Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica
indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons.
Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.
6 comentaris:
He leído opiniones encontradas, pero bueno, eso es bastante normal.
Si bien el cine de Isabel Coixet es bastante irregular, creo que es éste uno de sus trabajos más inspirados.
Aquí encara m'agradaven les pel·lícules de la Coixet, però he d'admetre que amb els anys m'ha anat deixant d'interessar el seu cinema.
Una abraçada.
Jo la segueixo, tot i que no sempre m'agrada, i que és cert que la seva primera etapa és molt més simpàtica i original.
Una abraçada.
Ricard,
em va agradar moltíssim.No sé encara perqué no li vaig dedicar la publicació que mereix .Vaig vore "Tres adioses" i es inevitable la comparació.No sé qué falla, ho té tot per a ser magistral però no té el misteri de la senzillesa de "Mi vida sin mi" .Potser també nosaltres com espectadors també hem canviat.
Un abraç
Ho encertes quan dius que "Tres adioses" no té "el misteri de la senzillesa de 'Mi vida sin mí'".
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada