EL HOMBRE DEL BRAZO DE ORO

"El hombre del brazo de oro", dirigida per Otto Preminger el 1955, és, probablement, la primera pel·lícula que aborda l'addicció a l'heroïna. Tot i que el malnom del protagonista també es pot relacionar amb la seva habilitat amb les cartes. Ell el que vol és ser músic, però les males companyies el fan recaure en la droga, que ha pogut deixar durant el temps que ha passat a la presó. La filmació en decorats contribueix a la sensació de cercle viciós, de no poder escapar d'un entorn més aviat miserable. 

Frank Sinatra defensa molt bé un paper difícil, i ens fa patir quan agafa fred a causa de la síndrome d'abstinència. Tot i que té la Kim Novak per escalfar-se, no tot han de ser males notícies.

EL BAÑO DEL DIABLO

"El baño del diablo", dirigida (i escrita) el 2024 per Severin Fiala i Veronika Franz, flamant guanyadora del darrer Festival de Sitges, ha estat comparada amb "La bruja", de Robert Eggers, i catalogada com una nova mostra de folk-horror. En realitat, però, la ubicació genèrica s'explica més aviat pel to ombrívol, més alguna seqüència onírica, més un festival de sang en l'escena culminant, però també podem dir que es tracta d'un drama -això sí, terrorífic- basat en fets reals, que mostra la difícil situació de les dones de pagès a l'Àustria del segle XVIII i les conseqüències lamentables de determinats postulats de la religió catòlica. En definitiva, la protagonista no és una bruixa sinó una ferventa creient, que té un marit massa inexpert i una sogra massa tafanera.

PASIÓN SIN BARRERAS

Les històries d'amor que trobem en la literatura i el cinema, per regla general, il·lustren una passió amenaçada per un conflicte. 

Les diferències d'educació i classe social constitueixen un dels problemes més comuns. A la vida real, pot ser un obstacle gairebé insalvable, condicionats com estem pels nostres prejudicis; els protagonistes de "Pasión sin barreras" (Luis Mandoki, 1990), un jove circumspecte, jueu de classe alta, i una dona madura que despatxa hamburgueses, ambdós amb motius per estar deprimits, s'enfrontaran a les barreres a què el títol espanyol fa referència. 

La pel·lícula, a priori escassament original, enganxa per l'habilitat d'un guió que signa Ted Tally ("El silencio de los corderos"), que resol les situacions sense por del ridícul, i precisament per això les fa creïbles. D'altra banda, James Spader i Susan Sarandon són els intèrprets ideals, i ella -això no és cap novetat- és una força de la naturalesa. Com evitar enamorar-se'n?

LA CITA

"La cita" (Christopher Landon, 2025) podria ser un episodi de "First Dates" filmat per Shyamalan. Bromes a part, es tracta d'un thriller de suspens en temps real que il·lustra sobre els perills de tenir el mòbil connectat en una primera cita, en un restaurant una mica més sofisticat que el de Cal Sobera. La trama és més aviat inversemblant, però Landon ("Feliz día de tu muerte") la sap vendre bé; potser no és Hitchcock, però controla els enquadraments i el muntatge i obté un ritme molt àgil (tot i l'inconvenient de l'escenari quasi únic) i una notable composició de Meghann Fahy en el seu primer paper com a protagonista.

ANIMA'T # 3 (x 3)

Fa quinze anys vam encetar al bloc una sèrie amb el títol genèric d'"anima't", que pretenia, a través d'un joc de paraules -ho reconec- molt elemental, alleugerir un estat d'ànim presumptament desfavorable a causa de la molt recent crisi econòmica, incorporant treballs d'animació (també, doncs, per donar entrada al gènere). 

Va durar més aviat poc. No pas la crisi sinó la sèrie, potser perquè els de Disney no perdonen els drets d'autor (només en un dels dos posts perviu el contingut). 

Això no implica que no hàgim comentat altres produccions animades; i ara en tenia tres en reserva, totes de culte. De manera que, si em permeteu, recuperaré el títol a tall d'excusa. D'altra banda, l'ordre mundial no convida precisament a l'optimisme, o sigui que potser ens convé animar-nos; tot i que ja aviso que els treballs que passarem a comentar no són gaire alegres. 

AKIRA (Katsuhiro Otomo, 1988)

Adaptació del manga homònim, títol emblemàtic del subgènere ciberpunk i obra cabdal de l'anime, "Akira" ens condueix a Neo-Tokyo, trenta-un anys després de la destrucció de la ciutat (*). Bandes juvenils recorren les avingudes i s'enfronten als rivals com en els torneigs de l'Edat Mitjana, canviant els cavalls per motos superpotents; en una d'aquestes, es veuran involucrats en un experiment que l'Exèrcit pretén controlar però que és incontrolable i pot despertar una força capaç de tornar a trinxar-ho tot.

Ciència-ficció i violència hiperbòlica en una trama una mica difícil de seguir, potser perquè la cinètica que defineix el film (i tot l'anime sorgit al seu redós) no ofereix gaire respir. 

(*) L'acció se situa, doncs, el 2019, mateix any en què transcorria "Blade Runner", i no sé si és una casualitat, ja que el Neo-Tokyo d'"Akira" recorda bastant la ciutat de Los Angeles al film de Scott. La crítica també ha trobat reminiscències de "2001", atesa la transformació de Tetsuo en pura energia (o més o menys). 

PERFECT BLUE (Satoshi Kon, 1997)

Un altre anime de culte, centrat en aquest cas en una jove cantant que, quan decideix, aconsellada pels seus agents, fer d'actriu en una sèrie de televisió, comença a patir una distorsió de la realitat i a presenciar com una presumpta doble viu una segona vida a Internet i encara té temps per cometre uns quants assassinats. 

"Perfect Blue" presenta un ritme brillant i -com també passava a "Akira"- excel·leix en les escenes oníriques. Aconsegueix desorientar l'espectador, però d'això es tracta. S'ha dit que va servir d'inspiració per al "Cisne negro" d'Aronofsky; pot ser veritat o no, però el cas és que els referents són gairebé els mateixos: Hitchcock, De Palma, Argento. Tot mixturat, però, amb la predilecció molt japonesa per l'erotisme adolescent. 

IT'S SUCH A BEAUTIFUL DAY (Don Hertzfeldt, 2012)

Canviem de continent però no de to. El film de Hertzfeldt, compendi dels tres curts coneguts com "la trilogia de Bill" ("Everything Will Be OK" -2006-, "I Am So Proud of You" -2008-, "It's Such a Beautiful Day" -2011-), parteix d'una animació molt més bàsica (els personatges són amb prou feines gargots), però, tanmateix, molt experimental, per aprofundir en la ment torturada del protagonista, el qual, no sabem si a causa d'una malaltia, una herència genètica preocupant, un seguit de traumes, o tot plegat, es troba perdut enmig d'una realitat que li resulta incomprensible. A pesar de la dificultat intrínseca de l'invent, aquesta joia inclassificable aconsegueix en tot moment transmetre les emocions i l'angoixa del pobre Bill, al llarg d'una vida que potser només és un instant. 

TENEBRAE

Després d'una incursió en el fantàstic amb "Inferno" (1980), Dario Argento recupera el giallo més convencional a "Tenebrae" (1982). 

Compta novament amb algunes estrelles periclitades (dels americans Tony Franciosa i John Saxon a l'italià Giuliano Gemma), els ajunta amb la musa Daria Nicolodi i unes quantes noies de bon veure, i basteix una trama policíaca en què els assassinats estan relacionats amb una novel·la negra escrita pel protagonista (Franciosa), qui ha viatjat de Nova York (atenció a la patètica escena inicial) a Roma per promocionar-la (diuen que Argento es va inspirar en l'assetjament telefònic d'un fan). 

Un parell de moviments de càmera i una mica d'arquitectura brutalista constitueixen les senyes d'identitat del director en un treball poc memorable excepte perquè deu ser el que compta amb més litres de sang vessada de tota la seva filmografia.

CUANDO CAE EL OTOÑO

A "Cuando cae el otoño" (2024), François Ozon recupera el pols dels seus millors treballs amb una història que comença amb un sermó, a l'església del poblet on transcorre la major part de l'acció, sobre Jesús i Maria Magdalena. O sigui, sobre la conveniència de lluitar contra els prejudicis, un assumpte obsessiu en gairebé tota la seva filmografia. I la trama que ve a continuació, amb una protagonista que afronta la tardor de la seva vida (el títol i el paisatge arrodoneixen la metàfora) amb plàcida languidesa, s'embolica ben aviat per acabar mostrant com, de vegades, es pot fer el mal volent fer el bé. Però el que compta són les intencions, oi?

LIZZIE

Dirigida el 2018 per Craig William Macneill, "Lizzie" elabora una hipòtesi força plausible sobre un crim no resolt que va convulsionar la conservadora ciutat de Nova Anglaterra a finals del segle XIX. 

Chloë Sevigny és Lizzie, la filla d'Andrew Borden -ell i la madrastra assassinats amb una destral-, i Kristen Stewart la minyona, amiga i amant de la protagonista. Sense ànim de fer espòilers, direm que la relació entre ambdues és com una rebel·lió davant d'un entorn classista, masclista i repressiu. 

Un film indie resolt amb correcció i molt ben interpretat per dues actrius que es troben molt còmodes en els seus papers. La seva nuesa en una escena clau és una hàbil metàfora requerida pel guió.

THE BIGAMIST

Ida Lupino, estrella amb inquietuds intel·lectuals i fortes conviccions, va dirigir, sota el segell independent creat per ella i el productor Collier Young, diverses pel·lícules, entre les quals la sorprenent "The Bigamist" (El bígam), del 1953. 

En Harry i l'Eve (Edmond O'Brien i Joan Fontaine) inicien un procés per adoptar un fill. En la primera escena, es reuneixen amb l'encarregat de despatxar l'assumpte (Edmund Gwenn, un altre rostre popular), qui els adverteix d'una investigació sobre els aspirants. Atès el títol de la pel·lícula i la cara de circumstàncies que posa el marit, qui, a més, fa de venedor i passa molt temps fora de casa, ens hauríem pogut estalviar la primera mitja hora, quan el funcionari es dedica a fer preguntes i viatjar a Los Angeles per descobrir allò que l'espectador ja sap: que l'home té una altra família (amb nen inclòs). 

De manera que, tot i que Lupino estructura el melodrama quasi com si fos un thriller, la part més interessant comença quan el bígam intenta justificar la seva situació (a través d'un llarg flash-back); un desenllaç en què la defensa en el judici argumenta que la voluntat de legalitzar una situació irregular ha conduït a un delicte que, paradoxalment, no existiria si el culpable s'hagués limitat a tenir una amant, i en què per fi es veuen les cares els tres implicats i les seves mirades tenen més de comprensió que de retret, arrodoneix un treball més complex del que podria semblar a primera vista, que ens parla de solituds dintre i fora del matrimoni i de dones que intenten superar el trauma de no poder exercir de mares i esposes (l'Eve s'ha reinventat com a sòcia del seu marit). 

Lupino fa el paper de la segona dona. El productor i també guionista Collier Young va estar casat amb ella primer i amb Joan Fontaine després, qüestió que no va afectar la seva relació professional. Tota una declaració de principis.

ASTEROID CITY

"Asteroid City" (Wes Anderson, 2023) és una proposta més aviat marciana, i no ho diem perquè aparegui un alienígena. 

El realitzador ofereix un nou passeig per iconografies familiars i, alhora, inventades, en aquest cas un petit poble en un desert dels Estats Units on va caure un meteorit i es duen a terme proves atòmiques (som a l'any 1955). Un repartiment coral amb més estrelles que al firmament interpreta els personatges ja habituals en el cinema d'Anderson, des d'un narrador omniscient (Bryan Cranston) fins als joves excèntrics que presenten treballs per a un concurs escolar sobre fenòmens astronòmics, i no tan joves però igualment excèntrics que obtenen fotografies de marcians i d'estrelles de Hollywood despullades, passant per l'autor (Edward Norton) i el director (Adrien Brody) de l'obra de teatre que aparenta ser tot plegat, qüestió que permet novament un joc de caixes xineses, alternança entre blanc i negre i colors primaris, imatge real i animació. En fi, tot allò que vaig dir sobre "La crónica francesa" (2021) també val per a aquesta nova filigrana, fascinant, esgotadora.

LOS APUROS DE UN PEQUEÑO TREN

"Los apuros de un pequeño tren", dirigida per Charles Crichton el 1953, participa de les virtuts característiques de la Ealing britànica: el caràcter coral, un entorn idíl·lic en què el temps sembla haver-se detingut, la capacitat de dibuixar personatges amb breus pinzellades (o reflectir emocions amb hàbils recursos narratius, com quan un d'ells, pesarós, fa rodar els vasos a la barra del pub). I, tot i el caràcter amable i sense pretensions del film, il·lustra, una vegada més, la resistència de la gent senzilla -els vilatans decidits a conservar el vell ferrocarril- davant la burocràcia i el progrés -representat per l'empresa local d'autocars-.

THE DOORS

A "The Doors" (Oliver Stone, 1991), Val Kilmer es posava en la pell de Jim Morrison, líder de la banda, aprofitant una gran semblança física amb el malaurat cantant i compositor (o, més aviat, lletrista). 

Com sabem, Stone ha dedicat la major part de la seva carrera a disseccionar els traumes del seu país, de l'assassinat de Kennedy a la guerra de Vietnam. La llegenda de Morrison i la seva banda li servia d'excusa per parlar dels anys de la contracultura hippie; al mateix temps, la pel·lícula preludiava el salt d'un estil més aviat clàssic als muntatges alambinats i excessos de posada en escena que eclosionen a "JFK", també estrenada el 1991, i esclaten sense control a "Asesinos natos" (1994). També l'argument de "The Doors" és la crònica d'un excés, d'uns anys salvatges que la caiguda de Morrison en l'alcohol i altres addiccions, del sexe desenfrenat als al·lucinògens, representa a la perfecció; i la seva fugida a París i mort prematura vindria a representar el final del somni d'una joventut americana que volia canviar moltes coses fins que es va estavellar contra la realitat. 

El problema de "The Doors" és que no està a l'altura de les seves ambicions. El film, beneficiat d'un gran treball de l'excel·lent operador Robert Richardson i d'una banda sonora que ret el tribut que mereixen les cançons -les de The Doors, però també les d'altres icones de l'època, com la Velvet Underground-, no transcendeix la il·lustració de fets prou documentats (les baralles de Morrison amb les seves dones, les amistats perilloses, els concerts catastròfics), i la reiteració de la figura del xaman, que Stone relaciona amb el trauma patit pel cantant quan era un nen i va presenciar l'atropellament d'uns indis, tot i que es basa en les afirmacions de l'autodestructiu Jim Morrison, acaba resultant una simplificació buida de significat, potser una nova mentida d'una estrella del rock que mentia a les entrevistes i que, tal vegada, senzillament, no va saber pair la fama sobtada arran de l'èxit de Light My Fire.