diumenge, 10 de gener de 2010

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

En les pel.lícules de Terry Gilliam, l'excés constitueix el seu pitjor defecte i, alhora, la seva virtut i el segell de la seva autoria.

Gilliam és -o era- l'únic membre no britànic dels Monty Python (és nord-americà). S'encarregava de les escenes d'animació del seu show televisiu i figura com a director de "Los caballeros de la mesa cuadrada" (1975), "La bestia del reino" (1977) i un episodi d'"El sentido de la vida" (1983), sobre uns vells empleats d'una companyia d'assegurances que converteixen l'edifici on treballen en un vaixell pirata i, armats amb punxons i grapadores, assalten la seu d'una moderna corporació de la City, un argument que resumeix prou bé les seves predileccions temàtiques. Els seus films ens parlen de personatges que viuen al marge d'una societat salvatgement competitiva, refugiats en el seu món de fantasia; com l'obscur funcionari de "Brazil" (1985), el personatge de Robin Williams a "El rey pescador" (1991), el periodista gonzo de "Miedo y asco en Las Vegas" (1998), els germans Grimm o el mateix Doctor Parnassus. De vegades, les empreses quixotesques d'aquests outsiders els serveixen per redimir-se i, de passada, redimir altres personatges que conserven encara un peu a la realitat però viuen igualment al marge després d'haver caigut en desgràcia, com el cas paradigmàtic del disc-jockey d'"El rey pescador" (esplèndid Jeff Bridges).

La parella de personatges protagonistes d'"El rey pescador" són com Dom Quixot i Sancho Panza i anticipen el projecte més maleït de Gilliam, "The man who killed don Quixote", amb Jean Rochefort fent de Dom Quixot i Johnny Depp de Sancho Panza: després de grans problemes per obtenir finançament, el rodatge a Las Bárdenas va ser un autèntic desastre: turmentes que es van endur els decorats, avions de l'exèrcit espanyol sobrevolant contínuament els llocs on filmaven, Jean Rochefort amb una doble hèrnia discal que l'impedia cavalcar... Finalment, la producció es va suspendre i només en va quedar un curiós documental titulat "Lost in La Mancha". Però Gilliam és tan perseverant com els seus personatges, i anuncia que reprèn el projecte amb Robert Duvall fent de Dom Quixot i Johnny Depp encara fent de Sancho Panza.

"El imaginario del Doctor Parnassus" és un film cent per cent Gilliam: Excessiu i brillant a parts iguals, té l'estructura d'un conte de fades i narra una lluita desproporcionada, la del Doctor Parnassus (Christopher Plummer), armat amb el mirall que transporta a un univers de somnis, contra el mateix diable (Tom Waits). Tony, personatge que prové d'un món dominat per la frivolitat i la cobdícia i que ha caigut en desgràcia (se'l troben literalment penjat), l'ajudarà en la seva empresa, tot i que, en aquest cas, no podrà redimir-se ell mateix.

La malastrugança que sembla perseguir Gilliam va ser també present de forma ben tràgica en la gestació del film: Heath Ledger, que fa el paper de Tony, es va suicidar a mig rodatge. Si més no, el film es va poder salvar gràcies a un cert retoc argumental i la col.laboració desinteressada de Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell, que van incorporar el mateix personatge en les escenes que faltaven per rodar; l'experiment no va en detriment sinó que enriqueix un film a contra-corrent, desbordant de fantasia i inventiva visual, que confirma Gilliam com un dels directors més insubornablement personals del panorama cinematogràfic.

2 comentaris:

Ada ha dit...

Aquest film és un estrambòtic conte per a adults o infants precoços amb uns efectes especials molt ben assolits i un fons argumental entenedor, amb un final bastant feliç, tenint en compte les peripècies que han de suportar els diferents personatges. La interpretació és excel·lent. La noia protagonista està molt ben trobada, ja que té un cert perfil d'actriu de cine mut i contribueix a enaltir la raresa visual tan espectacular de la pel·lícula.

Aurora ha dit...

Des de el meu punt de vista una gran pel.lícula. Tenint en compte que aquest tipus no són les meves preferides no em va decaure la atenció en cap moment. Gran interpretació dels personatges, i molt ben ambientada. Em recordà també les fantasioses històries sommiades per l'Alícia en el seu fantàstic país.
Crec que tots els asistens vam sortir satisfets de haver passat un parell d'hores entretingudes i distretes on vam poder oblidar els nostres maldecaps i pensar que en realitat la vida és massa important com per pendrens-la massa seriosament.