LOS PECADORES

Constato que "Los pecadores" (Ryan Coogler, 2025) ha tingut una bona acceptació crítica. Jo tinc les meves reserves. 

No em molesta la barreja de gèneres, però, com tots els còctels, cal vigilar-ne les mides i la preparació. Tampoc no em molesta que els afroamericans, i més en una pel·lícula de i per a afroamericans, parlin dels seus traumes i ens condueixen al profund Sud en la dècada dels anys trenta, a l'univers d'"El color púrpura", música i venjança contra el Ku Klux Klan incloses. 

No m'agrada tant constatar que tots els personatges són estereotips: els germans que han fet fortuna a Chicago treballant de gàngsters i tornen al poble per muntar un club en una granja, i són durs però tenen bon cor; el fill del predicador que vol ser cantant de blues; la dona mig bruixa; la negra que sembla blanca; la dona infidel que persegueix el fill del predicador. Per no parlar dels personatges més secundaris. 

I no dic que tot això estigui mal explicat, i cal reconèixer que l'ambientació i la fotografia són excel·lents. Però "Los pecadores" no té la transcendència que la posada en escena i una durada excessiva semblen invocar. De fet, si no fos pel pròleg i la publicitat, no sabríem, fins a molt avançat el metratge, que és un film d'horror de sèrie B, el qual, d'altra banda, tampoc no resulta gaire original. Calien tants prolegòmens? 

Amb un argument similar, trobo molt superior "Abierto hasta el amanecer", una gamberrada dirigida per Robert Rodríguez el 1996 en què també trobem dos germans delinqüents (interpretats per George Clooney i Quentin Tarantino), que van a parar a un tuguri on també hi ha música (impagable l'escena de Salma Hayek amb la serp) i éssers d'ultratomba que necessiten una estaca al cor per tranquil·litzar-se. Té a favor seu que no es pren a si mateixa gaire seriosament, que té un gran sentit de l'humor, que, en fi, està escrita pel gran Quentin.