LIBERTÉ

Després d'ocupar-se de la mort de Lluis XIV, Albert Serra viatja al regnat del que fa setze i ens mostra una colla de llibertins que, expulsats de la Cort, es refugien al bosc, on conviden l'alemany Duc de Walchen (*) a una sessió de cruising. 

Reconec que, des d'"Història de la meva mort", trobo enginyosos els temes triats pel director català més estimat a França. I més interessant el seu cinema, tot i que continua aglutinant virtuts i defectes; molt més en el cas de "Liberté" (2019) que en el del seu treball precedent, més equilibrat. 

El millor és com, des del seu estil no-narratiu, aconsegueix descriure amb notable eficàcia una trobada sexual que comença al capvespre amb llargs diàlegs i certa contenció i acaba a l'albada, enmig d'un silenci sepulcral i després que els personatges que s'oculten entre els arbres o dins els seus palanquins hagin complert llurs desitjos. Serra juga a mostrar i no mostrar, i els enquadraments emfatitzen el voyeurisme dels personatges i també dels espectadors. Però, tot i que els diàlegs d'arrel sadiana són més provocadors que les imatges que els acompanyen, acabarem (dues hores i quart donen per a molt) assistint a sessions de fuetejades al cul i algunes pluges daurades, amb el concurs de noies ben plantades i homes una mica menys atractius, des de Lluis Serrat, pelut com un ós, a un pobre mutilat content que se li pixin al damunt. Aquestes escenes són ben reals però altres moments són pura representació, tan falsos com els rostres empolvorats: enormes penis de roba que supleixen els de veritat, més aviat flàccids, o la llet que banya la noia nua lligada a un arbre. 

Els defectes del film són inseparables de les seves virtuts: la monotonia, l'absència de progressió narrativa, la confusió. Podem debatre sobre si era necessari esgotar l'espectador o quin sentit tenen unes provocacions escatològiques fins a cert punt gratuïtes. Però Serra ja avisa que fa cinema per divertir-se ell i a l'espectador que el donin pel sac. 

(*) Sabrem qui és el Duc de Walchen si ho llegim a les ressenyes perquè la pel·lícula no explica tant; i descobrirem als títols de crèdit que qui s'amaga rere un aspecte decrèpit (convenient al personatge, això és cert) és l'antic favorit de Visconti, l'inefable Helmut Berger.