Després de "Fue la mano de Dios" (2021), Paolo Sorrentino continua a Nàpols amb "Parthenope" (2024). Ara, el protagonista que ens condueix a través d'escenaris que van de la bellesa més genuïna a la lletjor més mediterrània és una dona, a qui coneixerem des del seu naixement a l'aigua, a l'estil d'una venus de Botticelli, en la dècada dels cinquanta, fins a la seva jubilació en l'epíleg, passant per una joventut esplèndida (Celleste Dalla Porta és tot un descobriment), sota la llum de Capri, una deessa que sedueix amb el físic i també amb una intel·ligència prodigiosa.
Sorrentino omple la pel·lícula d'imatges fascinants, d'instants màgics i d'algun moment surrealista, novament amb Fellini com a referència però en versió etèria (la trobada amb el bisbe i el miracle de Sant Genaro ens retornen a "La dolce vita"). Potser resulta tot plegat una mica pretensiós, inclosa la presència de Gary Oldman fent de l'escriptor John Cheever, però, qui sap? Com succeïa a "La gran belleza", tot són preguntes, no hi ha gaires respostes.
4 comentaris:
No sé, amigo Ricard, a mí "Parthenope" me resultó una película de digestión pesada. Si soy sincero, Sorrentino comenzó a aburrirme hace tiempo. Desde "La juventud", sólo la serie The Young Pope ha captado mi interés... y ya ha llovido. En la presente, los personajes están faltos de carisma, y no sólo los de carne y hueso, también la personificación de esa Nápoles, sirena y mito, que no deja en mí ningún poso.
Una abraçada.
Un poco superficial sí es. Aunque se esfuerza en parecer lo contrario.
Un abrazo.
Malgrat petits detalls, que més o menys ja comentes al text, en general no vaig connectar gaire amb aquesta pel·lícula.
Una abraçada.
Em va agradar tota la part del principi i de les vacances a Capri, malgrat sembli un anunci de colònia. Després, no se sap ben bé on vol anar a parar, però té els seus moments.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada