No hi ha canvis gaire significatius, tot i que caldria objectar que el problema ocular del protagonista deixa de tenir sentit en l'adaptació cinematogràfica, o que el recurs de la conversa entre dos que surten de l'enterrament de la dona per explicar les causes de la seva mort sembla una mica primari. Dit això, el cert és que el ritme pausat no li queda malament a la història i les confessions del director teatral, el seu actor i la seva xofer preserven la intensitat que ja els conferia la ploma de l'escriptor (i els ambients malenconiosos). Els assaigs de l'Oncle Vànyia omplen molt metratge i segurament expliquen la durada, però no resulten superflus i l'aportació de l'actriu muda que fa servir el llenguatge de signes és tota una troballa, com també demostren la sensibilitat d'Hamaguchi moments com el de les mans amb les cigarretes que emergeixen del Saab de color vermell per abraçar la nit.
La película tiene muchos momentos de gran sensibilidad. Se me hizo un poco larga, quizá, pero merece la pena.
ResponEliminaEs normal que se te hiciera larga.
ResponEliminaNo puc opinar perquè no l'he vista encara, però, en qualsevol cas, el plantejament m'atreu força. "Burning", que també esmentes, em va semblar magistral.
ResponEliminaUna abraçada.
Murakami és un gran escriptor; i de les adaptacions de la seva obra al cinema n'acostumen a sortir bones pel·lícules.
ResponEliminaUna abraçada.
Encara la estic reflexionant.... Té moltes capes i em pareix que es un relat al voltant de moltes aspectes de la condició humana:la pèrdua, el dol, la incomunicació i les seues posibles consecuències..
ResponEliminaRecomanable malgrat la seua extensió.
Un abraç
D'això parla la pel·lícula: de la nostra dificultat per comunicar-nos.
ResponEliminaUna abraçada.