A "Cuando cae el otoño" (2024), François Ozon recupera el pols dels seus millors treballs amb una història que comença amb un sermó, a l'església del poblet on transcorre la major part de l'acció, sobre Jesús i Maria Magdalena. O sigui, sobre la conveniència de lluitar contra els prejudicis, un assumpte obsessiu en gairebé tota la seva filmografia. I la trama que ve a continuació, amb una protagonista que afronta la tardor de la seva vida (el títol i el paisatge arrodoneixen la metàfora) amb plàcida languidesa, s'embolica ben aviat per acabar mostrant com, de vegades, es pot fer el mal volent fer el bé. Però el que compta són les intencions, oi?
4 comentaris:
Con más cosas de las que, a primera vista, aparenta.
Así es.
Comparada amb d'altres títols de la filmografia d'Ozon, no em va acabar de fer el pes.
Una abraçada.
Juan: És un director una mica irregular, i en té de millors; però també de pitjors.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada