Com Simeó L'Estilita, Simón practica l'ascesi vivint al capdamunt d'una columna enmig del desert. Fa algun miracle, manté diàlegs delirants amb els monjos que van a veure'l i resisteix com pot les temptacions d'un dimoni amb els trets de Silvia Pinal.
"Simón del desierto" (1965) és el darrer film mexicà de Buñuel. Dura poc més de quaranta minuts i, fins al seu final sorprenent a una discoteca de Nova York, la lúcida i perversa ironia del seu autor assoleix cotes de genialitat absoluta.
6 comentaris:
Recuerdo haberla visto en televisión hace un montón de años.
Buñuel en estado puro.
Una de les meves preferides de Buñuel. Sempre he llegit que està inacabada (i la seva curta durada així sembla indicar-ho), però, tot i així, jo la trobo perfecta. Només em sap greu la puntada que rep el pobre xai...
Una abraçada.
Provocadora, y genial. Ese demonio era muy tentador y el pobre Simón lo pasaba realmente mal. Muy recomendable.
Saludos
Trecce: De sus mejores películas.
Juan: També és una de les meves preferides. Diuen que està inacabada però també em sembla perfecta; alguna versió assenyala que ja estava previst que fos un migmetratge i que havia de formar part d'un film de tres episodis, tots protagonitzats per Silvia Pinal, llavors esposa del productor Gustavo Alatriste; però no hi va haver acord amb els altres directors.
Els animals no sempre sortien ben parats a les pel·lícules de Buñuel, com es pot veure en "Las Hurdes, tierra sin pan" o en la mítica escena de l'ull seccionat a "Un perro andaluz".
ethan: Me encanta cuando aparece la diablesa vestida de niña y dice aquello de "Soy una niña inocente... Mira qué piernas más inocentes".
Un abraçada i gràcies pels comentaris.
Hola Ricard!
Supongo que obras como esta no se volverán a realizar jamás, no se como recibiría el publico actual algo parecido. A mi también me parece que debió de estar concebida para forma parte de algo mas.
Saludos!
Aunque lo cierto es que se estrenan mediometrajes más extraños, como la última de Gaspar Noé. La de Buñuel se la pasé a mi hijo (21 añitos) y le encantó. Pero el chaval tiene gustos raros, o sea que no me sirve como experimento sociológico.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada