dijous, 25 d’agost de 2016

CIRURGIA ESTÈTICA "VINTAGE"


El 1960 el director francès Georges Franju realitza "Los ojos sin rostro", una obra mestra del cinema d'horror sobre un metge una mica pertorbat que segresta noies per proveir-se de la matèria primera amb què fer-li una cirurgia estètica d'inspiració frankesteiniana a la seva filla, que té el rostre deformat a causa d'un tràgic accident. Més enllà d'un argument força inquietant, exemple extrem de la màxima segons la qual el fi justificaria (o no) els mitjans, la pel·lícula de Franju ofereix una rara poesia, quasi surrealista, que es concreta en la carota que converteix l'etèria protagonista en allò que anuncia el títol: uns ulls d'una tristor infinita enmig d'un rostre de cera.


L'argument va ser més o menys afusellat per Jesús Franco en la que passa per ser la millor de les seves pel·lícules: "Gritos en la noche" (1962); que no és ni de bon tros cap obra mestra però sí un títol singular en el panorama d'un gènere -el terror- que a Espanya encara no havia eclosionat. I l'inefable Franco serveix un producte força digne, amb una fotografia notable en què es nota la influència de l'expressionisme cinematogràfic i del seu admirat Orson Welles. Les notes d'humor propicien un cert distanciament molt característic de l'autor de "Tenemos 18 años".


Trobem un gir argumental similar en una altra pel·lícula important del fantàstic espanyol, la famosa "La residencia", dirigida el 1969 per Narciso Ibáñez Serrador. Hereva de les històries gòtiques de la Hammer i dels giallos, transcorre en un internat femení en què la directora imposa disciplina a cops de fuet a unes alumnes libidinoses. La poesia surrealista de "Los ojos sin rostro" s'ha transformat, en les seves derivacions hispàniques, en un erotisme gens dissimulat que, en el film d'Ibáñez Serrador, transita pel vessant lèsbic i sàdic. I tot això malgrat la censura!

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

"Los ojos sin rostro" sigue manteniendo a pesar de los años transcurridos su aura de film de culto inclasificable, un terror subyugante que se desata a través de la demencia y la desgracia humana.

Una de las películas que más me gustan de Jesús Franco a pesar de haber firmado más de 200 producciones, "Gritos en la noche" es una acerada fábula gótica entre el thriller y el terror que contiene escenas memorables como la del dibujo del retrato robot del asesino.

Aunque me gusta más "Quién puede matar a un niño" porque ha envejecido mejor, "La residencia" es un film muy resultón que con música de Waldo de los Ríos, imponente luz de Manuel Belenguer sobre el paisaje cántabro y una atmósfera enfermiza podemos encontrar claras referencias a "Psicosis" y "Frankenstein".

Un abrazo.

ricard ha dit...

Yo también prefiero "¿Quién puede matar a un niño?" pero "La residencia" es una película competente y entretenida, con entidad propia pese a sus muchas referencias como las que citas.

Un abrazo.