LA SEMILLA DE LA HIGUERA SAGRADA

"La semilla de la higuera sagrada" (Mohammad Rasoulof, 2024) exposa la difícil situació de les dones a l'Iran, a partir de les revoltes del 2022 (després de la mort d'una noia quan estava sota custòdia policial acusada de portar malament la hijab), i del seu impacte en el si d'una família en què les dues filles enfronten llurs creences amb la crua realitat mentre el pare, ascendit a jutge i obligat a signar sentències de mort sense discutir (cal recordar "La vida de los demás", del mateix realitzador), veu també com tremolen les seves conviccions, a tots els nivells. L'al·legòrica desaparició de la pistola que li han donat per protegir-se condueix a una catarsi que tindrà lloc en un poble abandonat del desert, en un final amb aroma de western que potser no està a l'altura de la resta del film però que tampoc no invalida la seva denúncia. 

La pel·lícula de Rasoulof ens ha portat a la memòria aquella "Persépolis", dirigida el 2007 per Marjane Satrapi (sobre la seva obra gràfica) i Vincent Paronnaud.

Amb un treball d'animació senzillament esplèndid que conjuga el blanc i negre de l'original amb influències expressionistes, retrata els horrors viscuts per una família de classe mitjana a Teheran, amb l'arribada dels aiatol·làs i la guerra amb l'Iraq. Centra la denúncia dels abusos de la teocràcia en la seva primera meitat, amb una facilitat i claredat expositiva excepcionals, sense perdre mai de vista que la narradora (l'obra és autobiogràfica) ho observa tot amb els ulls d'una nena; i, més tard, en la seva fugida a Occident, arriba l'adolescència i, amb ella, els desenganys i el desarrelament, que Satrapi descriu amb la mateixa habilitat. "Persépolis" és una lliçó d'història i també una lliçó d'humanitat.

UNA CASA LLENA DE DINAMITA

El moment àlgid de la Guerra Freda va portar diversos films que parlaven de la possibilitat seriosa d'un cataclisme nuclear i de com l'encaixarien les potències (en particular, els Estats Units). "Punto límite", de Lumet, i "Teléfono rojo", de Kubrick, són els referents indiscutibles. 

La cosa torna a estar complicada i, novament, el cinema se'n fa ressò, ara de la mà de Kathryn Bigelow, molt silenciosa des de "Detroit" (2017). 

"Una casa llena de dinamita" narra des de múltiples punts de vista (bàsicament, es tracta de militars, estrategs i polítics, inclòs el president dels Estats Units -afroamericà-) el protocol d'actuació quan un míssil d'origen desconegut es dirigeix cap a una gran ciutat americana. 

La gràcia del film de Bigelow, més enllà d'un treball de muntatge virtuós i del suspens implícit en la trama, radica en com mostra el contrast entre la freda eficiència dels gestors de la crisi i els nervis sota la superfície, l'angoixa de no tenir una resposta que no pugui implicar la destrucció total de la humanitat, la sensació d'irrealitat quan s'intenten avaluar els possibles danys (un personatge demana a un altre que faci una estimació de les víctimes de l'impacte: "Ho preguntes seriosament?", "Sí", "Deu milions a la zona zero, un 10% més a causa de la radiació"). 

La directora no eludeix mostrar el conflicte intern dels personatges que tenen, fora dels búnquers plens de mapes i de pantalles de televisió, familiars aliens al desastre que s'apropa a velocitat supersònica. Però, sàviament, evita les digressions més habituals en aquests títols pre-apocalíptics, i aposta per un estricte realisme i la narració en temps real, la qual cosa, però, comporta un inconvenient: el temps que tarda el míssil d'ençà que és descobert fins que assolirà el seu objectiu no arriba als vint minuts; i la pel·lícula dura quasi dues hores. Bigelow ho resol repetint l'acció des de diferents angles (els mateixos personatges i escenaris, però alternant el protagonisme d'uns i altres, i reservant el darrer fragment per a qui té la responsabilitat més gran, és a dir el president); sembla l'única solució possible i està resolta amb perícia, però, inevitablement, dilueix el suspens i genera certa insatisfacció. El terror, tanmateix, no es veu afectat, i és per raons òbvies, ja que allò que el film explica podria passar demà mateix; i adéu-siau!

BARBARIAN

Si "Longlegs" va ser la sorpresa del cinema de terror de l'any passat, "Weapons" ha estat la d'enguany.

Teníem ganes de veure l'anterior treball de Zach Cregger, "Barbarian" (2022), i no ens ha decebut. 

Llogar una casa a través d'Airbnb està de moda, i no sol tenir inconvenients, tot i que la protagonista de la pel·lícula està de pega: l'habitatge és al mig de barri més depauperat de Detroit i, a més, ja té un llogater, aparentment simpàtic, això sí (pot ser simpàtic Bill Skarsgard?). 

Però no vull explicar res més d'un film ple de sorpreses, generades no tant per situacions que podem haver vist en molts altres títols del gènere, com -igual que a "Weapons"- per l'habilitat del guionista i realitzador a l'hora d'estructurar els esdeveniments o de modificar els punts de vista. A més -i també en això s'assembla al seu darrer film-, l'humor negre abunda sense impedir que els personatges resultin creïbles en les seves contradiccions, fortaleses i febleses; i la policia local no surt gaire ben parada.

THE MONKEY

Osgood Perkins, celebrat responsable de "Longlegs", un dels grans èxits del gènere terrorífic d'ara fa un any, s'atreveix a "The Monkey" amb una adaptació d'un relat de Stephen King que conté forces constants pròpies i alienes: un ninot diabòlic, una infantesa complicada pel bullying, per la separació dels pares i per un germà bessó no gaire amable, i també la por davant la paternitat o un complex de culpa representats metafòricament; i un viatge a un poble de Maine assolat per les tragèdies (en plural). 

Amb una base literària més distingida (fins a cert punt), "The Monkey" no compta amb l'elegància visual de "Longlegs" ni amb un ritme que, aquí, esdevé insegur, sense que ens quedi clar si això passa perquè han volgut allargar un conte curt o, al contrari, no han estat capaços d'integrar els múltiples elements d'una trama que abasta vint-i-cinc anys de la vida del malastruc protagonista (l'escàs carisma de l'actor britànic Theo James no ajuda gaire). En qualsevol cas, l'humor negre que presideix l'invent i els desacomplexats efectes gore permeten gaudir d'un títol adequat per a la nit de Halloween (o la tarda de Tots Sants).

LOS DOMINGOS

Després de la sèrie "Querer" i de "Cinco lobitos", ja sabem que l'especialitat d'Alauda Ruiz de Azúa són els conflictes familiars. En el cas de "Los domingos" (2025), i al marge d'altres qüestions de diners, herències i crisis matrimonials, el problema més greu sorgeix quan la filla del germà vidu es vol fer monja, i no pas perquè els nois no li facin cas. És el que passa si portes els fills a escoles religioses. 

La tieta no és tant de missa i vol plantar cara a la situació. Però l'encert del film de Ruiz de Azúa consisteix a oferir més preguntes que respostes, i, tot i que brinda un retrat gens complaent de l'entorn familiar de la noia protagonista i que tampoc no oculta la rude austeritat de la vida als convents de clausura, sempre deixa oberta la possibilitat que la jove Ainara posseeixi una fe genuïna. 

"Los domingos", diguem-ho ja, és un film excel·lent, que aconsegueix un equilibri insòlit entre un transcendentalisme quasi dreyerià i un realisme més agnòstic i molt lúcid ja present en els anteriors treballs de la directora. 

Com calia esperar, Patricia López Arnaiz està perfecta en el paper de la tieta, però la debutant Blanca Soroa és ara mateix una ferma candidata al Goya a millor actriu-revelació.

UN FANTASMA EN LA BATALLA

Agustín Díaz Yanes va tenir un inici de carrera fulgurant amb "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto" (1995), intens thriller protagonitzat per Victoria Abril. Potser l'hauria de revisar, però no la recordo com una gran pel·lícula i n'atribueixo l'èxit a la seva singularitat dintre del panorama del cinema espanyol del moment, més interessat en la comèdia i sense precedents de films policíacs hiperviolents i feministes; una línia que el director va esprémer en títols posteriors: "Sin noticias de Dios" (2001) i "Sólo quiero caminar" (2008). 

També va conrear el gènere d'aventures històriques de la mà d'Arturo Pérez-Reverte, primer el 2006, adaptant el seu "Alatriste", i, després, el 2017, amb "Oro", una epopeia sobre els conqueridors espanyols que cercaven mítiques ciutats daurades en ple Amazones, que va resultar un fracàs econòmic espectacular i que va suposar un greu entrebanc en la carrera de Yanes. 

Celebrem, si més no, el seu retorn, apadrinat per J.A. Bayona, amb una història sobre una guàrdia civil infiltrada a ETA, que porta per títol "Un fantasma en la batalla" i que ha passat com un fantasma per les cartelleres, però ha assolit el seu objectiu de liderar la graella de Netflix. 

La comparació amb "La infiltrada" (Arantxa Echevarría, 2024) és inevitable, i observo, amb certa sorpresa, que molts crítics prefereixen el film de Yanes, que, francament, em va agradar molt menys. 

Sí que és cert, com mantenen els defensors d'"Un fantasma en la batalla", que és més sòbria i melvilliana, i que evita alguns excessos, com la presentació del personatge interpretat per Diego Anido al film d'Echevarría (al d'en Yanes, el presumpte masclisme dels etarres es resumeix en el breu comentari del personatge de Raúl Arévalo sobre la truita de patates que li ha cuinat la infiltrada). 

També cal reconèixer, tot i la meva declarada devoció per la Carolina Yuste, que Susana Abaitua defensa molt bé el seu paper d'abnegada servidora de l'ordre. I que Ariadna Gil i Jaime Chávarri són uns convincents etarres. 

Però enyoro la intensitat de "La infiltrada", que no necessitava inserir imatges documentals per resumir els anys durs de la banda terrorista i afegir dramatisme. D'altra banda, crec que el principal problema del títol signat per Agustín Díaz Yanes és un guió insatisfactori, amb moments confusos (vegeu l'atemptat preparat per la infiltrada contra un company) o massa fàcils (el motiu de la cançó italiana retransmesa per la ràdio en l'escena final i la inoportuna dutxa de la protagonista).

ESPANTAPÁJAROS

Després de "Pánico en Needle Park", Al Pacino repetia a les ordres de Jerry Schatzberg a "Espantapájaros" (1973), una road movie canònica en què compartia protagonisme amb Gene Hackman. 

Són dos perdedors amb serioses dificultats per relacionar-se amb l'entorn que es troben en una carretera solitària i decideixen fer-se companyia fins a Pittsburgh, on pretenen muntar un negoci de rentat de cotxes. El to tràgic de la proposta i el periple per l'Amèrica dels més desfavorits agermanen aquest amb altres títols de losers de l'època ("Cowboy de medianoche", "Easy Ryder", "Fat City", "Gent de pluja", "El último deber"). 

En la línia dels títols precedents en la seva filmografia, Schatzberg contraposa a l'extravagància dels dos protagonistes una mirada quasi documental, continguda, confiant en els plans generals per als moments més dramàtics o violents. "Espantapájaros" va guanyar la Palma d'Or a Cannes, potser per les prestacions de dos actors enormes, potser per la fotografia esplèndida de Vilmos Zsigmond, potser pel retrat d'una Amèrica que s'enfrontava a les seves contradiccions.

EL TREN DE LAS 3:10

El més notable d'"El tren de las 3:10", western dirigit per Delmer Daves el 1957, és la manera com subverteix molts tòpics del gènere. Sobretot, pel que fa al personatge del bandit interpretat per Glenn Ford: amable, cavallerós, seductor impenitent; de fet, l'enxampen perquè, en comptes de fugir a Mèxic després d'assaltar la diligència i matar-ne el conductor, roman al poble per lligar-se la cambrera del saloon. I és cert que les forces de l'ordre són bastant inútils, però potser no comptava amb la perseverança i el valor que demostra un granger (Van Heflin), decidit a fer-lo pujar al tren que dóna títol a la pel·lícula i que va directe a la presó de Yuma. La llarga espera a la cambra de l'hotel, que recorda una situació similar a "Solo ante el peligro", propicia una relació ambigua entre tan dispars individus i que conduirà a un final inesperat com la pluja que arriba per fi després d'una greu sequera. 

No hem vist la versió del 2007 dirigida per James Mangold i interpretada per Russel Crowe i Christian Bale.

EL ABOMINABLE DOCTOR PHIBES

A pesar de l'eficàcia demostrada a "De repente, la oscuridad", la carrera posterior de Robert Fuest no va complir amb les expectatives. Si més no, "El abominable doctor Phibes" (1971), coproduïda per American International Pictures, i interpretada -teòricament; per raons que ara fan de mal explicar, no canvia l'expressió en tota la pel·lícula- per Vincent Price, acompanyat de Joseph Cotten i d'uns quants actors britànics, és una raresa que va gaudir de cert prestigi i estatus de culte, no tant pel barroquisme dels assassinats, inspirats en les plagues d'Egipte, com per una insòlita ambientació art-déco.

Els interludis presumptament còmics amb els policies de Scotland Yard intentant seguir la pista del misteriós Doctor Phibes perjudiquen el ritme de la funció; un defecte agreujat en la seqüela "El retorno del Dr. Phibes" (1972), que incorpora un viatge -ara sí- a Egipte; un Egipte de cartó-pedra on Vincent Price continuarà abusant dels concerts d'orgue i els discursos a la seva esposa morta i perseguirà el secret de la vida eterna en competència amb un elegant malvat. Cal dir, però, que el sadisme dels assassinats supera en imaginació els de la primera pel·lícula.

DE REPENTE, LA OSCURIDAD

Una oportuna reconomació del nostre amic Travis Bickle m'ha permès descobrir la que ell anomena, ben encertadament, "un rar diamant", una pel·lícula britànica del 1970, dirigida per Robert Fuest, que és un extraordinari exercici de suspens construït amb elements mínims i amb notable saviesa cinematogràfica. 

"De repente, la oscuridad" presenta dues amigues angleses que fan una ruta en bicicleta per la França rural. Tot i que alguns llogarencs adverteixen d'un crim que va tenir lloc a la comarca anys enrere, res no fa presagiar el drama: llueix un sol esplèndid, a tots els pobles hi ha un bar on prendre Orangina i, fins i tot, hi ha uns gendarmes prou amables. Però una de les noies desapareix i l'altra (Pamela Franklin, que feia de nena a la seminal "Suspense") no sap què fer; l'idioma és un obstacle i un presumpte inspector que vol ajudar-la i té una moto és tan eixerit com, finalment, sospitós. 

Sense escenaris gòtics, amb pocs personatges i una situació molt bàsica, Fuest edifica el suspens amb una sàvia utilització de dos elements, el paisatge (esplèndidament fotografiat per Ian Wilson) i el temps: la protagonista, sense saber si ha d'anar amunt o avall per les llargues carreteres enmig de planures que s'estenen fins a l'horitzó, espera la seva amiga mentre les hores transcorren lànguidament, acompanyades pel silenci dels estranys. El contrast entre els primers plans i els plans generals magnifica la sensació d'aïllament i d'incertesa.

TERROR EN LA ÓPERA

Per a "Terror en la ópera" (1987), Dario Argento compta novament amb una jove protagonista, ara l'espanyola Cristina Marsillach, i, com el títol indica, situa l'acció en un teatre de l'òpera, on representen "Macbeth", de Verdi. 

L'argument, per raons òbvies, recorda El fantasma de l'òpera, i la realització, també molt coherentment, és decididament operística, amb moviments de càmera espectaculars, i molta música, de Verdi a Brian Eno. Notable en conjunt, tret potser d'un final no gaire inspirat que transcorre als Alps (que potser enyorava els paisatges de "Phenomena"?).