama i les escenes entre les dues actrius es troben entre el millor de la seva filmografia. Però la impostura que vertebra el relat sembla preocupar al director a nivell més personal i l'esforç per integrar -amb calçador- les referències a la Memòria Històrica, l'afany de demostrar que ell -a diferència del personatge "apolític" interpretat per la "pija" Aitana Sánchez-Gijón- és un artista d'esquerres, acaba perjudicant una història que ja era prou íntima i alhora universal. La referència a García Lorca sembla obligada en un film que parla de fosses comunes i justifica la inclusió d'un monòleg teatral (de "Doña Rosita la soltera") dels que tant li agraden al director (vegeu l'anterior projecte "La voz humana"), però el moment del transsexual celebrant ser portada d'una revista femenina o el final amb els familiars dels desapareguts avançant triomfalment cap a la càmera com en un quadre del realisme soviètic s'assemblen perillosament a un espot publicitari.
Completen el film arguments ja tòpics en el cinema d'un realitzador sens dubte competent però amb tendència a repetir-se: un personatge masculí sense entitat que només està al servei de la protagonista -la deixa embarassada, l'ajuda a desenterrar els avantpassats-, una Rossy de Palma secretament enamorada de la Pé, un viatge a l'Espanya rural presidit per clàssics gastronòmics, de la truita de patates a les torrijas.
4 comentaris:
Es cierto que hay cosas en el cine de Almodóvar que, por una parte, lo hacen reconocible, pero, por otra, a fuerza de repetirlas, se pueden tornar poco originales, incluso algo empalagosas.
Hola Ricard!
Almodóvar y su universo siempre presente. Tengo la sensación de que a diferencia de años atrás el director no ha conectado con las nuevas generaciones.
Saludos!
A l'espera de veure aquest el seu darrer film, m'imagino que a un director presuntament iconoclasta com és ell no li escau gaire quan es vol posar solemmne.
Una abraçada.
Trecce: Totalmente de acuerdo.
Fran: Probablemente sea cierto y su público haya envejecido, igual que sus películas. No sé si ésta está funcionando en taquilla; ayer la promocionaba en el programa de Pablo Motos.
Juan: Les referències en les seves pel·lícules a temàtiques d'actualitat resulten forçades. Com quan a "Los amantes pasajeros" incloïa al·lusions a la corrupció i als excessos sexuals de l'Emèrit.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada