divendres, 30 de setembre de 2011

LA SEMANA DEL ASESINO


Eloy de la Iglesia mai no es va caracteritzar per la seva subtilesa. La majoria de les seves pel·lícules són excessives, oportunistes i formalment descurades. La qual cosa no impedeix que resultin ocasionalment divertides.

Un dels seus títols més sorprenents és "La semana del asesino" (1973). Vicente Parra, en un intent desesperat de rellançar la seva carrera, incorpora un personatge molt allunyat dels aristòcrates que solia interpretar: un proletari que viu en una barraca dels afores, treballa en un escorxador i esdevé assassí en sèrie una mica per casualitat. Un film d'horror gore en què les escenes més sagnants són imatges reals de l'esquarterament de braus a l'escorxador (seria una bona propaganda per als partidaris de les corridas), i les escenes més salvatges contenen tones d'humor negre, com quan Valentín Tornos (Don Cicuta) rememora amb pèls i senyals la mort horrible de la mare del protagonista, o quan aquest oculta trossos de les seves víctimes en una bossa d'esports on posa "Contamos contigo".

Malgrat el caràcter genèric del film, d'una època en què a Espanya i Itàlia estaven de moda aquestes històries, Eloy de la Iglesia inclou sense problemes les seves obsessions temàtiques, principalment mitjançant la relació entre el proletari assassí i un intel·lectual turmentat, homosexual i carregat de duros, interpretat per Eusebio Poncela en una de les seves primeres intervencions. La relació entre els dos personatges, similar a altres relacions prohibides presents al seu cinema, resulta més matisada, òbviament per raons de censura, i potser per això més interessant. Però no s'entén què hi pinta un apartament tan luxós al costat d'un barri de barraques.

dissabte, 17 de setembre de 2011

STEVEN SPIELBERG # 1: ON THE ROAD

Havia anunciat una sèrie sobre Steven Spielberg i he de complir amb la meva promesa, de manera que aquí en teniu el primer lliurament.

A la filmografia del director recollida a The Internet Movie Database figuren les pel·lícules amateur i d'aprenentatge que va dirigir entre el 1959 ("The Last Gun") i el 1968 (el curtmetratge "Amblin", que després donaria nom a la seva productora); és a dir, des dels tretze anys d'edat als vint-i-dos. Spielberg era un cineasta precoç com els que apareixen a la seva darrera producció, "Super 8", i sorprèn veure com les temàtiques i estil d'aquestes realitzacions primitives enllacen clarament amb la seva obra adulta: "Escape to Nowhere" (1961) reconstrueix una batalla de la Segona Guerra Mundial; "Firelight" (1964), que es va estrenar al cinema del seu poble, presenta un atac dels extraterrestres anticipat per unes llums de colors molt similars a les que apareixeran a "Encuentros en la Tercera Fase". De fet, i aquesta circumstància condiciona tot el seu cinema -no sempre negativament-, Spielberg sempre ha estat un nen.

"Amblin", el curt que li va servir de presentació a la indústria, segueix una parella jove una mica hippie (en una de les escenes, comparteixen un porro) mentre fan auto-stop per una carretera del desert californià. És un film sense diàleg molt senzill, una mica naïf, però força elaborat en el camp visual. Molta fotografia amb teleobjectiu, a l'estil de l'època, i molts travellings. El gènere de la road-movie i l'acció en carreteres desèrtiques apareix novament a "Loca evasión" i "El diablo sobre ruedas".

Entre el 1969 i el 1971, Spielberg treballa a la televisió, dirigint episodis de "Marcus Welby", "Audacia es el juego", "Columbo" o "Night Gallery" (en l'episodi "Eyes", va tenir l'oportunitat de dirigir Joan Crawford). Tot i les limitacions pròpies del medi, Spielberg demostra ser un realitzador eficaç i hàbil a l'hora de plantejar solucions narratives.

"El diablo sobre ruedas" (1972) és una pel·lícula per a la televisió. Però li va quedar tan bé que es va estrenar als cinemes en molts països, Espanya entre ells. Amb guió de Richard Matheson, narra la història d'un viatjant (Dennis Weaver) que condueix el seu cotxe per carreteres no gaire transitades quan apareix un camió que comença a perseguir-lo amb la intenció cada vegada més evident de carregar-se'l, sense cap motiu.

El títol oríginal, "Duel", al·ludeix a la lluita a què es veu compel.lit el pobre viatjant, un enfrontament desigual amb un gegant de ferro rovellat, de presència imponent i malèfica. El títol espanyol assenyala que el diable condueix el camió, però el cert és que mai no veiem el conductor; el vehicle mateix és la personificació del mal. Spielberg vesteix una trama tan simple d'un suspens constant i absolut i aconsegueix que vegem el camió com si fos un ésser viu, un ésser agressiu, que grinyola i que gemega.



"El diablo sobre ruedas" és una petita obra mestra del fantàstic i un dels millors títols de Spielberg. El seu èxit li va permetre, després de dirigir encara un parell de telefilms, realitzar la seva primera pel·lícula per al cinema, "Loca evasión", del 1974, que és novament una pel·lícula de carretera, però amb un to força diferent, gairebé de comèdia, probablement a causa de la personalitat de la seva protagonista, Goldie Hawn, que repeteix el seu paper típic de noia esbojarrada però simpàtica. Per poder recuperar el seu fill, deixat en adopció, ajuda el seu xicot (William Atherton) a escapar de la presó, quan li queden pocs dies per acabar la condemna; i amb un policia d'ostatge, que acabarà estimant-los perquè són curts de gambals però entranyables, inicien una fugida amb cotxe per l'Amèrica rural, perseguits per la policia i convertits ben aviat en herois populars. Com sol passar en aquestes històries de carretera, des de la fundacional "Carretera asfaltada en dos direcciones", la fugida simbolitza la rebel·lió de l'individu contra una societat repressora i la utopia acabarà com el rosari de l'aurora.

"Loca evasión" es basa en un cas real, i potser per aquest motiu és menys abstracta que "El diablo sobre ruedas", també menys concisa, amb un to que va de la comèdia al drama, una mica indefinit. En qualsevol cas, està molt ben fotografiada per Vilmos Zsigmond, va gaudir de cert prestigi crític arran del seu passi al Festival de Cannes i va servir perquè el nom de Spielberg comencés a sonar, en una època en què ja despuntaven altres directors joves i cinèfils com Coppola, Lucas o Scorsese.

Però res feia presagiar l'èxit que havia de venir, ben aviat i per sota l'aigua.

divendres, 16 de setembre de 2011

PREMIO BLOGGERO


El Javi de Cinódromo (enhorabona, Javi, per la part que et toca) m'ha atorgat un premi, el Premio Bloggero del títol, la qual cosa li agraeixo molt i m'emociona perquè no acostumo a rebre'n (la darrera vegada va ser per haver-me acabat les farinetes sense caure de la trona).

El premi, però, du penyora. Haig d'escollir una frase i premiar deu blocs.

Difícil, tot plegat. Quan jo era adolescent, hi havia una frase de moda que exorcitzava la nostra angoixa vital: "Parad el mundo, que me apeo". Ara continuo sent un adolescent però l'edat biològica em situaria en l'estatus menys glamourós dels "homes madurs". I la meva angoixa existencial està tan aferrada que ja no hi ha ni frase ni mantra que l'allunyi. En qualsevol cas, i com que veig que la metafísica s'imposa, citaré (de memòria) el raonament d'un gran filòsof (Woody Allen) sobre el Més Enllà: "La qüestió no és només si hi ha vida després de la mort, sinó: hi haurà centres comercials? Quedaran molt lluny de casa?".

Nomenar deu blocs encara és més difícil. No m'agrada deixar fora tants blocs amics o coneguts plens de saviesa que es mereixen aquest i tots els premis.

Per delimitar una mica la qüestió, no premiaré blocs que em consti que ja han obtingut el Premio Bloggero i donaré preferència als blocs en català per fer país.

And the winners are:

Bargalloneta (PARLEM UNA MICA DE CINEMA?)
Joana (LLUM DE DONA)
Cinecito i Cinexina (CINEALOPAREJA)
Marguis (INSENSATOS EN MORIACITY)
Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)
La Llanterna Màgica (LA LLANTERNA MÀGICA)
Miquel Zueras (BORGO)
Òscar (THE LOST ART OF KEEPING A SECRET)
Jordicine (PARANOIA 68)
@ngel (ANGEL... EL OCTAVO CINÉFILO)

Ah, me n'oblidava... Cal anunciar el premi en una entrada del vostre bloc, premiar i avisar deu blocs amics, posar un enllaç al bloc que us ha atorgat el premi, compartir la vostra frase i explicar perquè us agrada.

Ha, ha, ha, que dolent que sóc!

diumenge, 11 de setembre de 2011

LA PIEL QUE HABITO


En la ressenya que vaig fer de "Los abrazos rotos" afirmava que Almodóvar és millor director que guionista, que potser hauria de treballar sobre textos aliens i que li convenia algun canvi de registre. A la pel·lícula, Tamar Novas exposava a Lluís Homar una idea interessant sobre vampirs; doncs bé, el següent treball que ara ens arriba del director és un film d'horror que adapta amb escasses variacions la novel·la de Thierry Jonquet "Tarántula".

Però "La piel que habito", malgrat les meves especulacions, no implica un canvi significatiu en la carrera del director. Fins i tot contradiu la meva hipòtesi segons la qual la posada en escena dels seus films supera els textos, ja que la idea argumental, present en la novel·la de Jonquet, és més atractiva que la seva plasmació en imatges. Amb la qual cosa no vull dir que "La piel que habito" no tingui solucions narratives brillants: Elena Anaya, tancada en una habitació plena de càmeres que l'observen en tot moment, admirada per Antonio Banderas com si fos un dels nus dels quadres de la seva mansió; l'exposició dels fets del passat com si fossin un somni dels protagonistes. Però Almodóvar no és un director de films d'horror. Almodóvar és Almodóvar. I, sense voler revelar res d'una història sorprenent, el nucli de la novel·la remet a una de les seves constants temàtiques més notòries i això podria explicar perquè tenia tant d'interès a adaptar-la.

Però no li busquem tres peus al gat (ah, els felins, una altra aportació interessant d'Almodóvar), doncs, novament gràcies a l'absència de grans digressions narratives, cal arrenglerar "La piel que habito" amb els títols més notables de la seva filmografia, particularment aquells que parlen d'amors al límit o directament malaltissos ("Matador", "La ley del deseo", "Hable con ella").