diumenge, 21 de juliol de 2013

¿TELÉFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCÚ


A "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" (1964), que té per títol original "Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb", Stanley Kubrick adapta la novel·la "Red Alert", de Peter George, que especula, en el moment de màxima tensió de la Guerra Freda, sobre la facilitat amb què podria esclatar un cataclisme nuclear. Era una qüestió lògicament preocupant; el mateix any, Sidney Lumet dirigia "Punto límite", amb un argument amb força similituds.

"¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" se centra en dos temes que sempre van interessar el director: la impossibilitat d'assolir un pla perfecte (en aquest cas, el sistema de defensa estratègica, teòric garant de la pau gràcies al poder dissuasiu dels milers de missils nuclears apuntant sobre les potències enfrontades) i la comunicació i les seves paradoxes.

Una base militar talla les comunicacions amb l'exterior quan el seu comandant (Sterling Hayden) decideix que els russos estan enverinant l'aigua en un pla secret per deixar impotents els nord-americans (com li està passant a ell); i envia els seus avions a bombardejar la Unió Soviètica.

Cal detenir els B52 i evitar que s'activi "el dispositiu del judici final", que implica que tan aviat una bomba atòmica esclati sobre territori soviètic, els seus míssils seran llançats automàticament sobre els Estats Units. Però per fer tornar els avions cal donar-los una instrucció secreta, només coneguda pel general embogit.

Un capità de la RAF anglesa que és de visita a la base descobreix el codi secret però quan ha de parlar amb el president dels Estats Units per comunicar-l'hi no pot trucar per telèfon perquè no té prou monedes. Li demana a un dels militars que han hagut d'assaltar la base que dispari sobre una màquina de begudes per obtenir-ne però aquest es nega ja que es tracta "d'una propietat privada"; finalment, accedeix però advertint-lo que "haurà de respondre (de la destrossa) a la casa Coca-Cola".

El telèfon és un instrument present no només en aquesta irònica seqüència, sinó a tot el film, com anuncia el títol en castellà. Els presidents nord-americà i sovètic parlen a través del famós telèfon vermell intentant resoldre el problema. Amb el codi secret han pogut fer tornar tots els avions menys un... que té la ràdio espatllada.

Aquesta suma de petits desastres que condueixen a una catàstrofe definitiva va fascinar Kubrick. Tanmateix, es va adonar que el públic potser riuria amb els detalls d'un argument tan seriós. I va decidir, amb l'ajut del guionista Terry Southern, convertir la novel·la de Peter George en una sàtira plena d'apunts humorístics, una comèdia negríssima per a la qual va convocar novament Peter Sellers i li va regalar una galeria de personatges: el capità de la RAF Lionel Mandrake, el president dels Estats Units Merkin Muffley i el sinistre doctor Strangelove, un científic que assessora el govern nord-americà sobre les conseqüències d'una guerra nuclear a gran escala: és invàlid, parla amb accent alemany i té un braç ortopèdic que fa la salutació nazi quan li sembla.

Des dels noms dels personatges (el general que interpreta Sterling Hayden s'anomena Jack D. Ripper), el film és ple de referències sexuals: comença mostrant un bombarder fent gasolina en ple vol i una música sensual acompanya la maniobra en què s'acopla a la mànega de l'aparell proveïdor de combustible; quan el major T. J. "King" Kong (Slim Pickens) deixa anar la bomba sobre la Unió Soviètica, ho fa muntat al damunt, saludant amb el seu barret de cowboy com si fos en un rodeo, però la identificació de l'arma nuclear amb el fal·lus resulta òbvia (la identificació arma-fal·lus es reitera en treballs posteriors del director). També el cigar que fuma el general Ripper, enquadrat en un contrapicat furiós, simbolitza el poder i el fal·lus postís d'un militar preocupat per la seva impotència.

Visualment, "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" incorpora molts trets que esdevindran característics en l'obra de Kubrick, com són la utilització d'objectius angulars o el zoom, que reenquadra obsessivament els instruments de navegació del B52. Amb el precedent del hula hoop de Lolita, la forma circular determina el decorat de la Sala de Guerra, cortesia de Ken Adam, que havia treballat a "Agente 007 contra el Doctor No".

També en la línia del director novaiorquès, el film acaba amb un gag demolidor -mai millor dit-, i el contrapunt d'una cançó clàssica, alegre i evocadora, en aquest cas "We'll Meet Again" de Vera Lynn.


9 comentaris:

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Visualmente impresionante, pero cuanto más la veo menos gracia me hace. Eso sí, Peter Sellers está genial.

Un saludo.

pons007 ha dit...

Encara no se perquè però aquesta pel·lícula té una maledicció pròpia en mi que fa que no l'acabi veient mai. Quan estic apunt de veure-la per algún misteri queda relegada més avall en la llista de visualització. Serà la T de Telefono que alfabèticament al fa baixar?
De fet, fins que he llegit el teu post no sabia exactament de que anava la pel·lícula, ara que ho se, i que m'agrada el humor negre, a veure si li puc treure la maledicció i veure-la ^^

ricard ha dit...

Ricardo: Es cierto que es de las (pocas) películas de Kubrick que pierden en un segundo o tercer visionado. Pero toda la parte final resulta siempre alucinante o casi.

pons007: Vaja, confio no haver-te espatllat gaire l'efecte sorpresa!

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

Mario Salazar ha dit...

No la he visto, me faltan algunas de Kubrick, pero tenia ganas de ver toda su filmografía, y hasta revisar las que ya he visto, pero cuestión de tiempo y tener tantas por ver, pero hoy veré ésta creo, me ha provocado. Me gustan además los actores, Seller y George C. SCott. Si la veo hoy, vuelvo y comento el post. Saludos.

La Màgia del Seté Art ha dit...

Hola Ricard! Volia informar-te a tu i a tots els teus lectors que sortegem dues entrades per anar al teatre a veure "Pentateatre Atòmic Vol.3" al blog. Espero que participeu en el sorteig, com amb la motxilla. Moltes gràcies!Sort!!

Javier Simpson ha dit...

Es una de las películas que más ganas tengo de volver a ver. Creo que me gustará mucho más que la primera vez que lo hice... ocurre lo mismo con su otra peli Lolita. Creo que he tenido un deja veu con este comentario... creo haberlo puesto otra vez en algún lado, o tal vez lo he soñado.
Un abrazo, ricard. Magnifico.

ricard ha dit...

Mario: Ánimo, la filmografía de Kubrick es cortita. Ya comentarás ésta si la ves...

La Màgia del Setè Art: Gràcies, ja ens tindreu al corrent.

Javier: Bueno, se parece al comentario al post sobre "Lolita", pero se agradece igualmente.

Una abraçada a tots.

Javier Simpson ha dit...

Ah jaja es cierto, ya me parecía a mí que me sonaba. Como ves de memoria (y de reflejos), lo justo ;-D
Un saludo

ricard ha dit...

Bueno, no se lo vamos a contar a nadie, ¿verdad? ;)