Tal vegada el lliurament definitiu de la nissaga, continuació d'una primera part estrenada fa un parell d'anys, i amb clara voluntat de compendiar les aventures d'Ethan Hunt iniciades en fa quasi trenta (els flaixbacs gairebé avorreixen), "Misión imposible: Sentencia final" adverteix sobre els perills de la intel·ligència artificial i, conseqüentment, és una pel·lícula quasi analògica, que renuncia als entorns urbans sofisticats i porta al protagonista a coves subterrànies, profunditats submarines i, finalment, al cel, passejant-se entre dos avions de la Primera Guerra Mundial. Mai o quasi mai al nivell de la superfície terrestre, on viu la gent comuna. Perquè Cruise/Hunt és com un déu, triat per salvar la humanitat d'una hecatombe atòmica. Potser per això el film és molt seriós, potser massa. Potser per això el film es veu antic, com si fos dels anys seixanta: una barreja de pel·lícula pre-apocalíptica i d'aventures com les d'abans, les que ens duien al mar, a bord de submarins, o al Pol Nord, en companyia dels huskies i dels esquimals.
En fi, "Misión imposible: Sentencia final" no s'oblida, però, d'enaltir el treball en equip, o d'incloure el triplet d'accions en paral·lel en un clímax a contrarellotge. D'altra banda, si el personatge ho té francament complicat per desactivar el pèrfid sistema operatiu que vol destruir-ho tot, si ha de submergir-se a més de cent metres en aigües glaçades o caminar (sense dobles?) sobre les ales d'un avió, almenys compta amb un president dels Estats Units que és dona, és afroamericana, i sembla tenir seny; imagina't el mateix amb en Trump al capdavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada