LOS DEMONIOS

Ken Russell reitera el seu estil hiperbòlic a "Los demonios" (1971). 

Si a "La pasión de vivir" tornava a treballar amb la protagonista de "Women in Love", en aquest títol es retroba amb Oliver Reed, en el paper del seductor Urbain Grandier, capellà del poble francès de Loudun, víctima de la seva lubricitat, però també d'un seguit de circumstàncies desafortunades, des de la bogeria d'una colla de monges reprimides sexualment fins al conflicte amb el cardenal Richelieu, a qui no interessa la relativa independència a què aspira la vila esmentada, residu feudal que convé neutralitzar després de la victòria sobre els hugonots. 

Les muralles de Loudun, que els sequaços de Richelieu aspiren a enderrocar, formen part d'una atrevida escenografia a càrrec de Derek Jarman, un punt a favor d'un dels títols més controvertits de Russell, basat en el pur excés, amb tota mena d'escenes d'impacte que van propiciar la intervenció de la censura, si més no justificades en bona part per la crua realitat dels fets que narra: el vergonyant i insòlit procés de bruixeria i l'exorcisme practicat a les monges i a la després santificada Mare Joana dels Àngels (Vanessa Redgrave). Russell no estalvia res: masturbacions amb l'ajuda de figures de Jesucrist, orgies, tortures inquisitorials de tota mena... Què voleu? Eren els primers setanta!

MAESTRO

Després de l'èxit assolit amb la darrera versió de "Ha nacido una estrella", Bradley Cooper torna a dirigir i també protagonitza "Maestro" (2023), biopic de Leonard Bernstein, un genial director d'orquestra i compositor americà (autor de la música de "West Side Story"). 

Una realització enèrgica i elegant, meitat en blanc i negre, meitat en color, i una transformació certament notable de Cooper no aconsegueixen elevar l'interès d'aquesta història centrada en la relació entre el músic i la seva esposa (Carey Mulligan), entranyable però també problemàtica a causa de l'homosexualitat de Bernstein. 

Potser Cooper oblida que aquesta història (o una de molt semblant) ja havia estat explicada per Ken Russell a "La pasión de vivir" (1971), que narra el matrimoni desgraciat entre Txaikovski i la seva admiradora Antonina Miliukova. El músic rus, insegur malgrat el seu èxit, devia pensar que la relació el "curaria" de la seva condició homosexual, però només el va portar a l'aïllament i, a l'esposa, a perdre la raó. 

Protagonitzat per Richard Chamberlain i Glenda Jackson, el film d'en Russell acaba caient en el kitsch en unes escenes finals que posen en evidència les seves limitacions, camuflades en l'inici de la seva carrera sota un estil molt barroc. "La pasión de vivir" no renuncia a la hipèrbole com a motor de la narració, però té el detall d'estar plantejada en clau operística, de manera que la música del compositor i la fotografia excel·lent de Douglas Slocombe permeten que es tracti d'una experiència exuberant i eminentment cinematogràfica, capaç d'atrapar, ni que sigui tangencialment, la passió a què al·ludeix el títol espanyol.

RÍO SALVAJE

Si no fos perquè data del 1960, "Río salvaje" podria ser un film propagandístic del New Deal rooseveltià. Transcorre en els dies de la Gran Depressió (enllaça d'aquesta manera amb el següent i magnífic títol dirigit per Elia Kazan, "Esplendor en la hierba") i se centra en la peripècia d'un funcionari del govern (Montgomery Clift) que viatja al racó més humil de l'Amèrica profunda (a l'estat de Tennessee) per convèncer una iaia molt tossuda que abandoni les seves terres per on han de desviar el riu salvatge després de construir una presa capaç de domesticar-lo. 

La tasca no serà fàcil i el protagonista s'haurà d'enfrontar als principis de l'anciana i als prejudicis d'una comunitat una mica racista (un dels temes predilectes del realitzador), tot i que rebrà a canvi l'amor d'una noia humil, no gaire il·lustrada però tan guapa com ho era la Lee Remick.

ESE OSCURO OBJETO DEL DESEO

Per a "Ran", Akira Kurosawa va comptar amb la producció del francès Serge Silberman, qui també havia produït la major part dels treballs de maduresa de Luis Buñuel, inclòs aquest que va ser el darrer.

"Ese oscuro objeto del deseo " (1977) és una adaptació de la novel·la de Pierre Louÿs "La femme et le pantin (La dona i el titella)", que ja havia estat portada al cinema per Julien Duvivier i Josef von Sternberg. Fernando Rey repeteix el paper de burgès benestant que veu frustrat una vegada i una altra el seu desig; en aquesta ocasió, es tracta del desig de posseir la presumptament verge Conchita, una joveneta que es mou entre París i Sevilla i que tan aviat té els trets de Carole Bouquet com els de l'Ángela Molina. 

La dualitat prou ben representada per la idea genial de donar el mateix paper a dues actrius, s'estén als personatges i als objectes: la noia potser està molt enamorada de Mathieu o potser només vol riure's d'ell i fotre-li els calés (*); ell és una víctima però es comporta com un agressor sexual; la mare de la Conchita sembla tenir unes conviccions catòliques molt fermes però no dubta a vendre la noia; unes calces es converteixen en un cinturó de castedat; el sac que traginen alguns personatges, el protagonista entre ells, acaba rere un aparador on una dona n'extreu tot de roba blanca, entre la qual una peça tacada de sang i estripada que comença a sargir, mentre Mathieu l'observa fascinat, abans que una explosió possiblement provocada per l'omnipresent grup terrorista GARDNJ (Grup Armat Revolucionari del Nen Jesús) serveixi per tancar el film (**). 

(*) En qualsevol cas, sembla clar que el masoquisme agermana els personatges protagonistes; quan ell la bufeteja, ella sembla haver satisfet un desig. Són com Don Lope i Tristana, Don Jaime i Viridiana, o Belle de Jour i el seu marit. 

(**) La darrera escena rodada per Buñuel enllaça amb una altra del seu primer film "Un chien andalou", en què un llibre cau i queda obert per una pàgina que mostra el quadre de Vermeer La costurera, venerat pel director i per en Dalí. A més, l'escena transcorre en un passatge comercial de París on hi havia l'hotel on van passar la seva nit de noces els pares del director i on, presumptament, el van concebre. Els seus pares, com molts dels matrimonis i parelles que apareixen als seus films, aquest inclòs, es portaven bastants anys (ell quaranta-cinc, ella disset).

RAN

Després de "Trono de sangre" (1957), Kurosawa tornava a adaptar Shakespeare a "Ran" (1985), que és El Rei Lear traslladat al Japó del segle XVI, i que compta amb una bellíssima fotografia en què els colors permeten elegants composicions i, alhora, ajuden a identificar les faccions dels exèrcits enfrontats en la lluita fratricida pel poder. La posada en escena és entre reposada i enèrgica i serveix admirablement a la narració, des del moment delicat en què el fill més modest i sincer talla unes branques per protegir del sol al seu pare endormiscat fins al sagnant assalt al castell del rei destronat, amb música però sense so.

ANATOMÍA DE UNA CAÍDA

Flamant Palma d'Or al darrer Festival de Cannes, "Anatomía de una caída", dirigida per Justine Triet, és un drama judicial tan exhaustiu com bergmanià, entre "Anatomía (una altra) de un asesinato" i "Secretos de un matrimonio".

ROMA CITTÀ APERTA

"Roma città aperta" (1945) és l'obra cabdal (i fundacional) del moviment neorealista. En ella, Roberto Rossellini aboca la necessitat d'expressar el patiment del poble italià i la valentia dels partisans durant els dies, encara ben propers al moment de l'estrena del film, de l'ocupació alemanya de la capital italiana.

Rodada amb escassos mitjans i actors no professionals -amb l'excepció d'Anna Magnani i Aldo Fabrizi-, en la ciutat devastada per la guerra, troba la manera de mostrar la realitat sense artificis, de convertir la crònica d'uns fets (el martiri d'un capellà humil que ajudava la resistència) en una ficció que aspira a la veritat, formulada amb una simplicitat i una eficàcia que encara avui dia resulten sorprenents. 

I no cal confondre el realisme i el to documental amb la manca d'estructura cinematogràfica d'un film que transita amb una facilitat insòlita des de la crònica de costums al suspens, amb moments d'humor (l'escena del capellà davant les escultures d'un sant i una dona despullada) acompanyats d'altres d'intens dramatisme, que van del moment icònic de la Magnani corrent rere el camió, que s'endú el seu promès, al final, amb les tortures de la Gestapo i l'execució del capellà (escena que culmina amb la panoràmica dels nens que s'allunyen, tristament resignats, amb la ciutat al fons, una altra estampa icònica d'un moviment que, cercant l'essència dels fets i de la seva representació, revolucionarà l'art del cinema).

NAPOLÉON (vu par Abel Gance)

M'ha semblat oportú acompanyar el meu post sobre el darrer títol de Ridley Scott d'aquest altre dedicat a la més mastodòntica de les produccions sobre la vida del militar i emperador francès. 

Dirigida per Abel Gance el 1927, era la primera de les sis pel·lícules previstes sobre la vida de Napoleó. Malgrat una durada de cinc hores i mitja, "només" explica la infància de Napoleó, la gesta de Tolò, l'estada a Còrsega, el seu ascens durant el període del Terror, el seu casament amb la Josefina, i acaba amb la victoriosa campanya d'Itàlia. Per situar-nos, l'escena de Tolò, que al film de Scott ocupa menys d'un quart d'hora, al film de Gance deu ocupar una hora i mitja (o més, no ho sé, vaig perdre la noció del temps). 

No hi ha inexactituds històriques -diria jo- i Napoleó vist per Abel Gance és un personatge heroic d'una peça, identificat amb una àliga, salvador de França i dels principis revolucionaris, fossin quins fossin. A falta de veure les altres parts, que Gance no va poder tirar endavant atès l'escàs èxit internacional d'un treball que devia resultar caríssim, el personatge de Josefina és presentat de forma molt ambigua, i apareix una noia casta i pura perdudament enamorada del soldat castís, que no sabem quin protagonisme podria haver tingut. 

En definitiva, el "Napoléon" del 1927 no s'assembla gaire al del 2023, tot i que el cromatisme elemental del film de Scott (habitual en molts dels seus treballs) no l'allunyen gaire en l'aspecte visual d'una producció que podria haver estat només en blanc i negre però que utilitza cel·luloide de tonalitats diverses amb clara finalitat dramàtica (el vermell per a les batalles, el groc per a les escenes al París revolucionari, el blau per als moments amb la Josefina). 

El film de Gance no és precisament concís i tampoc no gaire subtil (potser per això, Kubrick el va considerar "terrible"), però, com els millors títols de l'etapa silent, sap elaborar metàfores visuals i aporta novetats realment insòlites: filmació càmera en mà, escenes de persecució a cavall extraordinàriament filmades -fins i tot munten la càmera sobre l'animal per a una escena en pla subjectiu-, sobreimpressions, pantalla dividida i, en un tour de force que el director reserva per als darrers minuts, una projecció sobre tres pantalles, una al costat de l'altra, que permeten un format scope quan encara no s'havia inventat; una apoteosi formal que acompanya l'apoteosi narrativa en què Napoleó, convertit en l'àliga que simbolitza el seu esperit, contempla des de les muntanyes o entre els núvols l'avanç de les seves tropes en terres italianes. 

Una obra visualment revolucionària.

NAPOLEÓN

El maig del 2010, vaig publicar una entrada en què comparava les carreres de Ridley Scott i Stanley Kubrick. No esperava, però, que ho podria rematar al cap de tants anys, quan el primer aborda el projecte més ambicionat pel segon, el de fer una pel·lícula sobre Napoleó Bonaparte, al qual Kubrick considerava un geni (també cal que em remeti a un post del juliol del 2011). 

El film de Ridley Scott sobre el controvertit personatge, interpretat per Joaquin Phoenix (i una excel·lent Vanessa Kirby en el paper de Josefina) conté un ball de disfresses amb representació teatral inclosa i una banyera, i no crec que s'allunyi gaire del treball imaginat per Kubrick, tot i que també caldrà aclarir un parell de coses: la primera, que l'adaptació oficial del guió que l'autor de "2001" va deixar escrit el 1969 anirà a càrrec de Steven Spielberg (productor) i Cary Fukunaga (director), en format de minisèrie; d'altra banda, "Napoleón" (2023) és un film molt representatiu de les virtuts i carències del britànic, en què Bonaparte s'assembla més a un poca-solta que a un gran estadista (el film només el mostra follant i cavalcant al davant de les seves tropes); tot i que, una vegada més, el conductisme kubrickià ens fa pensar en un antiheroi similar. 

No entrarem en la polèmica sobre les inexactituds històriques. En termes generals, el film mostra una versió plausible de Napoleó Bonaparte i el seu temps històric i, en dues hores i mitja, resumeix una qüestió no tan fàcil d'explicar: com una revolució que va acabar amb els reis francesos va ser reconduïda cap a una nova monarquia, en què fins i tot semblava crucial el naixement d'un hereu. També la relació amb la Josefina està ben exposada: l'amor de l'emperador va salvar la parella a pesar de la infidelitat de la dona, i l'amistat entre ambdós va sobreviure a un divorci per raons d'estat. A falta d'un més que probable director's cut que podria assolir les quatre hores de durada, Scott presenta un producte comercial digne i competent -en la seva línia habitual-, menys inepte del que afirmen els espectadors-historiadors, amb alts i baixos a tots nivells però amb moments de gran força cinematogràfica, com tota l'escena de la batalla d'Austerlitz.

ACERO AZUL

El 1990, quan va dirigir "Acero azul", Kathryn Bigelow encara no era la respectada realitzadora que encadena films oscaritzables. I el títol en qüestió, un thriller que explica l'obsessió d'un american psycho (també treballa a la Borsa; també està boig) per una policia amb els trets de Jamie Lee Curtis, està farcit de tòpics i situacions poc versemblants. 

Això no obstant, "Acero azul" preserva el seu estatus de film de culte, ja sigui pel to fetitxista que recorre les seves imatges, o senzillament perquè la Curtis amb uniforme es menja la pantalla.

RUFUFÚ

Un altre film amb Mastroianni, ara en un paper més secundari, i una altra comèdia italiana clàssica, sens dubte de les més divertides de la cinematografia d'un país que havia après a riure's de les seves desgràcies i misèries, potser ja cansada de la seriositat neorealista, potser més optimista davant d'una recuperació econòmica que, com en molts altres films de l'època, és present en pantalla a través de les imatges dels edificis d'apartaments en construcció que arraconen els barris més miserables de Roma, en un dels quals transcorre l'acció de "Rufufú" (Mario Monicelli, 1958), que -com fa evident el títol espanyol, parodiant el "Rififí" de Jules Dassin- se centra en un atracament, el més maldestre imaginable. 

El film de Monicelli és ple de gags memorables i diàlegs extraordinaris, i, amb un elenc irrepetible (a més de Mastroianni, apareixen Vittorio Gassman, Renato Salvatori, Totó, Claudia Cardinale), ens presenta un univers en què regna la picaresca, habitat per una colla de lladregots que, tot i aprofitar-se de la bona fe de la gent per subsistir, acabaran per resultar entranyables i, fins i tot, en algun cas, esdevenir honrats membres de la classe treballadora. 

No podem obviar les prestacions de dos actors no tan coneguts que eleven el nivell d'una comèdia genial: Tiberio Murgia en el paper de Ferribotte, el sicilià que té la germana tancada per vigilar el seu honor, i Carlo Pisacane, el malfactor de més edat i que, malgrat no tenir dents, es passa tota la pel·lícula menjant, fins a arribar a l'escena culminant del plat de pasta i cigrons que, a part d'un despertador, constituirà el botí exigu però saborós de l'insòlit robatori.