SCARFACE, EL TERROR DEL HAMPA

L'inici d'"Scarface, el terror del hampa", dirigida el 1932 per Howard Hawks, resulta un prodigi d'elegància i concisió narrativa. És un pla-seqüència que comença amb un travelling amb la càmera superant els obstacles físics que s'interposen i que ens condueix a l'interior d'un night-club; sabem que ha estat una llarga nit de gresca perquè, al carrer, estan repartint la llet, i perquè el local està ple de serpentines, que un empleat prova de retirar sense gaire convicció (i recull uns sostenidors del terra -sic-). Dins, tres homes molt ben vestits, al voltant d'una taula; el qui seu enmig, un paio gras amb una mena de corona de paper sobre el cap, presumeix de la posició que ha assolit; no ho explicita, però, després dels advertiments en uns rètols que han precedit l'escena, i que avisen a l'espectador de l'auge del gangsterisme i de la ineficàcia del govern, imaginem que no ha fet els diners gaire honestament; a més, estem enmig de la Prohibició i la taula és plena de begudes alcohòliques. Aquest personatge central, que afirma estar "al cim del món", delata pel seu accent la procedència estrangera (italiana, per ser exactes). 

Un dels presents avisa de l'ambició d'un presumpte rival anomenat Johnny Lovo, però el personatge central, a qui anomenen Louie, no sembla patir-hi gaire. Finalment, dos dels homes diuen que se'n van a dormir mentre Louie resta al local i es disposa a fer una trucada telefònica. 

El pla s'amplia per mostrar una figura humana que accedeix al local per una porta al fons. La càmera de Hawks procura no mostrar el personatge que ha entrat subreptíciament, sense abandonar el pla-seqüència: es mou cap a Louie parlant per telèfon i, després, una ràpida panoràmica ens mostra l'ombra de l'intrús, qui acaba disparant sobre el primer. 

Veiem Louie caure mort, però els trets els hem vist a través del reflex en una finestra; l'ombra del pistoler sobre una ombra en forma de creu (*). 

Aviat sabrem que l'assassí, un sequaç d'en Johnny Lovo, també és italià i respon al nom de Tony Camonte. La seva ambició corre en paral·lel a la seva manca d'escrúpols. Es lligarà la dona del seu cap i acabarà controlant tota la ciutat. L'obsessió pel poder quedarà reflectida en un cartell lluminós que anuncia "The World Is Yours" ("el món és teu"). Caurà en desgràcia quan es deixi portar pels sentiments, una atàvica gelosia i una molt masclista i molt italiana preocupació per la virtut de la seva germana (**). 

"Scarface, el terror del hampa" és un film de gàngsters modèlic i extraordinàriament violent, farcit de les icòniques escenes de vehicles perseguint-se en la nit i ocupats per paios amb barret que disparen amb metralladores. Paul Muni ofereix una hiperbòlica interpretació d'en Tony Camonte, un individu salvatge i primitiu que oculta rere la seva ironia i fredor un profund terror, només revelat en la magnífica escena final, quan prova de resistir l'atac de la policia en la seva casa-fortalesa i la seva germana cau ferida de mort. 

(*) La influència expressionista, característica del gènere negre, inclou el detall de la melodia que xiula l'assassí (o l'ombra de l'assassí), que ens recorda l'inici de "M, el vampiro de Düsseldorf", dirigida només un any abans per Fritz Lang a Alemanya. D'altra banda, el motiu de la creu, serveix al llarg del film per anticipar els assassinats, tant el famós episodi de La Matança de Sant Valentí (el film remet a fets històrics, quasi contemporanis de la seva producció; el mateix personatge protagonista, amb la cicatriu a la galta, s'inspira en el tristament famós Al Capone), com la mort al bowling del gàngster interpretat per Boris Karloff, després que hagi marcat una creu a la fitxa amb les puntuacions. 

(**) Si l'argument us resulta familiar, recordeu que Brian de Palma va dirigir un notable remake del film de Howard Hawks: "El precio del poder", convertint Tony Camonte en Tony Montana, ara d'origen cubà.

CENT ANYS DE MARILYN

En el centenari del seu naixement, no faré un repàs exhaustiu de la filmografia del mite, de qui ja hem parlat arran de les seves col·laboracions amb Billy Wilder i John Huston, però comentaré tres títols que he pogut revisar gràcies als passis televisius i que van resultar prou significatius en la seva carrera:

Niágara (Henry Hathaway, 1953). 

En el seu primer paper protagonista, Marilyn Monroe exerceix de dona fatal, una rossa molt atractiva que es vol desfer del seu marit (Joseph Cotten), malalt de gelosia (amb motius); la proximitat de les cascades resulta ideal com a metàfora de les passions desfermades o per fer desaparèixer un cadàver. L'actriu hi posa el físic i el director la fotografia expressionista aplicada al Technicolor.

Cómo casarse con un millonario (Jean Negulesco, 1953). 

Acompanyada per Betty Grable i Lauren Bacall, resulta més simpàtica i igualment atractiva (amb o sense ulleres) en aquesta comèdia d'escasses pretensions però brillants imatges en color i Cinemascope (Joseph MacDonald repeteix com a director de fotografia). Les tres amigues volen sí o sí casar-se amb un milionari, però les coses no sortiran exactament com volen (no us espanteu, que acaba bé).

El príncipe y la corista (Laurence Olivier, 1957). 

El carisma de l'actriu i l'experiència que ha anat adquirint li permet compartir pantalla amb el shakespearià Olivier. Ell és un aristòcrata d'aire prussià (tot i que regent d'un país imaginari) i ella la corista del títol, vinguda dels Estats Units. Es coneixen a Londres en ocasió de la coronació de la reina d'Anglaterra; ell només pretén passar-hi una estona entretinguda però l'amor vertader imposarà la seva llei.

"El príncipe y la corista" és una comèdia d'origen teatral que ja es veia antiga en el moment de l'estrena, i Laurence Olivier és un seductor improbable, incapaç de resultar simpàtic. No ens acabem de creure que la protagonista se'n pugui enamorar, però a la inversa resulta inqüestionable. Marilyn i el seu personatge prenen ben aviat la iniciativa i ella, amb la seva naturalitat, es menja amb patates l'envanit actor-director.