Semblava difícil que l'estil cartesià, ja inconfusible, de Wes Anderson pogués sublimar-se, anar una mica més enllà. No obstant això, ho aconsegueix amb "La crónica francesa", film de caràcter episòdic en què cada capítol representa una secció de la revista que uns nord-americans -capitanejats per l'inevitable Bill Murray- editen a França, en la imaginària ciutat d'Ennui, que s'assembla molt a un París etern, com el que apareixia a "Mon oncle", de Tati, títol homenatjat explícitament. Tots els actors (els de sempre i algun més en un repartiment d'autèntic luxe) subactuen o sobreactuen; la informació -rellevant o irrellevant, tant-se-val- que transmeten imatges, decorats (s'hi deuen haver gastat una fortuna), diàlegs i veus en off resulta aclaparadora; les estructures de caixes xineses, les composicions simètriques, el caràcter surrealista de les situacions, els interludis en blanc i negre o els fragments en animació, componen una obra quasi esgotadora, en tot moment fascinant. Wes Anderson en estat pur, creador d'un univers personalíssim que, curiosament, s'inspira en personatges i publicacions ben reals, que ens apropen a una imatge idealitzada de l'Europa del segle XX, secretament admirada pels americans. L'episodi del maig (març en la pel·lícula) del 68 és el més agraït en una obra sens dubte brillant però que demana certa complicitat en l'espectador (aviso).
8 comentaris:
Gracias por el aviso, de cualquier forma, la tengo pendiente y la veré, entre otras cosas porque es un director que me agrada.
Si te gusta Wes Anderson te gustará la película.
Quan algunes veus posen en tela de judici el futur del cinema, encara s'agraeix més l'obra singular d'un autor com Wes Anderson. Complicitat? La meva la té tota, per descomptat.
Una abraçada.
A mi també em va agradar. Però hi va haver algunes desercions a la sala.
Certament, veient aquest títol i d'altres estrenats recentment, podem afirmar que el cinema no ha mort. Em preocupa més la crisi d'espectadors, no tant per la seva incomprensió davant d'obres personals com aquesta, ja que això sempre ha succeït, sinó per l'absència preoucupant de públic jove a les sales
Una abraçada.
Con su ya tradicional y regardísimo estilo y su peculiar paleta de colores saturados, esta loa a la vieja escuela del periodismo se me hizo muy indigesta.
Un abrazo.
Bueno, le cuesta un poco llegar hasta el final, no diré que no. Pero me gusta ese cine tan personal.
Un abrazo.
Hola Ricard!
Creo que con Anderson no hay medias tintas, o te gusta o lo detestas. Desde luego sus propuestas siempre sorprenden, veo con agrado sus películas. Por cierto, el poster es una delicia.
Saludos!
El poster es precioso y muy acorde con el aspecto visual del film.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada