EL CASTILLO DE FU-MANCHÚ

L'estakhanovisme de Jesús Franco va conduir la seva carrera cap als dubtosos dominis dels exploits i les sèries Z. L'any 1969, per exemple, va dirigir set pel·lícules (lluny, però, de les disset que va signar el 1983, el seu rècord si ens fiem d'Imdb): entre elles, "El castillo de Fu-Manchú", darrer lliurament d'una nissaga sobre un geni del mal d'ulls ametllats (Christopher Lee, força caracteritzat), inspirat en el personatge ideat per Sax Rohmer, que ja havia estat adaptat al cinema l'any 1929 i que, amb l'aportació de l'actor britànic i de realitzadors com Don Sharp o Franco, va tornar a ser popular als anys seixanta, principalment en cinemes de barri.

Tot i un repartiment internacional i localitzacions a Istanbul i Barcelona, és prou evident que els responsables no anaven sobrats de diners. Franco no dubta a utilitzar fragments d'altres pel·lícules per a les escenes més espectaculars (l'invent de Fu-Manxú congela l'aigua i el director aprofita un bon tros de "La última noche del Titanic" -perquè hi ha un iceberg-, amb un filtre blau per dissimular que es tracta d'una producció en blanc i negre), i utilitza un muntatge molt fragmentat i el zoom per dissimular uns decorats de cartró-pedra i uns efectes de fireta. I el més surrealista de tot plegat, però també més curiós per a l'espectador nostrat, són les localitzacions del castell, que tan aviat és la fortalesa de Rumeli Hisari al Bòsfor com el Park Güell o el de la Ciutadella, on també aprofiten el Parlament per convertir-lo en seu de Scotland Yard (la resta d'exteriors a Londres són imatges d'arxiu).