Si repasso les entrades del bloc sobre el tema, m'adono que les aportacions més recents es mouen entre la paròdia o la revisió postmoderna ("Lo que hacemos en las sombras", "Sólo los amantes sobreviven").
"Mi corazón no late si no se lo dices" (Jonathan Cuartas, 2020) també eludeix el vessant romàntic i se centra en les dificultats de mantenir un vampir a la família. L'estil és clarament indie i, tot i que no exclou l'hemoglobina, el film ens parla bàsicament d'una vida sense expectatives i d'una solitud terrible -la del vampir, presentat com un pobre noi malalt, i la dels seus abnegats germans que, lluny de demanar ajuda a la Seguretat Social, es dediquen a caçar vagabunds per procurar-li aliment-.
"Blood Red Sky" (Peter Thorwarth, 2021) és una pel·lícula alemanya que barreja el terror amb una trama clàssica d'avió segrestat amb la tensió i la claustrofòbia inherents. Res de nou, en realitat, tot i que el film vol ser original desorientant l'espectador sobre les motivacions dels personatges; cal dir que en la seva primera meitat aconsegueix despistar-nos una mica i que el clima de suspens resulta prou aconseguit; però, després de l'efecte sorpresa (hi ha encara un gir final, però aquest és molt previsible), resten quasi dues hores d'una pel·lícula insensatament allargada, i les mossegades acaben per avorrir l'espectador més entregat.
No están tan gastados. Tienes muchas posibilidades en las ficciones. Más que los zombies.
ResponEliminaUn ámbito sin salida es algo adecuado para el terror.
Puede que tengas razón. Y no cabe duda de que la claustrofobia siempre es un elemento útil a los fines terroríficos.
ResponEliminaSaludos.