Debby (Gloria Grahame) no té tant caràcter com Altar Keane, però, com ella, no freqüenta les millors companyies. La relació amb Vince Stone (Lee Marvin) li brinda una vida còmoda, però, a canvi, rep maltractaments verbals i físics, que culminen amb un bany de cafè bullent. En el policia encarnat per Glenn Ford hi veu l'alternativa d'un home igualment fort, també violent a la seva manera, però, si més no, defensor de la justícia i capaç de certa empatia. El record de l'esposa morta (o de la núvia morta en el cas d'"Encubridora"), dona ideal en tots els aspectes, és un obstacle que ni Debby ni Altar Keane poden salvar, i l'enveja d'aquella bondat i del seu efecte en els oponents masculins només la podran superar amb un acte suprem de sacrifici.
"Los sobornados" és una veritable obra mestra, exemple de concisió narrativa des del seu contundent inici, que sorprèn en revelar que el nucli argumental serà la corrupció de la policia i dels polítics (també aquí el títol espanyol destaca el delicte que centra l'argument). El triomf de la justícia i la redempció d'alguns dels implicats no invaliden una proposta que replicaria, potser amb més pessimisme, el cinema negre d'anys posteriors -i de la dècada dels setanta en particular-.
L'oposició entre la senzilla vida familiar del policia interpretat per Glenn Ford i l'opulència en què es mouen els dolents és un recurs copiat per molts títols del gènere. I també resulta curiós que dues advertències del títol de Fritz Lang les trobem gairebé calcades en la també magistral "El padrino":
- Si et sents amenaçat, no deixis que la dona engegui el teu cotxe.
- Si els policies que vigilen la casa on dorm la teva filla (o l'hospital on tenen ingressat el teu pare) desapareixen misteriosament, desconfia i ves-hi corrents (curiosament, l'entrada de la casa de "Los sobornados", amb el tram d'escales que caracteritza molts edificis de Nova York, és idèntica a la de l'hospital al film d'en Coppola).
Un thriller tenso y cargado de violencia (el sadismo y brutalidad son filmados directamente, con impactante eficacia) en el que el talento narrativo de Fritz Lang cristalizó en una implicadora puesta en escena de la que podría muy bien hablarse en términos de "geométrica perfección". Para la Historia han quedado secuencias como la del café hirviendo lanzado por Lee Marvin sobre el rostro de Gloria Grahame, que en este film está gloriosa. Glenn Ford, también. Por cierto, Lang consigue de este actor el matizado retrato de un hombre cuya tensión interior le empuja a una esquizofrénica lucha consigo mismo.
ResponEliminaUn saludo.
Totalmente de acuerdo.
ResponEliminaSaludos.
No tinc cap mena de dubte que Coppola debia inspirar-se en aquest i en d'altres clàssics del cinema negre a l'hora de rodar "The Godfather".
ResponEliminaUna abraçada.
La pel·lícula de Coppola recull moltes influències del cinema europeu, però també del millor cinema negre nord-americà.
ResponEliminaUna abraçada.