Molt bé, però passa que la pel·lícula també és una mena de conferència d'autoajuda.
La directora s'encarrega d'adaptar la novel·la de Michela Murgia en aquesta coproducció amb Itàlia; i no sembla una mala elecció dels responsables, atesa l'experiència de la signant de "Mi vida sin mí" (la comentaré un dia d'aquests); però, més enllà d'un discurs poc original sobre la necessitat de reinventar-nos i de la capacitat catàrtica de la malaltia, "Tres adioses" té un interès molt relatiu. La Coixet ho amaneix amb vistes de Roma, receptes de cuina, apunts surrealistes marca de la casa (l'amic coreà trobat al contenidor), i una estètica i un ritme que, entre el cinema publicitari, el drama i la comèdia romàntica, no acaben de funcionar, si exceptuem les escenes en què apareix Francesco Carril ("Los años nuevos"), sobretot l'emotiu (darrer) sopar.
3 comentaris:
No me acabó de convencer este drama tan delicado como íntimo sobre el amor, la enfermedad, la pérdida y la manera de vivir cuando todo comienza a desmoronarse. Y entiendo que, como conclusión, podemos decir que es una ligera reflexión sobre celebrar los pequeños placeres cotidianos como consecuencia de la fugacidad de la vida. Nada nuevo bajo el sol.
Una abraçada.
Mejor voluntad que resultado.
Pedro: Pues eso, nada nuevo bajo el sol de Roma.
Trecce: A veces, Isabel Coixet pone el piloto automático.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada