EL BUEN PATRÓN

Ja vaig dir que tant "Un día perfecto" (2015) com "Amador" (2010) em semblaven títols estimables malgrat la fredor amb què van ser rebuts per la crítica, per no dir acarnissament. No puc jutjar "Loving Pablo" (2017), que no he vist, però sembla evident que Fernando León de Aranoa ha recuperat amb "El buen patrón" el favor de crítica i públic que no rebia des de "Los lunes al sol", del 2002. En aquella, Javier Bardem tenia un paper important en un repartiment coral; aquí és el protagonista absolut (sense desmerèixer el treball -excel·lent- de tots els secundaris), fent un personatge diametralment oposat. 

Julio Blanco (Bardem) és ara un empresari de segona generació, aparentment afable i paternal, simpàtic, gairebé tendre, finalment revelat com un manipulador sense cap mena d'escrúpol. La seva peripècia se'ns narra en un to de comèdia negra que director i intèrpret condueixen admirablement fins a una conclusió demolidora; l'al·legoria de les balances que fabriquen a Cal Blanco pot ser òbvia, com algunes de les solucions dramàtiques, però resulta tanmateix prou eficaç. I el més trist és que de personatges com aquest n'està ple en un món en què prevalen el pragmatisme i l'ànsia de poder, com ho prova el fet que ningú no gosi plantar cara als empresaris del gas i del petroli que continuaran destruint el planeta malgrat els discursos buits a Glasgow.