dimarts, 1 de novembre de 2011

STEVEN SPIELBERG # 8: RECAPITULACIÓ I (GAIREBÉ) CLOENDA

Hem dit, al llarg del monogràfic, que les pel·lícules de Steven Spielberg sempre tracten de la recerca d'alguna persona o cosa que potser s'ha perdut o extraviat.

A "Tiburón", busquen el tauró; a "Encuentros en la tercera fase", Richard Dreyfuss busca una muntanya; Indiana Jones sempre està buscant algun objecte perdut per aquests móns de Déu, ja sigui l'Arca de l'Aliança, unes pedres màgiques, un cap de vidre o el Sant Graal.

Però, en la majoria dels casos, els personatges busquen retrobar la família que han perdut, com Spielberg va perdre el seu pare quan es va divorciar de la seva mare.

La parella protagonista de "Loca evasión" intenta recuperar el seu fill. A "E.T. el extraterrestre", Elliott, fill de pares divorciats, busca un amic i un referent, i tothom busca E.T., que ha perdut la seva família extraterrestre. Cellie ("El color púrpura") busca els seus fills. El nen d'"El imperio del sol" busca els seus pares. Peter Pan ("Hook") busca els seus fills.

De vegades, el grup familiar en sentit estricte és substituit per un grup sense lligams de sang però unit per una feina i uns objectius comuns, una mica a la manera de Howard Hawks.


A "Always" (1989), els personatges de Richard Dreyfuss, Holly Hunter i John Goodman estan molt units per la seva feina de bombers forestals; a més, els dos primers festegen i tenen una cançó favorita, "Smoke get into your eyes", dels Platters. Quan Pete (Dreyfuss) mor en un tràgic accident, un àngel amb la cara d'Audrey Hepburn el fa tornar a la Terra en forma d'esperit perquè ajudi a omplir el buit que ha deixat en el grup, tot i que això implica fer que Dorinda (Hunter) trobi un nou amor, possibilitat que es concretarà en la figura de Ted (Brad Johnson), un jove bomber atractiu però molt maldestre. Aquesta pel·lícula -remake de "Dos en el cielo" (Victor Fleming, 1943), protagonitzada per Spencer Tracy i ambientada a la Segona Guerra Mundial- resulta sorprenentment fallida, embafosa en el seu vessant romàntic i patètica quan s'endinsa en el terreny de la comèdia.

"Salvar al soldado Ryan" planteja una qüestió similar. L'escamot és la família. Ryan no vol tornar a casa perquè, ara, els seus germans són els companys d'armes. El personatge del capità (Tom Hanks), que gens casualment era mestre d'escola en la vida civil, exerceix de figura paterna del seu escamot i acaba sent-ho també per a en Ryan, com queda palès en la revelació final al cementiri de Normandia.

Joseph Mazzello amenaçat pels dinosaures abans que Kubrick li robés l'ànima.


A "Parque Jurásico" (1993) descobrim allò que Indiana Jones sap per experiència: algunes coses perdudes -com, per exemple, els dinosaures- no volen ser recuperades. En aquest film, un dels més brillants del director malgrat que la crítica sempre li hagi girat l'esquena, els personatges de Sam Neill i Laura Dern són parella; ell viu per a la seva feina de paleontòleg i no sembla gens interessat a tenir canalla, sobretot perquè els nens li resulten força antipàtics. Però quan són a l'illa i es veu obligat a protegir els néts del visionari Hammond (Richard Attenborough), li surt la vena paternal, i les mirades entre la parella quan marxen en l'helicòpter al final de l'aventura suggereixen la propera formació d'una família. La qual cosa és el happy end favorit del director, que sublima el seu anhel de fill de pares divorciats.

Aquest personatge a priori cínic però que acaba tenint cura dels més febles el retrobem en l'Oskar Schindler de "La lista de Schindler", que va salvar centenars de jueus de la mort.


Algunes vegades, el pare fracassa en la seva obligació protectora. És el cas del policia John Anderton (Tom Cruise) a la magnífica "Minority Report" (2002), que ha perdut el seu fill en una piscina pública i s'ha de drogar per apaivagar el dolor.

"Atrápame si puedes" té un look vintage que han copiat sense manies els responsables de la nova sèrie "Pan Am".


A "Atrápame si puedes" (2003), la relació paterno-filial apareix en un doble vessant. D'una banda, tenim la relació entre el protagonista, el timador genial Frank Abagnale Jr. (Leonardo DiCaprio), un senyor que es va fer passar per metge, advocat i, fins i tot, pilot de la Pan Am, i que vivia com un rei fasificant xecs, i el seu pare (Christopher Walken). De ben petit, Frank admira el seu pare, però, més endavant, s'adonarà que l'home és un fracassat; la seva vida delictiva és una declaració d'amor filial: es venja de la societat que ha portat el seu progenitor a la misèria i, a més, fa que l'home se'n senti orgullós -també el té enganyat- i que pugui, a través del seu fill, albirar la vida que no ha pogut tenir. D'altra banda, l'agent del FBI Hanratty (Tom Hanks), que es passa la pel·lícula perseguint Frank, li ofereix finalment una oportunitat de redempció; Hanratty acull el timador, a qui admira per la seva habilitat, com un pare faria amb el seu fill (prèviament, se'ns ha informat que l'agent de l'FBI està divorciat i separat de la seva filla, que viu en una altra ciutat).


La filmografia de Spielberg se centra, doncs, en la família i el temor de la seva dissolució. Llavors, perdre la família seria la pitjor desgràcia que hom pot patir? Doncs, de fet, no. Si a "Salvar al soldado Ryan" posa la pàtria per damunt de la família, tenim que el pitjor que li pot passar a algú és perdre la seva pàtria. I això és justament allò que li passa al protagonista de "La terminal" (2004) -novament en Tom Hanks-: És un apàtrida en sentit estricte; no pot tornar al seu pais, que tècnicament ja no existeix, ni pot entrar als Estats Units, de manera que es veu obligat a sobreviure en un aeroport durant anys. Sortosament, l'home s'ho pren amb filosofia i aprofita l'avinentesa per lligar-se una hostessa (Catherine Zeta-Jones). Aquest títol, com passava a "Always", sembla demostrar que Spielberg no està gens dotat per a la comèdia romàntica, la qual cosa no deixa de resultar curiosa en un director capaç d'emocionar l'espectador a través dels gèneres més diversos. Com sigui, "La terminal" és un film pla i intranscendent que acaba amb una ratxa de films magnífics ("A.I.", "Minority Report", "Atrápame si puedes").

Steven Spielberg és un director irregular, però crec que els encerts superen àmpliament les pífies. En qualsevol cas, a la seva producció més recent ("Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio") demostra estar en plena forma.

I si trobeu enginyosos els títols de crèdit de "Tintín" (que ho són), heu de recordar que també ho eren els d'"Atrápame si puedes", molt escaients atesa l'època -els anys seixanta- retratada al film:

4 comentaris:

Mario ha dit...

Muy bueno el paseo virtual por la filmografía de Spielberg, catch me if you can me gustó aunque la encontré poco sugerente en cuanto a profundidad, pero como obra de entretenimiento está muy bien. En ese sentido éste director es un maestro como todos sabemos. La Terminal es insconsistente, demasiado irreal e inocente pero tampoco me parece un bodrio, tiene oficio sea como sea. Me ha gustado tu análisis sobre la figura de la familia, el vinculo afectivo subrepticio con algo como la patria o el padre que le faltó a Spielberg, eso le da un simbolismo accesorio interesante a su obra. Un abrazo.

Mario.

ricard ha dit...

Me he dado cuenta al repasar su filmografía que esa obsesión con la familia, la familia rota, la añoranza de la figura paterna, enlaza obras aparentemente muy distintas entre sí. Un abrazo.

David Amorós ha dit...

Està molt ben trobada aquesta linea comú de la recerca d'alguna cosa, gairabé sempre de familiars o companyia de familiars, en els films de Spielberg. Mai li havia sentit plantejar-ho a ningú. Molt bo. Per cert, felicitats a Mario per 'esforç des del Perú de llegir el català. Una abraçada.

ricard ha dit...

Gràcies pels teus elogis, David, però segurament això ja ho havia pensat algú altre. La majoria de crítiques parlen dels infants perduts o la infància perduda als films de Spielberg, i és simplement el mateix des d'un altre punt de vista. Jo també felicito el Mario per llegir el català o per atrevir-se amb la traducció de Google si és el cas. I he vist que havia convidat a algun amic! Gràcies a tots i una abraçada.