HOMES EN GUERRA

A la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van salvar el cul als europeus. Des de llavors, han estat una mena de germà gran, no necessàriament simpàtic, que ha tutelat la nostra vocació pacifista i democràtica, el braç armat de la vella civilització occidental. 

La colla d'imbècils que ara manen a la Casa Blanca, potser conscients de la decadència dels Estats Units com a potència mundial, han decidit (o han fet explícita una idea subjacent) que som unes paparres insignificants, un actor sense diàleg en el nou teatre d'operacions on manen la Xina, Rússia i autocràcies de tota índole aplaudides per una població sense ideals, i que, si volem defensar-nos d'unes teòriques amenaces, hem de pagar per tenir tancs i aquelles coses que calen per fer la guerra, inclosos els soldats.

També cinematogràficament, els americans han tingut l'hegemonia del cinema bèl·lic, des de la Segona Guerra Mundial, tot i que potser no tant després de la vergonyosa derrota a Vietnam. 

Si comparem dos clàssics del gènere com són "Fuego en la nieve" (William A. Wellman, 1949) i "La colina de los diablos de acero" (Anthony Mann, 1957), trobarem moltes concomitàncies, però també algunes diferències interessants. 

Les dues aborden el conflicte armat des del punt de vista del soldat d'infanteria. En ambdues, els escamots es troben isolats, rodejats per un enemic invisible, i han d'enfrontar el perill dels seus atacs, però també altres problemes: manca de munició, manca de menjar, fred o calor, cansament... S'imposa una vocació realista, sobretot en el primer dels dos títols, que narra, des del punt de vista necessàriament limitat dels seus protagonistes, el setge de Bastogne durant l'anomenada Batalla de les Ardenes, l'últim hivern de la Segona Guerra Mundial; resulta significatiu que els personatges no sàpiguen del cert si són a Bèlgica (on eren) o a Luxemburg, o que un d'ells, periodista de professió, s'indigni perquè, tot i trobar-se a primera línia, s'ha d'assabentar de la situació pels diaris que els arriben per correu. "Fuego en la nieve" aporta molts detalls sobre les penalitats viscudes pels homes de la 101a Divisió Aerotransportada, per exemple la conveniència de revisar els fusells, que podien fallar si es congelava el pany, o els problemes amb el calçat; el seu comportament heroic, clau en el fracàs de la iniciativa dels alemanys, que comptaven amb una aclaparadora superioritat numèrica, es confon amb la solidaritat entre els homes de l'escamot; rendir-se no és una opció, però el film no oculta la por que senten en determinats moments, ni el fet que algunes accions individuals contra l'enemic s'iniciïn sense que tinguin clar si volen atacar o fugir, o senzillament per imitar allò que fa el company. 

Com dèiem, l'heroica resistència dels homes assetjats a Bastogne va ser decisiva per a la victòria aliada, però el film no oculta la importància en el conflicte de la seva superioritat aèria: sense el mal temps i la manca de visibilitat (circumstància que Wellman i Paul Vogel, el seu director de fotografia, exploren molt hàbilment), els avions haurien estalviat molts maldecaps als soldats americans. 

Tot i que la guerra ja havia acabat i la voluntat realista de "Fuego en la nieve", la pel·lícula procura destacar que els soldats conserven l'ànim i el sentit de l'humor en les pitjors circumstàncies. En l'inici del film, estan molt tranquils pensant en el cap de setmana a París; la cosa es complica arran de la contraofensiva alemanya, però això no els impedirà jugar a beisbol amb pilotes de neu o picar l'ullet a les franceses que volten per allà. Fins i tot, el soldat que acaba de ser llicenciat, però no pot fugir del front a causa del setge, diu que denunciarà per crims de guerra els alemanys que disparin contra ell perquè és un civil. 

"La colina de los diablos de acero" (el títol original és, significativament, "Men in War") ens porta al conflicte de Corea.

Aquí, els soldats americans no són, ni de lluny, tan optimistes, i el conflicte esdevé més abstracte. Si l'inici de "Fuego en la nieve" els mostrava cantant i desfilant al campament, el film de Mann comença quan ja estan rodejats per l'enemic, tot i que no ho saben i que no el veuen. L'escamot capitanejat per Robert Ryan (a diferència del Van Johnson de "Fuego en la nieve", el tinent de "La colina de los diablos de acero" no riu mai) ensopega amb un Jeep conduït per un sergent no gaire amable que transporta el seu superior, incapaç de parlar i de moure's a causa de la fatiga de combat. Cap al final, la solidaritat entre els soldats s'imposarà sobre les seves diferències i els actes heroics sobre el terror que ha acompanyat la seva penosa caminada cap a un turó controlat pels coreans (excel·lent, la seqüència en què s'adonen de la presència de mines); però no hi haurà desfilades ni cançons, i les medalles al valor caldrà escampar-les sobre els cadàvers de gairebé tots els membres de l'escamot. "La colina de los diablos de acero" no parla de la lluita contra el feixisme sinó de la cruesa de la guerra. En els vuit anys que han transcorregut entre un film i altre, de la lloa dels fets heroics hem passat al discurs antibel·licista, encara no gaire obvi, però molt revelador de la tendència que s'imposarà en el gènere (però en els films més modestos, no en les epopeies sobre grans batalles que cercarien l'espectacle fàcil en les dècades dels seixanta i primers setanta).

A DIFFERENT MAN

"A Different Man" (Aaron Schimberg, 2024) reuneix Sebastian Stan, a qui vam descobrir no fa gaire en el paper de Donald Trump a "The Apprentice", amb Adam Pearson, el britànic que deu ser l'únic actor del món afectat de neurofibromatosi (ja havia treballat amb Schimberg, i el vam poder veure a "Under the Skin"), per oferir una faula sobre els prejudicis al voltant de l'atractiu físic, que podria semblar la versió masculina i inversa de "La sustancia", però que també ens ha portat a la memòria "El doble", film del 2016 (comentat al bloc) dirigit per Richard Ayoade i protagonitzat per Jesse Eisenberg sobre un relat de Dostoievski, que exemplificava la dificultat de ser algú diferent d'un mateix (atenció al joc de paraules del títol). 

És una proposta simpàtica i original que aposta per la comèdia negra amb (com "La sustancia") unes gotes de ciència-ficció i gore. Cap al final, esdevé un pèl redundant i incòmoda, però això pot formar part del joc amb l'espectador, que acaba enyorant el rostre deformat.

ADOLESCENCIA

Parlàvem fa uns dies de sèries europees i em trobo ara, a Netflix, la que ja s'anuncia com el gran èxit de la temporada, una minisèrie anglesa filmada en quatre plans-seqüència, un per capítol, d'execució espectacular (amb l'ajuda de drons) i temàtica duríssima (gira al voltant d'un cas criminal entre estudiants de secundària). 

"Adolescencia", dirigida per Philip Barantini, escrita i interpretada per Stephen Graham (que demostra un talent enorme a tots els nivells), sorprèn pel seu realisme i minuciositat; no ofereix gaires respostes al greu cas analitzat (fictici però clarament inspirat en altres successos que han trasbalsat la societat britànica), però obre les portes a un debat intens sobre l'educació dels nostres fills, els perills d'Internet, l'origen del mal, els prejudicis, la decadència de la societat contemporània. Em deixo alguna cosa? Absolutament recomanable.

TARÁNTULA

El director d'"El increíble hombre menguante" (1957) va signar en la dècada dels cinquanta uns quants clàssics de la ciència-ficció i el terror de sèrie B. En el seu film més conegut, el protagonista s'havia d'enfrontar a una aranya que apareixia enorme perquè ell era molt petit. Però ja un parell d'anys abans, en un film titulat prou explícitament "Tarántula", era l'aràcnid que creixia desmesuradament, també a conseqüència d'experiments relacionats amb l'energia atòmica, tot i que la intenció última del mad doctor interpretat per Leo G. Carroll era, ni més ni menys, que acabar amb la fam al món, ja que preveia que la població mundial augmentaria a un ritme de 25 milions de persones l'any (de fet, l'increment ha estat quatre vegades superior).

MARCO

El cas d'Enric Marco és, sens dubte, peculiar, sobretot per la seva dimensió històrica. Però de personatges fatxendes n'està el món ple, i de gent que rep honors immerescuts només per la seva capacitat de fer-se escoltar, també. 

Dit això, "Marco", dirigida el 2024 per Aitor Arregi i Jon Garaño, no és un treball especialment brillant, però competent en la seva descripció del desemmascarament del protagonista. Com sigui, Eduard Fernández ofereix un treball extraordinari, transmutant-se i humanitzant tan incòmode individu.

SÈRIES EUROPEES

Entre la nombrosa oferta de sèries i minisèries a les plataformes, trobem algunes singularitats. De sèries europees n'hi ha de qualitats molt diverses, i no ens detindrem en les produccions abominables que adornen les tardes de les televisions públiques. 

N'hem trobat un parell que ens han semblat interessants, la primera a Filmin, la segona a Netflix:

"Secrets" (Kaspar Munk, 2024) és una minisèrie danesa que parla de la relació entre dos germans que arrosseguen un trauma a causa de l'alcoholisme del pare, un famós arquitecte: ella ha continuat el seu llegat i sembla que la vida li somriu, però les aparences oculten una realitat més ombrívola; el germà és un músic clarament immadur, enganxat a la festa i a les drogues (cocaïna i alcohol, bàsicament). 

La mirada sobre les seves vides i, per extensió, sobre una societat infeliç, és profundament pessimista. "Secrets" és, en aquest sentit, molt nòrdica i una mica bergmaniana, l'altra cara de les sitcom.

"Cassandra" (Benjamin Gutsche, 2025) és una minisèrie alemanya de terror i ciència-ficció. Comença com quasi totes les pel·lícules fantàstiques modernes: després d'un breu pròleg que ens prepara per al pitjor, plans aeris mostren un cotxe que avança per una carretera rodejada de bosc; una família es dirigeix a una casa enmig del no-res per oblidar una tragèdia familiar. El tret distintiu és que no es tracta d'un casalot gòtic sinó d'un esvelt habitatge que, a més, resulta intel·ligent. Més peculiaritats: el sistema informàtic que tot ho controla és de l'any de la picor i pren la forma d'una agradable senyora que parla des dels monitors que hi ha per tota la casa i que dota de fesomia un robot que fa el menjar i atén les necessitats quotidianes, a més de mostrar-se molt empàtic amb els petits de la casa (amb els adults, no tant). 

Com també és procedent en aquests títols sobre cases maleïdes, se'ns mostrarà l'origen del mal, que radica -per descomptat- en els anteriors propietaris. Hi ha l'escena obligada de la mare investigant a l'hemeroteca de la biblioteca del poble, però la sorpresa no es limitarà a un breu afegit al final sinó que, ben aviat, la història de la família moderna s'alternarà amb la més interessant (i tràgica; i cruel) de la gent que va fabricar el robot Cassandra cap als anys setanta del passat segle, família aparentment modèlica, en realitat molt disfuncional, amb un fill que pateix bullying, una mare abnegada i tradicional i un marit una mica nazi, molt infidel, mad doctor vocacional. 

L'estètica vintage de la casa i els seus invents i algunes variacions en relació amb el tòpic fan la sèrie força addictiva, tot i que les múltiples derivacions de l'argument no sempre estan ben aprofitades i que el capítol final resulti massa deutor de clàssics del gènere com "Psicosis" o "El resplandor".

THE APPRENTICE

L'existència d'un individu com Donald Trump -i que sigui president dels Estats Units- és tot un misteri. El film d'Ali Abbasi, del 2024, relaciona les seves peculiaritats amb l'aprenentatge a què el títol fa referència, quan l'advocat Roy Cohn, un paio tan menyspreable i mancat d'escrúpols com eficaç en la seva feina, gairebé el va adoptar, substituint el paper d'un pare igualment menyspreable però estúpid, per convertir-lo en una mena de sòsia, un tauró despietat com ell, però en versió anglosaxona i heterosexual. 

Més que en el protagonista, que continua sent un misteri malgrat "The Apprentice" i malgrat la sorprenent interpretació de Sebastian Stan, l'interès del film, d'altra banda força entretingut, radica en aquest personatge, l'implacable i impenetrable advocat jueu, paladí del capitalisme més salvatge i víctima alhora. Com Frankenstein, va crear un monstre i, després, correm-hi tots.

ANORA

Sean Baker és un realitzador indie especialitzat, segons sembla, en retratar ambients marginals (no conec la seva filmografia, tret de la mitja hora inicial de "The Florida Project", que no va aconseguir enganxar-me). 

Revaloritzat i descobert al gran públic gràcies als Òscars d'enguany, cal reconèixer que "Anora" tenia tots els trumfos. I no ho dic en sentit condescendent, ja que m'ha semblat una molt bona pel·lícula; i, encara més: d'aquelles que ja no es fan. I no tant pel parentiu del seu argument amb "Pretty Woman" i el conte de la Ventafocs, sinó perquè, partint d'un estil i una mirada molt actuals, acaba remetent a les screwball comedies (tota la passejada de la protagonista i els goril·les armenis, de Brooklyn a Manhattan) i les comèdies romàntiques agredolces que tan bé conreava Billy Wilder, salvant les distàncies perquè Baker no és Wilder, però no es pot negar que té una veu pròpia; no és tan subtil però també treu profit dels objectes i dels detalls malèvols (l'abric de pells, l'anell, l'avió comercial en classe turista), i no és tan àcid (o sí?). 

Wilder va fer una pel·lícula sobre una prostituta ("Irma la Dulce"). Anora (o Ani) també és una treballadora sexual; no té glamur i no és gaire espavilada, però, a part de dominar el seu ofici, és valenta i decidida, i, com una Cabiria qualsevol (amb qui compartiria innocència), sap com fer front als cops que et dóna la vida. "El apartamento" o "Las noches de Cabiria" tenen un final magnífic, però el d'"Anora", que no desvetllaré (*), amb la neu caient sobre Brooklyn, deu ser dels millors dels últims anys. Segur. 

(*) No veieu el tràiler si no heu vist la pel·lícula. Com acostuma a passar, és massa explícit.

LA TAPADERA

Gene Hackman va intervenir en més de 100 pel·lícules, i és difícil triar-ne una per homenatjar-lo després de la seva mort (a una edat avançada però en circumstàncies més aviat misterioses). 

Repassant el bloc, constato que hem parlat d'ell en ocasió de títols com "Bonnie and Clyde", "La noche se mueve", "Agente doble en Berlín" (a les ordres d'Arthur Penn), "La conversación", "El jovencito Frankenstein", "Arde Mississippi", "El descenso de la muerte", "Bajo el fuego", "Marea roja", "Poder absoluto" o "Sin perdón". 

Potser el títol més obvi seria "The French Connection", però aquesta me la guardo per a quan la revisi (amb la seva seqüela, que també caldria revalorar), i, en canvi, citaré un títol en què Hackman no és protagonista però excel·leix en un paper secundari a la seva mida. 

Dirigida per Sidney Pollack el 1993, protagonitzada per Tom Cruise i Jeanne Tripplehorn, "La tapadera" inaugurava la moda de les adaptacions de John Grisham (en la mateixa dècada, trobarem "El informe pelícano", "El cliente", "Tiempo de matar", "Legítima defensa", "Conflicto de intereses" o "Cámara sellada", en què també apareixia Hackman), thrillers amb advocats entremig i notable sentit del suspens, més unes gotes d'acció i de denúncia. Pollack serveix el còctel amb la seva perícia habitual, ajudat per un guió molt hàbil en què va intervenir Robert Towne, i aconsegueix un títol entretingudíssim en què un jove lletrat té un dilema en descobrir que la màfia és el principal client d'un despatx tan endogàmic com mancat d'escrúpols. 

Gene Hackman és el seu mentor, i ofereix una composició mesurada i elegant d'un individu dur en aparença i molt fràgil en el fons, que podria haver estat bona persona, però ha claudicat i participa de la corrupció dels gàngsters que té per clients i també per caps. La dona de Cruise li para una trampa aprofitant-se de la seva debilitat i el deixa en una posició tan delicada com la del dolent d'"Encadenados", de Hitchcock, pel·lícula indubtablement superior però que conté elements similars: una societat secreta de la qual és difícil escapar, dilemes morals, traïcions, espionatge.

LA LLUM QUE IMAGINEM

Mumbai (o Bombai) és una metròpoli de l'Índia de 15 milions d'habitants. Deu atreure molta població rural, i aquest és l'origen de les protagonistes de "La llum que imaginem" -film del 2024 de la directora Payal Kapadia-, dones que han deixat el camp per anar a treballar a la gran ciutat, on tenen feina (en un hospital, per exemple) i on poden viure... més o menys. Dues comparteixen un pis que endevinem minúscul; la tercera viu amenaçada per l'enderroc de casa seva a càrrec d'una de les puixants constructores que omplen de gratacels l'horitzó d'una ciutat que s'assembla a un formiguer gegantí, plena d'olors, de pluja, de colors i d'ombres, de celebracions multitudinàries i solituds quotidianes.

Kapadia retrata aquest univers a través d'una simfonia visual que recorda les avantguardes del cinema de fa cent anys, igualment ansioses de mostrar un món en transformació; però no es deixa arrossegar pel frenesí dels trens que recorren la metròpoli i es deté en els seus personatges, dones valentes que pateixen una societat fragmentada, la llunyania d'un marit desconegut que potser viu i treballa a Alemanya, la impossibilitat de tenir un espai per festejar amb un xicot musulmà. Finalment, un viatge a un poblet de la costa farà possible certa llibertat i que la llum dels estels substitueixi per uns instants la que prové dels gratacels de Mumbai. 

"La llum que imaginem" no és un títol exòtic, però és insòlit. Ningú no filma així, amb aquesta capacitat de retratar els sentiments i les sensacions, de crear imatges suggerents amb naturalitat. Si hem de buscar un referent, potser hauríem de restar al continent indi i pensar en Satyajit Ray (tot i que l'allargada ombra de Bergman apareix en l'escena entre la infermera i el pescador amnèsic). Però això tampoc no vol dir que el film de Payal Kapadia estigui passat de moda: és absolutament vigent i, alhora, intemporal, cinema en estat pur, màgia.

MISIÓN DE AUDACES

A "Misión de audaces" (1959), John Ford retroba la cavalleria ianqui, ara enfrontada no als indis sinó a l'exèrcit sudista, en un episodi de la Guerra de Secessió. 

Més enllà de la trama sobre una incursió en territori rebel, el film parla de la rivalitat entre un rude oficial (John Wayne) i el metge assignat al seu destacament (William Holden), i de l'ambigua relació entre els militars i una dama del Sud (Constance Towers), obligada a acompanyar-los. La mútua desconfiança entre tots ells es resoldrà a empentes, cops de puny i altres efusions, però prevaldran l'honorabilitat i el valor, fins i tot (i sobretot) en les circumstàncies més dramàtiques. 

Conté escenes inoblidables, com la desfilada dels alumnes d'una escola militar, nens a qui no espanten els soldats de la Unió, o la inevitable borratxera de Wayne, enfrontat als seus fantasmes sobre la barra d'un bar convertit en hospital de campanya.