dimarts, 16 de gener del 2018

EXTRAÑOS EN EL PARAÍSO

El viatge és el motiu central dels dos primers llargmetratges de Jim Jarmusch, tot i que a "Permanent Vacation" (1980), el protagonista ens fa esperar al final per emprendre la seva aventura europea; mentrestant, assistim al seu deambular pels carrers de Nova York més inhòspits que hom pugui imaginar, on toparà amb gent més aviat curiosa, entre els quals un músic de carrer amb els trets de John Lurie.

Jarmusch vs. Ray:


Lurie és un dels protagonistes d'"Extraños en el paraíso" (1984), títol en què el director ja domina el seu estil característic, fet de curtes seqüències en què no passa gran cosa però que componen un mosaic que ens permet arribar a conèixer els seus personatges, individus lacònics i inadaptats que viuen del miracle -o del joc i l'estafa- i sense gaires habilitats comunicatives; un defecte que propiciarà alguns dels diversos viatges que centren la història: una noia arriba a Nova York des de Budapest i s'està a casa del seu cosí fins que emprèn ruta cap a Cleveland, on viu la seva tieta; després, el cosí i un amic agafen un cotxe i visiten la noia; com que a Ohio fa molt fred (impressionants les imatges en blanc i negre dels carrers coberts de neu i glaç), se'n van tots cap a Florida. I, al final, un malentès origina un darrer desplaçament en avió que tancarà el cercle en una conclusió entre trista i irònica.


Potser cansat de veure'ls anar d'una banda a l'altra sense rumb, Jarmusch, en el seu títol següent ("Down by Law", 1986), tancarà els seus personatges en una cel·la. Però l'espai reduït no impedirà que Zack, Jack i Roberto (interpretats respectivament per Tom Waits, John Lurie i Roberto Benigni) mantinguin el seu afany de llibertat.

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

We Scream for a Ice Cream!!! Recordo molt bé "Down by Lawn" que vaig veure al desaparegut Casablanca amb el curt "El café me pone nervioso". Benigni explicant l´homicidi amb la bola 8 de billar, i la fuga de la pressó sense donar detalls. La primera la recordo molt poc, només que em va semblar molt influenciada per el cine de Wenders.
Salut.
Borgo.

ricard ha dit...

És cert que "Extraños en el paraíso" recorda una mica les road movies de Wim Wenders, però la versió de Jarmusch és més divertida. De la magnífica "Down by Law" també recordo el moment en què Benigni dibuixa una finestra a la paret de la cel·la.

Salut!