diumenge, 2 de juny de 2013

MARTIN SCORSESE # 1: EL MEU BARRI

El primer llargmetratge de Martin Scorsese, "Who's That Knocking at My Door?" (1967), presenta la vida als barris d'italoamericans a Nova York, de manera que es pot considerar una mica autobiogràfic. Les obsessions del cineasta hi són presents: el protagonista, interpretat per Harvey Keitel, no té ofici ni benefici i passa les hores en companyia d'una colla d'aprenents de gàngster en tuguris on sona música del moment. Coneix una noia amb la qual parlen només de cinema; ell li canta les excel·lències de "Centauros del desierto". S'enamoren, comencen a sortir junts i, un dia que estan sols a casa d'ell, fan manetes a l'habitació; però ell es resisteix a fer-li l'amor. Es tracta d'un prejudici a causa de la seva educació catòlica i origen sicilià; les figures de la verge sobre el tocador que encerclen el mirall a través del qual veiem la parella magrejant-se són una imatge prou eloqüent. No és que no la desitgi sinó que la vol per casar-se; follar fora del matrimoni ja ho fa amb les prostitutes que freqüenta. Pensa que al món hi ha dues classes de dones: les esposes i les mares d'una banda i les bandarres d'una altra; és revelador en aquest sentit el seu comentari sobre el personatge que interpreta Angie Dickinson a "Río Bravo", que van a veure amb la xicota. La cosa es complica encara més quan ella li confessa que no és verge perquè un nòvio anterior la va violar. Ell la rebutja i després la vol perdonar, com si la pobra hi tingués cap culpa. La cosa acaba com el rosari de l'aurora; ell s'adona que no ha actuat de la millor manera però no sap ben bé per què. Com a bon italià ho soluciona amb una visita a l'església i una monumental borratxera al bar.


Tenim, doncs, dos elements típics del seu cinema: una violència omnipresent i el complex de culpa inculcat per segles de catolicisme. Estilísticament, la pel.lícula prefigura els seus millors treballs amb una posada en escena brillant en què trobem escenes de la colla d'amics filmades al ralentí, inserts en pla fix (la violació) o escenes d'amor a base de primeríssims plans encadenats, sempre amb música de fons molt ben triada, que inclou el "The End" dels Doors.

A "Malas calles" (1973) aprofundeix en la mateixa temàtica: trobem novament Harvey Keitel fent de gàngster de poca volada que s'acosta la flama dels llumins a veure quin mal fa perquè té por d'anar a l'infern, i pateix més d'un entrebanc per culpa d'un amic psicòpata, interpretat per Robert De Niro en la seva primera col.laboració amb Scorsese. No hi ha una trama pròpiament dita i el film s'estructura en una successió d'escenes coreografiades amb hits musicals, violentes i visualment impactants, moltes de les quals transcorren al bar on els personatges es reuneixen cada nit; algunes, filmades de manera molt original, com la de la festa en què el protagonista s'emborratxa fins caure a terra, rodada amb la càmera lligada al seu pit; o l'entrada del personatge de De Niro, al ralentí i amb música dels Stones, una figura d'estil que serà recurrent en la seva obra posterior.


Pare, perdona'ls.


Culmina aquesta etapa de la seva filmografia, molt centrada en l'univers italoamericà en què Scorsese va crèixer, amb una llarga entrevista als seus pares, en què parlen dels seus orígens i de la seva vida als Estats Units: "Italianamerican" (1974).

3 comentaris:

David Amorós ha dit...

Aquest primer cine de Scorsese és curiós i Malas Calles ja demostra el que el director donarà de sí, tot i que jo considero que aquí encara està en un procés d'aprenentatge.

Una abraçada

pons007 ha dit...

Ai la religió! s'han fet tantes barbaritats en nom seu!

ricard ha dit...

David: Sens dubte que està lluny de la maduresa de títols com "Taxi Driver", "Toro salvaje" o "Uno de los nuestros", però té l'encant de ser cinema cent per cent d'autor; en bona mesura, el trobo mès interessant que la seva filmografia recent, gairebé sempre impecable però una mica impersonal.

pons007: I el que ens queda per veure, em temo...