Tot i que no tenia experiència en el gènere, les dues primeres pel·lícules cent per cent americanes de l'holandès Paul Verhoeven s'inscriuen en el de la ciència-ficció. Bé, potser en el cas de "Robocop" (1987), hauríem de parlar de thriller futurista.
En una ciutat de Detroit assolada pels criminals, la policia i una corporació amb interessos immobiliaris no del tot exemplars uneixen esforços per trobar una solució al problema de la delinqüència. Els intents fallits de crear un robot policia porten a una solució curiosa: salvar la memòria d'un agent (en Murphy) mort en acte de servei i convertir-lo en una mena de cíborg. La publicitat de la pel·lícula ho resumia perfectament: meitat home, meitat màquina, tot policia.
L'aparença d'en Robocop és certament espectacular (*) i l'evolució del personatge és igualment enginyosa: és una eficient màquina de matar, i la part humana evita determinats errors, però també acaba conduint-lo a dilemes morals, sobretot quan Murphy/Robocop s'adona que la corporació que l'ha creat és tant o més perversa que les bandes de Detroit.
"Robocop" és un encàrrec que porta el segell del seu iconoclasta realitzador: violència explícita (sang a dojo, cossos mutilats, un dels dolents consumit per l'àcid vessat d'un camió), humor negre i una crítica molt òbvia als perills del capitalisme salvatge. La mirada cínica de Verhoeven troba els seus millors moments quan retrata una societat en descomposició a través d'anuncis i informatius que veiem a la televisió del futur: un joc de taula que inclou una explosió nuclear, un error en el sistema de satèl·lits antimíssils (el projecte més ambiciós de Reagan que ara vol recuperar Trump) que provocarà la destrucció de la ciutat de Santa Bàrbara.
Potser "Desafío total" (1990) no tingui una segona lectura tan incisiva, però aquesta adaptació d'un relat futurista de Philip K. Dick conté una història molt enginyosa, al voltant d'un humil i feliç treballador de la construcció que, un bon dia i arran de la seva visita a una singular agència de viatges, descobreix que potser li han esborrat la memòria i que potser ja havia estat a Mart, fent d'agent secret a les ordres d'una mena de dictador (interpretat per Ronny Cox, el directiu malèvol de "Robocop") que oprimeix els colons en controlar el subministrament d'oxigen.
A través d'un guió brillant signat pels responsables d'"Alien", Dan O'Bannon i Ronald Shusett, la pel·lícula, barreja de ciència-ficció i aventures, esdevé un espectacle divertidíssim en què un inexpressiu Arnold Schwarzenegger pren el relleu del també (per força) inexpressiu Murphy de Robocop, i en què Verhoeven aporta els habituals excessos i notes de misogínia: Sharon Stone, abans de fer-se famosa a les ordres del mateix director, fa de l'esposa de l'agent secret a qui han esborrat els records, i resultarà ser la nòvia del dolent (Michael Ironside), qui haurà d'aguantar la prostitució a temps complet de la noia (sembla una versió hard d'"Encadenados"), i el seu assassinat a mans del protagonista, que acompanya l'execució amb un comentari irònic a l'altura dels James Bond més sarcàstics ("considera't divorciada"); Verhoeven també s'esplaia en la presentació dels "mutants" -colons de Mart exposats a la falta d'oxigen-, entre els quals trobarem una prostituta amb tres pits i un líder rebel que viu a la panxa d'un altre i que recorda l'ex-honorable Jordi Pujol (era habitual en alguns cinemes de Barcelona que, en aquesta escena, el públic, entre el fervor patriòtic i la conya, alcés els dits formant les quatre barres).
Kuato/Pujol:
Després de l'èxit d'"Instinto básico" i el fracàs de "Showgirls", Verhoeven signa "Starship Troopers" (1997), que és (o va ser) un dels seus títols més incompresos, potser per l'audàcia que implica adaptar una novel·la amb un missatge obertament feixista per ridiculitzar-lo entre línies, amb l'estratègia d'una mirada innocent, o més aviat naïf; és clar que, com a "Robocop", les imatges televisades certifiquen la ironia que presideix el producte.
"Starship Troopers", que comença com una comèdia romàntica adolescent en què dues noies molt atractives es disputen l'amistat d'un jove a qui fa mal la cara de tan guapo (Dina Meyer i Denise Richards vs. Casper Van Dien) i continua com una
space opera en què l'exèrcit dels humans s'enfronta als insectes gegants que amenacen La Terra des d'algun racó de la galàxia, presenta una societat on, després del "fracàs de la democràcia", només els militars o els qui han servit a l'exèrcit poden accedir a la ciutadania i tenir dret a vot. Els pares del protagonista són uns civils que pretenen tenir totes les comoditats sense servir a la comunitat i s'oposen fermament a l'allistament del xicot; però els pares moriran per un atac dels insectes i el fill, tot i que el castiguen amb fuetades per un error durant la instrucció, podrà lluitar amb honor al costat d'uns companys d'armes sempre riallers.
Que n'és, de bonic, lluitar per la causa!
Només des de la distància es podria empatitzar amb aquest argument (llevat que siguis un votant de Vox), però, com dèiem, Verhoeven injecta puntuals dosis d'ironia, juga constantment a l'excés i ofereix a dojo violència i cadàvers mutilats. En resulta un film que pot desconcertar inicialment però que, amb el temps, ha esdevingut de culte, i que preserva la seva capacitat de divertir i de sorprendre l'espectador.
"El hombre sin sombra" (2000) és menys defensable. Entre la ciència-ficció i el terror, recupera la història de l'home invisible. Els efectes especials, excel·lents, s'imposen sobre un guió poc inspirat, amb personatges mal dibuixats i notes d'humor negre més aviat irrellevants, amb Elisabeth Shue patint l'assetjament d'un Kevin Bacon d'incògnit gràcies al seu invent.
(*) Tant aquí com a "Desafío total", és obligat destacar les aportacions de l'expert en efectes visuals i maquillatge Rob Bottin.
Amb Ralph Bellamy (el futur marit de la Hildy i a qui ningú no pren seriosament -en un gag genial, algú comenta que és "un que s'assembla a Ralph Bellamy"-) de tercer vèrtex del triangle, i el concurs d'una colla de secundaris impagables (periodistes, acusat -i una noia que se l'estima-, la sogra de la reportera, l'alcalde, el cap de policia), "Luna nueva" esdevé una comèdia trepidant, de diàlegs tan ràpids que resulta difícil retenir tots els matisos que contenen (atenció a les converses telefòniques en paral·lel); també és una lloança -no exempta d'ironia- a la professió de periodista, i a la conveniència de seguir els instints, i, de passada, una conya radical en què el revolucionari sembla molt bona persona mentre els poders fàctics són corruptes, ineptes i insensibles, només preocupats per satisfer l'electorat.
