dissabte, 11 d’agost de 2012

TOP TEN

L'octubre del 2010 parlava al bloc de "Ciudadano Kane", votada de manera persistent com la millor pel·lícula de la història del cinema en la canònica llista que cada deu anys publica la revista anglesa "Sight and Sound" després d'entrevistar molts crítics, escriptors i programadors d'arreu del món (també hi ha una llista amb votacions de directors, que presenta diferències interessants).

Doncs bé, aquest any tocava nova llista, ja que l'anterior era del 2002 (la primera va ser el 1952), i "Ciudadano Kane" ha quedat relegada del primer lloc que ocupava des de la segona llista, la de l'any 1962, al segon; i la corona és per a "Vértigo", d'Alfred Hitchcock.

1.- Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958).


En el moment de la seva estrena, la crítica no va ser pas gaire favorable, almenys la nord-americana, tot i que va merèixer dues nominacions a l'Òscar: millor direcció artística i millor so. No va ser fins al 1982 que va aparèixer al Top Ten de Sight and Sound, en vuitena posició; el 1992 ja ocupava la quarta i quedava en segon lloc el 2002.

A diferència de films com "Ciudadano Kane" o "2001", "Vértigo" no es presenta com un film d'autor ambiciós. Com els altres títols de Hitchcock, és un thriller que cerca entretenir l'espectador, en aquest cas adaptant la novel·la "D'entre els morts" dels especialistes del gènere Pierre Boileau i Thomas Narcejac. James Stewart és el detectiu John "Scottie" Ferguson, que pateix de vertigen i està traumatitzat d'ençà que la seva fòbia va propiciar la mort d'un company policia; un conegut li encarrega que segueixi la seva dona (Kim Novak), que pateix una estranya obsessió per una aristòcrata morta fa molts anys. No vull explicar més detalls d'un argument ple de sorpreses, però aquesta història de falses aparences no té un interès especial en la seva literalitat. Si el film de Hitchcock ha anat escalant posicions en la seva consideració crítica, és en la mesura que ha anat surant cap a la superfície una subtrama molt més apassionant d'obsessions necròfiles escenificada a través d'una posada en escena d'elegància gairebé abstracta en què l'espectador comparteix la mirada atònita de James Stewart al llarg de travellings llarguíssims pels carrers de San Francisco, plena d'escenaris i detalls més propis del gènere fantàstic (en el fons, és una pel·lícula fantàstica disfressada de pel·lícula policiaca). La fascinació per la mort i per una dona que sembla que torni d'entre els morts troba els seus moments culminants en una caiguda a les aigües de la badia de San Francisco amb el pont al fons i en la tonalitat verdosa que omple la pantalla quan Scottie fa ressucitar la dona que estima, tot això sublimat per la mirada etèria d'una bellíssima Kim Novak i per la banda sonora extraordinària del gran Bernard Herrmann.

L'escena "en verd" va ser fusellada per Amenábar a "Abre los ojos", i tota la resta ha servit d'inspiració a molts cineastes, amb Brian de Palma al capdavant.

La darrera llista de Sight and Sound simbolitza, doncs, el triomf d'un cinema de gènere revelat com a veritable cinema d'autor, d'acord amb allò que van saber albirar els crítics perspicaços de Cahiers du Cinema.

2.- Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941).


3.- Cuentos de Tokio (Yasujiro Ozu, 1953).


La llista també encimbella un cineasta major, el japonès Ozu (el bloc El indéfilo cinesnable li està dedicant una completa retrospectiva).

Una parella d'ancians visita els seus fills a Tòquio. Amb la serena elegància que caracteritza la seva posada en escena, Ozu ens parla de la fractura generacional al Japó de la postguerra i, de passada, de la vida i de la irremissibilitat del pas del temps.

El film havia aparegut per primera vegada al Top Ten l'any 1992, també en tercera posició, i en cinquè lloc el 2002. Curiosament, a la llista dels directors apareix en primera posició. La quota nipona havia estat prèviament coberta per Mizoguchi i els seus "Cuentos de la luna pálida de agosto" (1962 i 1972) i per Kurosawa i "Los siete samuráis" el 1982.

4.- La regla del juego (Jean Renoir, 1939).


És l'únic títol que ha aparegut en totes les llistes entre els deu primers llocs.

També va ser un fracàs estrepitós en el moment de la seva estrena, en part per l'arribada de la Segona Guerra Mundial. Paradoxalment, el film denunciava la societat hipòcrita i classista que va contribuir en bona mesura a l'ascensió del nazisme i la contesa bèlica.

5.- Amanecer (F.W. Murnau, 1927).


La primera pel·lícula nord-americana del mestre de l'expressionisme alemany explicava un triangle amorós molt elemental (un noi de poble dubta entre l'esposa bona i treballadora i una dona de ciutat atractiva però molt perversa) amb un desplegament de recursos narratius aclaparador; el film resultant demostrava la maduresa i capacitat poètica del cinema mut en un moment en què ja era a punt de desaparèixer.

Curiosament, "Amanecer" no figurava en el primer Top Ten, del 1952, que incloïa sis títols silents. Ni en els posteriors fins al 2002.

6. 2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968).


L'obra mestra de Kubrick apareix al Top Ten el 1992 en desena posició i en les llistes següents s'aferma en la sisena.

No vull avorrir-vos cantant les excel·lències d'un dels meus títols de capçalera, al qual algun dia hauré de dedicar un post més extens, si és que sóc capaç de dir quelcom que no s'hagi dit ja sobre un film que ha fet córrer rius de tinta des del moment de la seva estrena. M'acontentaré a assenyalar que la seva consagració crítica és un premi merescut a les seves nombroses troballes narratives, que inclouen l'el.lipsi més contundent de la història del cinema (l'os que es transforma en nau espacial) o el primer protagonista que no té cos (HAL 9000); potser ànima?

7.- Centauros del desierto (John Ford, 1956).


John Ford va dirigir moltes obres mestres, però la perfecció de "Centauros del desierto" és aclaparadora. Comença i acaba amb la mateixa imatge (una porta que s'obre al desert) i transcorre al llarg de molts anys per terres inhòspites (extraordinàriament fotografiades per Winton C. Hoch) habitades per homes sense arrels i per històries terribles de mort i de venjança que no impedeixen que l'esperança i la civilització s'obrin pas entre les cendres. Podria ser ben bé una pel·lícula muda, però la presència d'alguns diàlegs molt concisos (els personatges són homes d'acció) fa més eloqüent tot allò que se'ns transmet només amb imatges: la cunyada d'Ethan (John Wayne) acariciant la seva capa; la cara d'Ethan després de trobar el cadàver de la noia morta a mans dels indis; Ethan girant cua al final de la història...

8.- El hombre con la cámara (Dziga Vertov, 1929).


Un títol mut que és novetat al Top Ten. S'assembla força a "Berlín, simfonia d'una gran ciutat", del 1927; en aquest cas, ens situa a San Petersburg i el director, Dziga Vertov, aplica les seves teories del cinema-ull i el muntatge no narratiu per oferir-nos estampes musicalitzades de la vida a la ciutat al llarg d'un dia, amb composicions avantguardistes de notable força poètica i emplaçaments de càmera insòlits i atrevits; alguns dels seus efectes han creat escola molts anys més tard, per exemple la filmació al ralentí d'escenes esportives. Se li perdona el tuf propagandístic habitual al cinema soviètic de l'època.

9.- La pasión de Juana de Arco (Carl Theodor Dreyer, 1928).


L'únic títol mut del Top Ten que apareixia també entre les deu primeres del 1952 és l'obra mestra de Dreyer sobre el procès a Joana D'Arc, simfonia de primers plans i contrapicats d'una força expressiva gairebé insuperada.

10.- 8 y 1/2 (Federico Fellini, 1963).


No sé si és la millor pel·lícula de Fellini, però sens dubte la més important conceptualment, el primer títol de la història del cinema en què el procés creatiu no és el mitjà sino el missatge, i l'únic tema és el món subjectiu del seu director. Cinema d'autor en el sentit més estricte del terme. I està plena d'imatges inoblidables, subratllades per una partitura immortal de Nino Rota.

La llista de "Sight and Sound" arriba fins als cinquanta títols. La podeu consultar a http://www.bfi.org.uk/news/50-greatest-films-all-time.

10 comentaris:

MARTELL DE REUS ha dit...

Doncs d'aquest top ten encara m'en queden moltes per veure.

ricard ha dit...

A mi només em quedava pendent "El hombre con la cámara" i la vaig visionar a Youtube per poder opinar amb autoritat; però cal dir que "Cuentos de Tokio", "La regla del juego", "Amanecer" o "La pasión de Juana de Arco", les he vistes ja fa molts anys.

Gràcies per comentar. I records a l'Àngels. Una abraçada a tots dos.

Ricardo Pérez ha dit...

Ya era hora de que se comenzase a valorar a "Vértigo" como lo que es: una de las mejores películas de la historia. Echo de menos a Tarkovsky entre los primeros puestos, aunque no me sorprende.

Un abrazo.

Javier Simpson ha dit...

Algunas de las que has puesto no las he visto, como El hombre con la cámara, ni me sonaba. Las que vi y pones me gustan. Especial mención a 8 ½ . Magistral.

Un abrazo, ricard. Excelente entrada.

ricard ha dit...

Ricardo: Ya sé que tú eres muy tarkovskyano. De todos modos, aparecen títulos del director en los puestos 19 ("El espejo"), 26 ("Andrei Rublev") y 29 ("Stalker"), lo que tampoco está tan mal. Un abrazo.

Javier: Pues apúntate esos títulos que te faltan para septiembre... ;) No discutiré la inclusión de "8 y 1/2", cuya importancia en la historia del cine es obvia, pero yo sigo quedándome con "La dolce vita" (puesto 39). Un abrazo

Javier Simpson ha dit...

Me gusta mucho La dolce vita. Ahora mismo no sabría cuál me gusta más. En unas épocas una, en otras la otra... :-D

Mario Salazar ha dit...

La elección de la revista británica ha sido muy culta pero también predecible, pero han escogido obras maestras, mi problema es siempre con la denominada numero 1, me gustaba la de Welles pero no la creía tan genial, prefería casablanca por ejemplo, y me pasa con la de Ford, yo creo que es mejor la de liberty valance, mucha más visceralidad y emoción natural muy bien encajada, pero la de centauros es más épica, más ambiciosa; vertigo la vi y tampoco me entusiasmó, es buena pero me parece algo inverosímil sobre la doble de la esposa del asesino, creo que mi defecto ha sido verla como policial en lugar de sobre los muertos aunque luego lo desdigan en pantalla, he sido menos romántico, de las 50 he visto 30, voy a completar las que me faltan. Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

Bona llista d´obres mestres. Precisament fa poc he revisat dues d´aquestes: "Fellini 8 y 1/2" que m´ha agradat molt més que la primera vegada i "Centauros del desierto" que m´ha decebut, trobo que la segona part és molt inferior. Salut. Borgo.

Jordicine ha dit...

Una llista brutal. No sé si seria la meva, però és brillantíssima. Una abraçada, RICARD.

ricard ha dit...

Mario: "Casablanca" es espléndida; sin embargo, no la calificaría como genial salvo en lo que se refiere a algunos diálogos. Lo cual no quiere decir que una película sea mejor por reflejar una mayor genialidad, ésto es muy opinable; bajo este punto de vista, es muy lícito considerar a "El hombre que mató a Liberty Valance" por encima de "Centauros del desierto", pues quizás no sea tan perfecta pero, como muy bien dices, es más emocionante. En cuanto a "Vértigo", estamos de acuerdo en que la trama policíaca es más bien improbable. Pero recuerda que "Ciudadano Kane" también partía de un supuesto inverosímil: la investigación del significado de las últimas palabras del moribundo Kane... ¡que nadie pudo oír pues estaba solo en su lecho de muerte!

Borgo: Jo també he revisat fa molt poc "8 y 1/2" i és magnífica; tot i que encara prefereixo "La dolce vita" (o potser dubto, com en Javier). Pel que fa a "Centauros del desierto", no considero que decaigui en la seva segona meitat, a pesar de la introducció de molts elements de comèdia fordiana; de fet, trobo que no molesten i creen un cert contrast en l'estructura del film que ajuda en allò que més han destacat els crítics: la seva capacitat per transmetre la sensació del pas del temps.

Jordicine: Si més no, un bon grapat d'obres mestres.

Una abraçada a tots.