Déjà vu

"El senyor de les mosques" és una gran novel·la escrita el 1954 pel britànic William Golding, guanyador del Nobel, que ha estat objecte de dues adaptacions cinematogràfiques, amb el mateix títol: una del 1963, dirigida per l'iconoclasta Peter Brook, i una del 1990, signada per Harry Hook. 

No he vist la primera, probablement notable atesa la personalitat del realitzador i ben referenciada pels crítics. Sí que vaig veure la versió del 1990, que potser no tingui un gran interès cinematogràfic però no invalida la força de l'original literari, un relat lúcid i cruel que reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre el nostre caràcter depredador i tendència al tribalisme, a través de la peripècia d'uns nens que, després de sobreviure a un accident d'aviació i d'anar a parar a una illa tropical deserta (llevat dels cadàvers dels adults, dels senglars, que els proporcionen aliment, i d'una misteriosa presència que bategen com "la bèstia"), proven d'organitzar-se, amb èxit molt relatiu. 

Jack Thorne figura com a creador de la celebrada minisèrie "Adolescencia", i ara també presenta la versió televisiva d'"El senyor de les mosques", organitzada, com aquella, en quatre episodis. L'argument té una òbvia relació en la mesura que mostra quelcom que tots hauríem de tenir clar: que els nens -o molts nens- són despietats. 

La minisèrie, dirigida per Marc Munden, prescindeix dels plans-seqüència virtuosos però ofereix, a canvi, una fotografia saturada i hipnòtica. Cada episodi serveix per presentar un dels personatges principals, sense renunciar a una progressió dramàtica que apunta al terrible darrer capítol. "El señor de las moscas", versió 2026, avança amb l'ímpetu dels caçadors de senglars, però mai no oblida detenir-se en els detalls i situacions que ens faran comprendre millor la psicologia dels nens (per cert, molt ben interpretats pels joves actors), molt subtilment, fins i tot quan recorre -sense excedir-se- als flaixbacs, confiant en la intel·ligència de l'espectador. 

També hem vist aquests dies el remake d'un western clàssic que vaig comentar al bloc fa uns mesos.

Dirigida per l'eficaç James Mangold el 2007, "El tren de las 3:10" no desmereix del títol de Delmer Daves (*). No diré que el millori però el matisa (amb una mica de trampa: el film de Mangold dura mitja hora més), canvia una mica el final sense trair-ne l'esperit i manté el ritme i l'interès, amb l'ajuda d'una colla d'excel·lents actors, sobretot Russell Crowe i Christian Bale en els papers que van incorporar, respectivament, Glenn Ford i Van Heflin en la versió del 1957. 

(*) La història es basa en un text d'Elmore Leonard, autor que ha estat repetidament adaptat al cinema (per exemple, per Quentin Tarantino a "Jackie Brown").

EL OTRO LADO DE LA CAMA

"El otro lado de la cama", dirigida el 2002 per Emilio Martínez-Lázaro i escrita pel reivindicable David Serrano, és una comèdia sobre una colla d'amics i les seves parelles, que poden intercanviar-se sense que la sang arribi al riu, puix l'amistat està per sobre de tot. Que part dels diàlegs siguin substituïts per cançons espanyoles populars en l'època de l'estrena resulta un atractiu afegit, que potser té un deute amb "On connaît la chanson", d'Alain Resnais, amb la diferència que aquí s'inclouen unes tímides coreografies. 

La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol). 

Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.

L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit). 

El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.

LA PEL·LÍCULA FAVORITA DE: SALVADOR ILLA

LOS CUATRO COCOS

En la seva primera pel·lícula, "Los cuatro cocos", els germans Marx traslladen sense gaires variacions el seu èxit de Broadway. 

La trama és molt simple i la realització de Joseph Santley i Robert Florey... també (*). En qualsevol cas, cal destacar en aquest film dels primers anys del sonor (data del 1929) l'abundància de números musicals, amb l'aportació del gran Irving Berlin, i, tot i que la càmera és molt estàtica, alguns plans zenitals que anticipen l'especialitat de Busby Berkeley. 

Harpo Marx demostra, com farà en títols posteriors, la seva habilitat amb l'arpa, i Chico, al seu torn, amb el piano. La tasca d'ambdós és sembrar el caos en l'hotel de Florida on transcorre l'acció, dirigit pel personatge que incorpora Groucho, qui patenta la seva ironia surrealista amb l'ajuda de la insubstituïble Margaret Dumont. Tot i que els gags verbals i els jocs de paraules s'enduen la major part del vessant humorístic, l'escena del robatori del collaret de perles, tot i l'essència vodevilesca, esdevé ara cinema pur; de la mateixa manera que el costum de Groucho de parlar al públic del teatre es transforma en un pioner trencament de la quarta paret quan, aquí, es dirigeix a la càmera cercant la nostra complicitat. 

(*) Groucho va dir que Florey -nascut a França- no entenia l'anglès i que Santley no entenia la comèdia.

EL PREU DE LES PERSONES

Quin és el valor de mercat de les persones? Poden les persones ser considerades mercaderies? 

Algunes pel·lícules recents es permeten especular sobre la qüestió, des de diferents punts de vista:

No hay otra opción (Park Chan-wook, 2025). 

En la ultracapitalista societat sud-coreana, que t'acomiadin quan ja no ets un jovenet, però encara pagues hipoteca, pot ser una circumstància terrorífica. Si més no, així ho presenta el director de "La doncella" i "Oldboy", aconseguint un títol memorable en els primers compassos, que després perd consistència barrejant tons i registres; però sense oblidar el surrealisme i la violència que caracteritzen molts dels seus treballs. En qualsevol cas, recomanable si us cal preparar un currículum i sospiteu que hi ha candidats més ben preparats.

 

Materialistas (Celine Song, 2025). 

La directora de "Vidas pasadas" afirma haver-se inspirat en Billy Wilder per a la seva presumpta incursió en la comèdia romàntica. No obstant això, "Materialistas" està molt lluny de la ironia i perfecció narrativa d'obres com "El apartamento", i la teòrica dificultat per triar entre un nòvio guapo i ric i un ex també guapo i entranyable però sense ni cinc no té gaire misteri, francament. 

Com sigui, la pel·lícula manté un nivell superior al d'un gènere que es troba en franca decadència des de fa anys. Song obté interpretacions sòbries de Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, ho vesteix amb una fotografia elegant, i té cura dels diàlegs (que no és poc). Finalment, el discurs sobre l'agència matrimonial on fa de match-maker la protagonista, que valora els candidats a trobar parella en funció de criteris bàsicament financers, o el mateix personatge de Pedro Pascal, un "unicorn" que reconeix que, després d'operar-se per ser més alt, ha augmentat el seu "valor de mercat", defineixen a la perfecció un món en què les relacions afectives s'aborden com si fossin transaccions comercials (o sempre ha estat així?).

La larga marcha (Francis Lawrence, 2025). 

En les distopies sobre règims totalitaris, el valor de la vida humana cau en picat. 

"La larga marcha" adapta un relat de Stephen King, que no està molt lluny de propostes cinematogràfiques com "Battle Royale", "El juego del calamar" o "Los juegos del hambre", nissaga de la qual ha dirigit el mateix Francis Lawrence alguns episodis. 

Com que els participants en una caminada que només pot tenir un guanyador-supervivent no paren de moure's (si ho fan, els disparen), el film està construït en funció de travellings permanents que li atorguen certa capacitat hipnòtica, que potser ens farà oblidar que la proposta no és especialment original i que el discurs sobre l'amistat també és recurrent en l'obra de l'autor de "Carrie".

CHERNOBYL

Fa quaranta anys del desastre de Txernòbil i no tindré millor ocasió per recomanar aquesta excel·lent minisèrie britànica (coproduïda amb els Estats Units) del 2019. 

Necessària i didàctica per entendre la magnitud del succés, sap fer-ho sense que perilli la intensitat dramàtica. El material -potser no cal dir-ho- resulta òptim, i Johan Renk (director) i Craig Mazin (creador i guionista) no obvien els detalls espantosos; tanmateix, saben dosificar el suspens i atorgar relleu als protagonistes d'aquesta història en què conviuen els herois amb els ineptes. La culpa -això no resulta una gran sorpresa- és d'un règim totalitari i aberrant en què els funcionaris i els polítics només es preocupen de salvar el cul i fer la pilota al camarada Gorbatxov, mentre les morts es multipliquen, les dels innocents i les dels qui no dubten a sacrificar la seva vida. 

"Chernobyl" també explica que defensar la veritat pot ser tan difícil i letal com arreglar els desperfectes causats per l'explosió del nucli atòmic.

DEVUÉLVEMELA

Vaig dir al seu dia que "Háblame", dirigida per Danny i Michael Philippou, de la qual tothom parlava bé, m'havia decebut. Però "Devuélvemela" (2025) em torna la confiança en aquests germans australians. 

És una mena de conte de Hansel i Gretel barrejat amb una història força inquietant de màgia negra i fenòmens paranormals. A diferència del títol precedent, els joves protagonistes semblen més normals, tot i que el germà arrossega traumes de petit i la noia és pràcticament cega; el suspens i el gore funcionen i Sally Hawkins ("La forma del agua") brinda una gran interpretació de la pertorbada tutora.

LEER "LOLITA" EN TEHERÁN

Basada en l'obra autobiogràfica d'Azar Nafisi, "Leer 'Lolita' en Teherán" (Eran Riklis, 2024) descriu la difícil situació de les dones a l'Iran de la Revolució Islàmica. 

La protagonista, que vivia a Amèrica amb la seva família, torna al seu país d'origen el 1979, amb la intenció d'elevar el nivell cultural ensenyant literatura anglesa a la universitat. Ben aviat, la deriva radical del règim la porta a renunciar al seu lloc de treball; però, amb un grup d'antigues alumnes, es reuniran a casa seva per comentar en la intimitat clàssics com el del títol; com us podeu imaginar, són llibres prohibits; però tampoc no està ben vist que unes amigues es trobin per xerrar i menjar dolços.

LA TRAMA FENICIA

Wes Anderson, després d'històries més corals a "La crónica francesa" i "Asteroid City"-, torna a l'esquema d'una família que cerca el seu retrobament a "La trama fenicia" (2025); una família teòricament extensa, tot i que l'assumpte de l'herència i d'un darrer llegat, força controvertit, es dirimirà entre el pare (Benicio del Toro), un multimilionari excèntric i potser no gaire escrupolós, i una filla (Mia Threapleton) que vol ser monja i ajudar els desfavorits. Enmig, un tutor enigmàtic interpretat per Michael Cera. 

Això no impedeix una llarga galeria de secundaris que inclou els actors que darrerament intervenen als films del realitzador: de Benedict Cumberbatch a Scarlett Johansson, passant per Tom Hanks i Bryan Cranston; Bill Murray també apareix fent de Déu en el millor gag de la pel·lícula. 

Però convé dir que l'emotivitat que sorgia dels primers treballs del realitzador resulta en aquest cas ofegada tant pel hieratisme característic dels seus treballs com pel surrealisme de les situacions, sense que l'estructura en forma de relat d'aventures serveixi d'al·licient.

AYER, HOY Y MAÑANA

Els films d'episodis van ser molt habituals en la cinematografia italiana, al llarg dels anys seixanta, i al bloc hem tingut ocasió de comentar-ne uns quants. 

Però potser no era tan comú que tots els capítols portessin la mateixa signatura; és el cas d'"Ayer, hoy y mañana" (1963), de Vittorio de Sica. 

Superada la seva etapa neorealista i algunes incursions en el melodrama, el realitzador se sentia igualment còmode en la comèdia. El primer dels tres episodis, sempre protagonitzats per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, és un exemple perfecte de comèdia napolitana, sobre gent que viu del miracle, aprofitant les esquerdes del sistema, com la venedora de cigarretes de contraban que, per evitar la presó, es queda embarassada una vegada i una altra, provocant l'esgotament del marit, tot i que l'home tampoc no té una altra ocupació coneguda. 

El segon episodi, el més curt i el que és, en el fons, més dramàtic (inspirat en un relat d'Alberto Moravia), ens porta a Milà. Allà, la gent té més diners, com la protagonista, que, acompanyada del seu Mercedes i del seu amant, passeja la seva buidor existencial pels afores de la ciutat. 

Finalment, De Sica i els seus actors ens condueixen a Roma, a un àtic sobre la plaça Navona. Sophia Loren és una prostituta i Mastroianni un dels seus clients; però la història se centra en la relació amb els veïns de la protagonista, uns vellets no gaire tolerants però finalment entranyables, i el seu net, un jove seminarista que s'enamora perdudament de la noia. L'escena de l'strip-tease passarà als annals del cinema eròtic i és el moment culminant d'aquesta ruta italiana, tendra, irònica i magníficament interpretada, que li va valer al director el tercer dels seus Òscars, sempre en la categoria de millor pel·lícula estrangera (els altres van ser per "El limpiabotas", "Ladrón de bicicletas" i "El jardín de los Finzi-Contini").