Que aquest film dirigit per Antonioni l'any 1964 es refereixi des del seu títol al color vermell no és tan casual si tenim en compte que es tracta del seu primer treball en color, o que el vermell impera en algunes seqüències, com quan, a la cabana, els personatges es deixen endur per certa excitació que quasi acaba en orgia. Però també trobem el verd i el gris, que poden representar la sensibilitat d'una dona (esplèndida Monica Vitti) que pateix una crisi neuròtica, derivada aparentment d'un accident de trànsit però potser un reflex de la seva solitud, de la dificultat per comunicar-se amb el seu espòs o amb el seu fill; un problema que intenta superar amb la companyia del cap de l'empresa del seu home, tot i que aquest, interpretat per Richard Harris, tampoc no sigui especialment alegre ni efusiu.
L'angoixa existencial dels personatges ve acompanyada d'un discurs, eminentment visual, sobre un paisatge devorat per una indústria que desprèn fum i porqueria en quantitats que avui farien enrogir a l'empresari menys preocupat pel medi ambient.
La denúncia del model capitalista, ja implícita en títols com "La noche" o "El eclipse", centrarà el discurs de l'aventura americana del director: "Zabriskie Point" (1970) presenta uns joves universitaris que volen canviar el món però no saben com fer-ho; una fugida al desert (en aquest cas, un desert autèntic i no metafòric, filmat en tons daurats) acaba en tragèdia i -ara sí, metafòricament- una casa que conté l'essència del sistema esclata i escampa objectes de consum polvoritzats, amb la música de Pink Floyd de fons.
Vaig veure "Il deserto rosso" fa molts anys al cinema Méliès i recordo que, abans d'entrar, em van entrevistar els de Cinema 3 que voltaven per allà demanant l'opinió dels espectadors. "Zabriskie Point" la tinc molt més recent, amb la seva excepcional banda sonora que, a banda del esmentats Pink Floyd, també conté peces de Grateful Dead i d'altres bandes mítiques dels setanta.
"El desierto rojo" l'he vista sempre a la televisió. "Zabriskie Point" la vaig veure en una Sala Especial del meu poble quan eren les úniques que podien projectar determinats títols en V.O. a la segona meitat dels anys setanta. A la sessió només hi era jo i una colla que es devien haver perdut i es van passar tota la pel·lícula despotricant en veu alta. Poc després, aquestes sales van poder oferir pel·lícules "S", erotisme soft-core: això els va permetre tirar endavant econòmicament... fins que va arribar el vídeo!
Hola Ricard! Pues ni sabia de ella, pero la acabo de localizar en Filmin, así que en breve me la veré. Me he quedado a cuadros con esa escena final, veo que se recrea en la explosión con diferentes puntos de vista, luego viene todo ese desfile de imágenes que de verdad me provocan de todo. Se agradece la sugerencia. Bueno, pues he de reconocer que yo fui uno de aquellos pre-adolescentes que visitaba las salas con los amigos del barrio a ver películas "S", en cierto modo me has sacado un peso de encima al saber que contribuimos a la economía de algún viejo cine...jeje Pues mira, un día de estos me mando una entrada recordando aquellas emocionantes sesiones... Saludos y feliz semana!
No me gusta tanto como la Trilogía de la Incomunicación aunque toca los mismos temas (soledad,incomunicación, vacío existencial), por lo que resulta redundante y en algunos momentos, aburrida. Precisamente ayer estuve revisionando "El Reportero" (siempre estuve enamorado de María Schneider), que ha envejecido mucho mejor a pesar de la turbadora presencia aquí de Mónica Vitti.
En cierto modo, este título no es sino una prolongación de esa trilogía; incluso algunos defienden que se trataría de una tetralogía. Es un film curioso, sobre todo por su tratamiento visual, pero coincido contigo en que su interés es inferior al de los tres títulos que le preceden.
8 comentaris:
Vaig veure "Il deserto rosso" fa molts anys al cinema Méliès i recordo que, abans d'entrar, em van entrevistar els de Cinema 3 que voltaven per allà demanant l'opinió dels espectadors. "Zabriskie Point" la tinc molt més recent, amb la seva excepcional banda sonora que, a banda del esmentats Pink Floyd, també conté peces de Grateful Dead i d'altres bandes mítiques dels setanta.
Una abraçada.
"El desierto rojo" l'he vista sempre a la televisió. "Zabriskie Point" la vaig veure en una Sala Especial del meu poble quan eren les úniques que podien projectar determinats títols en V.O. a la segona meitat dels anys setanta. A la sessió només hi era jo i una colla que es devien haver perdut i es van passar tota la pel·lícula despotricant en veu alta. Poc després, aquestes sales van poder oferir pel·lícules "S", erotisme soft-core: això els va permetre tirar endavant econòmicament... fins que va arribar el vídeo!
Una abraçada.
Hola Ricard!
Pues ni sabia de ella, pero la acabo de localizar en Filmin, así que en breve me la veré. Me he quedado a cuadros con esa escena final, veo que se recrea en la explosión con diferentes puntos de vista, luego viene todo ese desfile de imágenes que de verdad me provocan de todo. Se agradece la sugerencia.
Bueno, pues he de reconocer que yo fui uno de aquellos pre-adolescentes que visitaba las salas con los amigos del barrio a ver películas "S", en cierto modo me has sacado un peso de encima al saber que contribuimos a la economía de algún viejo cine...jeje Pues mira, un día de estos me mando una entrada recordando aquellas emocionantes sesiones...
Saludos y feliz semana!
Bueno, lo del cine "S" marcó una época.
Saludos.
Qué gran actriz Monica Vitti, y que guapa.
Guapísima. Totalmente de acuerdo.
No me gusta tanto como la Trilogía de la Incomunicación aunque toca los mismos temas (soledad,incomunicación, vacío existencial), por lo que resulta redundante y en algunos momentos, aburrida. Precisamente ayer estuve revisionando "El Reportero" (siempre estuve enamorado de María Schneider), que ha envejecido mucho mejor a pesar de la turbadora presencia aquí de Mónica Vitti.
Un abrazo.
En cierto modo, este título no es sino una prolongación de esa trilogía; incluso algunos defienden que se trataría de una tetralogía. Es un film curioso, sobre todo por su tratamiento visual, pero coincido contigo en que su interés es inferior al de los tres títulos que le preceden.
Me gustaría volver a ver "El reportero".
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada