"Mantícora" té l'estructura d'un drama romàntic tradicional, però Carlos Vermut, fidel a les seves premisses estilístiques i temàtiques, perverteix tots els elements que el componen i enfronta l'espectador a la incomoditat del tabú; un tabú que ja treia el nas en el seu primer treball, "Diamond Flash", i que aquí centra la trama. I no diré més, que m'han prohibit fer espòilers.
De inteligente arquitectura narrativa pero filmada con gran sencillez y concreción, Vermut nos muestra cómo el deseo puede llegar a ser algo monstruoso.
ResponEliminaUn abrazo.
Un planteamiento que seguramente incomode a más de uno.
ResponEliminaLa tinc pendent. A veure si aprofito durant aquests dies de vacances.
ResponEliminaUna abraçada i bones festes.
Great blog
ResponEliminaPedro: O de cómo la monstruosidad puede ser una pesada carga (y eso, pese a que el protagonista se gana la vida dibujando monstruos: una de las muchas paradojas que surgen de un film sencillo sólo en apariencia).
ResponEliminaTrecce: Por supuesto.
Juan: És un pèl depriment, però molt bona.
Rajani: De nuevo, gracias.
Una abraçada i, a tots, molt bones festes.
Excepcionalment atrevida en el plantejament però completament coherent en la seva forma. Vermut executa amb pols de cirurgià.
ResponEliminaBen cert.
ResponElimina