A Cameron Crowe li vaig perdre el respecte (i la pista) després del nyap de "Vanilla Sky". Però, quan va signar "Jerry Maguire" (1996), gaudia de cert prestigi, que va revalidar amb "Casi famosos" (2000). Això no vol dir que la seva primera col·laboració amb Cruise no mostrés uns quants tòpics i defectes.
Narra la peripècia del Maguire del títol, un competent representant d'esportistes d'elit que perd la feina després de reivindicar un treball més dirigit a les persones i no tant als calés. També perd la nòvia pija i es queda amb un únic client (un jugador de beisbol una mica pallissa, tot i que el personatge li va valer un Òscar a Cuba Gooding Jr.) i una empleada simpàtica i amb ganes de trobar parella (Renée Zellweger). La noia té un fill que, en la pel·lícula, compleix una doble funció: fer gràcia -perquè fa gràcia- i mostrar que Maguire/Cruise pot arribar a ser un pare afectuós; l'actor, per cert, oposita a la interpretació més histriònica mai vista en una pantalla de cinema.
Llavors, per què m'agrada aquesta pel·lícula?
Per motius laborals, conec bé el món de la venda, i us asseguro que aquestes històries sobre un univers de gent sense escrúpols on regna la llei de la selva, amb clients trànsfugues i competidors menyspreables, no s'allunyen de la realitat. M'identifico amb l'entorn i amb el vertigen de la caiguda que pateix el personatge; jo no he comès mai la imprudència d'escriure un manifest on digui que hem de treballar per les persones i no pels diners, però la por de perdre els clients i el prestigi és inherent a la nostra feina de venedors. En fi, per sort sempre podem emborratxar-nos i, si tenim a l'abast una noia tan dolça i comprensiva com el personatge d'una Renée Zellweger quan encara estava de bon veure, doncs encara millor. I és en aquest punt que la pel·lícula funciona prou bé com a història romàntica, exposant amb elegància els dubtes de la noia, que no sap si ell se l'estima o només vol un salvavides; a més, és el seu cap, i ja sabeu la dita. I ell es retrobarà a si mateix i podrà donar una petita lliçó d'humanitat al cuc infecte que li ha fotut tots els clients o quasi. Sort que el seu jugador ha aconseguit algun touchdown! (Atenció al moment impagable en què el client traïdor li diu que no va estar al seu costat quan calia sinó passejant amb un... negre).
Show Me the Money!!!
9 comentaris:
Un mundo selvático.
Donde la protagonista femenina ofrece un remanso de paz.
En un nuevo visionado hace unos años sentí que la función estaba necesitada de una moderada poda. Su principal objetivo es hacer que brille esa estrella rutilante llamada Tom Cruise, ya que la floja historia estaba destinada a un determinado público muy superficial que disfruta con las historias de superación y el más clásico romanticismo.
Una abraçada.
Bueno, a mí me gustan las historias de superación, jajaja. Pero sí que la película es más larga de lo que debería.
Un abrazo.
Recuerdo haber visto esta película, en que se revela, al final, que el protagonista tenía mucha razón. Y los otros, aparentemente trinfales, muy equivocados.
Saludos.
Sí, pero es la magia del cine. La realidad es más compleja.
Saludos.
Quizás por pereza, la vi mucho tiempo después de su estreno y para entonces ya conocía dos títulos más de Cameron Crowe, un director del que hasta la fecha solo he tenido voluntad para ver cuatro de sus películas y todas me han empujado a considerarle un falso "prestigio", vamos, lo que viene siendo un auténtico bluff.
¿Cómo es posible que Crowe necesitara 150 minutos para contarnos ese ablandado argumento diseñado a la medida de su actor protagonista?
Un saludo.
A Cameron Crowe le tengo especial simpatía, quizás por el libro de entrevistas con Billy Wilder, o quizás por esta película, que a mí sí me gustó. Es un drama disfrazado de comedia romántica, o al revés, que funciona bastante bien. De acuerdo con eso de que era cuando Renee Zellweger, era Renee Zelweger y no ahora que está desconocida.
Saludos.
Teo: La película me gusta por las razones que he procurado exponer, bastante personales. Te doy la razón en que no hacía falta tanto metraje para contar lo que cuenta.
ethan: Pues, con los matices que ya he venido señalando, estamos bastante de acuerdo.
Saludos y gracias por comentar.
Publica un comentari a l'entrada