diumenge, 4 de gener de 2015

LES PEL·LÍCULES DEL 2014 (I DEL 2013)

Ara fa un any, comentava que havia anat de pressa a fer la llista de deu títols i també que no havia cregut necessari refer la de 2012, i que tot plegat podia ser un mal símptoma sobre el nivell de la producció cinematogràfica.

Sortosament, el temps no m'ha donat la raó. He recuperat moltes pel·lícules interessants del 2013 i m'ha costat deixar fora molts títols del 2014, fins i tot tenint -com d'altres anys- molts deures pendents (per exemple, "El gran hotel Budapest", "La isla mínima" o "Magical Girl"). De manera que podríem concloure que la qualitat de la producció cinematogràfica d'enguany és molt alta; és a dir, el segle XXI difícilment superarà el XX en aquest aspecte però encara és molt aviat per certificar la mort del cinema; i es detecta una voluntat de renovació molt encoratjadora.

En fi, como deia una carta als Reis que vaig poder llegir, passem a la llista (les llistes) sense més preàmbuls:


2014


1. HER, de Spike Jonze

Si el protagonista és avorrit fins a dir prou i es vesteix com Julián Muñoz i la noia és un sistema operatiu (això sí, amb la veu de Scarlett Johansson) sembla impossible aconseguir una gran història d'amor. Jonze ho ha fet i l'ha situada en un món de ciència-ficció que -oh, no!- és el nostre.

2. NEBRASKA, d'Alexander Payne

Una road-movie en blanc i negre que avança sense pressa cap a un final revelador i emotiu. Fa un parell d'anys em vaig quedar una mica sol defensant "Los descendientes". Amb aquest títol més minoritari, Payne confirma que és dels directors més capacitats del moment.

3. BOYHOOD, de Richard Linklater

La vida d'un noi filmada al llarg de dotze anys. El punt de partida és un repte històric però Linklater va més enllà de l'experiment i ens apropa als interrogants de la nostra existència a través de la mirada transparent del jove protagonista.

4. IDA, de Pawel Pawlikowski

L'acció ens situa als anys seixanta i, des d'allà, les dues aparentment antagòniques protagonistes viatjaran al passat: la Segona Guerra Mundial, la persecució dels jueus. I la forma d'aquest film exquisit també ens transporta al cinema europeu dels seixanta, quan cada pla buscava l'essencialitat.

5. DOS DÍAS, UNA NOCHE, de Jean-Pierre i Luc Dardenne

El darrer film dels germans Dardenne té la força i la immediatesa del millor cinema europeu. Parla de les misèries de la societat contemporània, de la precarietat laboral, de la manca de solidaritat; ens ho pinta tot molt negre però, paradoxalment, ho fa des de la llum, en sentit literal i no tan literal.

6. EL LOBO DE WALL STREET, de Martin Scorsese

L'aparició de Jonah Hill i l'abundància d'escenes de festes orgiàstiques fan pensar en els títols que aquest actor protagonitzava abans que el fitxessin Tarantino i Scorsese. Però "El lobo de Wall Street" participa de l'energia narrativa dels millors treballs del director i no és en absolut tan superficial com pot semblar a primera vista: el retrat del capitalisme salvatge com un retorn al primitivisme i a la llei de la selva és tan lúcid com oportú.

7. A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS, de Joel i Ethan Coen

Recuperant l'estructura homeriana d'"O Brother!", els germans Coen ens transporten al Greenwich Village novaiorquès de l'any 1961, en els temps de l'eclosió del folk-rock, per retratar un personatge que és la quinta essència de l'artista fracassat i egocèntric. La perfecció narrativa del film és aclaparadora.

8. SÓLO LOS AMANTES SOBREVIVEN, de Jim Jarmusch

Entre el drama existencial i la sit-com, l'aproximació de Jarmusch al cinema de vampirs és nocturna i malencònica, és estranya i és distingida com Tilda Swinton avançant pels carrers sinuosos de Tànger.

9. LA VENUS DE LAS PIELES, de Roman Polanski

Ja sabem que un escenari únic i pocs personatges (dos, en aquest cas) no és un obstacle sinó un al.licient per al veterà Roman Polanski. Si, a més, la pel·lícula va de sado-masoquisme i surten la seva dona i un actor que s'assembla físicament a ell, és normal que hagi fet una pel·lícula personal, aparentment lleugera però brillant i lúcida.

10. NYMPHOMANIAC, de Lars Von Trier

L'odissea eròtica de Von Trier és, com la majoria dels seus treballs, pretensiosa però brillant. Una mica irregular, a estones gratuïta, però també dramática, fascinant, divertida, lúcida.


2013


1. AMOR, de Michael Haneke

La bellesa i la serenor de la posada en escena ressalten per contrast la duresa del seu discurs. És una història d'amor extraordinària però no podem obviar que, en el fons, Haneke ens parla, novament, de la violència.

2. LA GRAN BELLEZA, de Paolo Sorrentino

Vindria a ser "La dolce vita" del segle XXI. Jep Gambardella (creació superlativa de Toni Servillo) és un personatge absolutament fascinant, amic de la vida i amic dels seus amics però també crític amb les febleses pròpies i alienes i que arrossega un cert desencís, una certa angoixa vital que el porta a cercar una bellesa que potser no existeix mentre passeja pels racons de Roma més bells imaginables.

3. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino

El primer western de Tarantino, que no serà el darrer ("The Hateful Eight"), transcendeix tots els clixés en què s'inspira gràcies a uns diàlegs brillantíssims, situacions insòlites i un domini del tempo i una força visual a l'abast de molt pocs directors.

4. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche

Dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana, prodigi de sensibilitat i sensualitat, admirablement interpretada per Léa Seydoux i la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.

5. LA CAZA, de Thomas Vinterberg

El protagonista, acusat d'una falta que no ha comès, patirà un assetjament desmesurat revelador del comportament gregari i salvatge que perviu en una comunitat aparentment idíl·lica. Una denúncia de les contradiccions de la societat contemporània i un drama intens i corprenedor, magníficament interpretat per Mads Mikkelsen.

6. DE TAL PADRE, TAL HIJO, de Hirokazu Kore-Eda

La història d'uns pares i d'uns fills intercanviats en néixer que, a partir d'aquesta experiència més aviat desagradable, aprendran a estimar millor. Bella, sensible, en la millor tradició del cinema japonès.

7. MUD, de Jeff Nichols

Una aventura iniciàtica que recorda l'univers de Mark Twain, bellíssima, narrada amb la solvència dels clàssics i amb una gran interpretació de Matthew McConaughey.

8. ANTES DEL ANOCHECER, de Richard Linklater

Linklater tanca una trilogia iniciada fa dinou anys. Els protagonistes d'"Antes del amanecer" són ara un matrimoni amb fills que passa unes vacances a Grècia a casa d'uns amics; entre el seu equipatge s'hi amaguen algunes desavinences. És el film més pessimista de tots tres i el més ben dialogat.

9. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen

El director britànic s'apropa al drama de l'esclavitud als Estats Units d'abans de la Guerra Civil, amb una mirada objectiva que no vol dir insensible.

10. LA NOCHE MÁS OSCURA, de Kathryn Bigelow

El retrat dels herois quasi anònims, solitaris, obssessius i professionals que van capturar Bin Laden s'erigeix en el principal punt d'interès d'un thriller impecable més centrat en el relat pormenoritzat del procés que no en la seva resolució, prou coneguda (presumptament).



6 comentaris:

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Veo que, como cada año, coincidimos en bastantes títulos. Muy buena lista.

Que tengas un feliz día de Reyes.

Un saludo!

pons007 ha dit...

veig que em queda moltíssima feina per fer!
Tot i que ben pensat, alguna de les que ja he vist com ara la noche mas oscura, no em van fer gaire el pes... Per tan tu i jo no seriem precisament ànimes bessones en quan a gusts cinèfils.

Pedro Rodríguez ha dit...

Totalmente de acuerdo en "Ida" y "Boyhood", pero me chirrían mucho títulos como "La Venus de las Pieles", "A propósito de Llewyn Davis" (dos películas para mí ciertamente aburridas) y "El lobo de Wall Street", que si bien no es una película fallida, la única escena que recuerdo hoy con nitidez es la de Leo DiCaprio esnifando coca en el ano de una puta. La inclusión de las demás pueden ser menos discutibles, aunque como bien sabes en mi lista hay otras que me han gustado más.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Ricardo: Y estuve a punto de incluir "Enemy" en la lista.

pons007: sí, ja recordo que no t'agrada "2001". Prova-ho amb "Her".

Pedro: No me extenderé sobre la de Polanski pues en su día ya tuvimos la correspondiente polémica. La de los Coen no me pareció aburrida pero reconozco que le falta un poco de garra, y es el único reproche que se me ocurre. Entiendo que recuerdes esa escena de "El lobo de Wall Street". De tu lista me faltan unas cuantas y la tendré muy en consideración, no te quepa duda.

Un abrazo/abraçada a todos/tots.

pons007 ha dit...

Her es una de les poques que si he vist. I pseee, no està malament, però més enllà de la idea original no té massa gràcia. A part que on està la gràcia de fitxar la Scarlett i que no surti el seu cos?!

ricard ha dit...

Doncs jo penso que és una idea original però difícil de dur a bon port i que el director se'n surt prou bé. Pel que fa al tema de la Scarlett, reconec que jo també ho he pensat.