El film relaciona diversos personatges de gustos i interessos aparentment inconciliables: un empresari amb molts diners però escassa cultura (Bacri) s'enamora d'una actriu una mica pedant (que té una colla d'amics tan intel·lectuals i pedants com ella); el guardaespatlles de l'empresari, un ex-policia molt conservador, s'enamora d'una cambrera (Jaoui) de costums lliberals i que es fa un sobresou venent maria. Hi ha més personatges (la dona de l'empresari, el xofer) i tots -o quasi- tenen prejudicis i inseguretats.
La moral de "Para todos los gustos" és transparent des del mateix títol: hi ha gustos per a tot i tenir prejudicis no serveix de gran cosa. Bacri i Jaoui destil·len el seu discurs amb contundent senzillesa i sentit de l'humor, a través d'uns personatges que no cauen en la caricatura gràcies a la sensibilitat del guió i de les interpretacions.
La reflexió sobre la intolerància continuarà en el seu següent treball, "Como una imagen", que ja vam comentar al bloc.
6 comentaris:
Jean-Pierre Bacri tenia una forma molt peculiar d'actuar, amb aquella cara de pomes agres. L'argument d'aquesta comèdia potser no és gaire versemblant (a la vida real els empresaris no acostumen a a aficionar-se al teatre, com a mínim per aquests verals), però resulta d'allò més entranyable, com totes les històries escrites pel matrimoni Bacri-Jaoui.
Una abraçada.
Compte, amic meu, no caiguis en els mateixos prejudicis que els personatges del film.
Cal matisar que l'empresari va al teatre obligat, tot i que després sembla que li agradi.
He de confessar que em sento identificat amb l'argument del film perquè les situacions que presenta les he viscut moltes vegades.
Des de l'Institut (els de Lletres, els de Ciències), i després a la Universitat, sempre hi ha hagut el bàndol dels intel·lectuals i el bàndol dels aprenents d'empresaris.
Com que jo sóc tècnicament empresari i, a més, em dedico a les assegurances (sóc el personatge que ridiculitzen a les comèdies d'en Woody Allen), puc opinar amb coneixement de causa. I sí, la majoria dels meus companys de professió tenen la sensibilitat d'un totxo; i he vist coses que els humans no creuríeu, com per exemple un senyor escoltant el Barça amb auriculars mentre assistia -obligat- a un concert de cambra al Palau de la Música Catalana.
Però, tanmateix, i encara que siguin excepcions, tinc companys de feina que són grans aficionats al teatre, a l'òpera, al còmic, o al cinema com és el meu cas. I conec empresaris molt intel·ligents i artistes molt limitats.
No es pot etiquetar la gent (ja sé que tots ho fem, jo el primer; sobretot ara, en època d'eleccions). Però la realitat és complexa. I, quan estudiava Dret, l'única persona de la Facultat amb qui vaig parlar una vegada de cinema -tampoc no va ser una conversa profunda, no et pensis- era un xicot am ulleres de cul de got i molt llegit que podria haver estat simpàtic si no fos perquè militava al Frente de las Juventudes i tenia el lleig costum d'apallissar amb un bat de beisbol els estudiants d'Història quan sortien a manifestar-se a la Diagonal.
Una abraçada (i disculpa el rotllo).
Tu mateix ho has dit: són excepcions...
A mi no se me olvidará en la vida una tremenda pelea (de esas de llegar a las manos), entre dos jóvenes porque uno defendía que los amantes del baloncesto son más intelectuales que los cenutrios a los que le gusta el fútbol. Esto dicho en alta voz para que lo escuchara a quien iba dirigida la diatriba, un forofo del Barça que entró al trapo y, como digo, la cosa acabó en más que palabras.
Por cierto, el futbolero, estaba en el último año de ingeniería aeronáutica.
Esta película la tengo que ver. Me gustan el cine francés y has nombrado dos largometrajes de Resnais (en realidad, tres) que me encantan: Se conoce la canción y Smoking/No Smoking). A por el cine de Bacri y Jaoui.
Saludos!
Trecce: Baloncesto contra fútbol. Otro prejuicio absurdo.
ethan: Desde luego, ya tardas.
Saludos y gracias por comentar.
Publica un comentari a l'entrada