Quasi un documental sobre les nits de Pigalle -ja força mogudes els anys cinquanta, com es pot veure en un film que conté alguna escena pujada de to-, se centra en la figura del Bob del títol, noctàmbul empedreït i jugador compulsiu, que, com tots els personatges de Melville, manté una actitud ambigua: expresidiari, no li costa gaire organitzar un atracament quan se li acaben els calés; a pesar d'aquesta aparent falta de moralitat (jo crec que el seu problema és la falta de son), manté una ferma amistat amb un inspector de policia a qui va salvar la vida, és amic dels seus amics i respectuós amb les noies, fins i tot quan són tan alegres com la jove interpretada per la guapíssima Isabelle Corey.
Bob, el jugador, és, com en la cançó, un pinxo i un senyor; al casino de Deauville, s'hi presenta elegantíssim; la idea és assaltar l'establiment però l'home es troba tan còmode jugant a la ruleta -i, curiosament, guanyant- que oblida les seves obligacions de malfactor.
Melville era un gran admirador del cine de gansters americano, pero sabía darle ese tono particular suyo, podríamos decir más europeo y lo hacía dotándolo de elegancia.
ResponEliminaNo recordo haver-la vist, però pel que expliques m'imagino per on deuen anar els "trets" (mai millor dit).
ResponEliminaUna abraçada.
Trecce: Melville tiene un estilo personalísimo, aunque en esta película todavía no está muy definido. Con sus numerosas escenas en exteriores, ya sea en Pigalle o en Deauville, parece anunciar la Nouvelle Vague. Y, según parece, era uno de los films favoritos de Godard.
ResponEliminaJuan: No és un títol gaire conegut, i tampoc no és el més rodó d'en Melville. Però em va semblar una troballa prou interessant.
Una abraçada.
Hola Ricard!
ResponEliminaUn titulo que desconocía y del que tomo muy buena nota, gracias por estos descubrimientos.
Saludos!
Sí, se puede decir que es un descubrimiento.
ResponEliminaSaludos.