Després de "Jack", Francis Coppola va dirigir "Legítima defensa" (1997), pulcra adaptació d'una novel·la de John Grisham sobre un jove advocat (Matt Damon) enfrontat a una companyia d'assegurances que ha permès que un xicot mori de leucèmia perquè la seva pòlissa no cobria el transplantament de medula òssia. Cal aclarir que l'acció del film transcorre fa algunes dècades, quan aquest tractament encara no era habitual, però no ho dic pas per defensar les companyies d'assegurances tot i que em serveixin per pagar la hipoteca (jo treballo amb una d'elles i la primera recomanació que faig als meus clients és que no es pensin que tracten amb una oenagé).
Com algú ha observat molt encertadament, la història del jove lletrat Rudy Baylor és la d'un quixot modern que, acompanyat d'un simpàtic Sancho Panza que és Deck Shifflet (Danny DeVito), empleat del bufet sense gaires coneixements tècnics però molta experiència, s'enfronta als gegants representats per Leo F. Drummond (John Voight), un advocat prestigiós i sense escrúpols (com que jo també sóc advocat, puc afirmar amb coneixement de causa que normalment aquestes qualitats són indissociables); fins i tot trobarà la seva Dulcinea en la Kelly (Claire Danes), casada amb un maltractador.
El més curiós d'aquest film de bons i dolents és que els primers tampoc no estan lliures de culpa: el cap del bufet on treballa el protagonista (Coppola recupera Mickey Rourke de l'oblit per al paper) és empresonat per les seves pràctiques irregulars, i el mateix Rudy Baylor es converteix en un criminal per una sèrie de circumstàncies (atenuants). Una altra paradoxa: el triomf final de la justícia no canvia res, com passa sovint en el món real. De fet, el llibret és molt interessant. I Grisham va afirmar que el film de Coppola era la millor de les moltes versions cinematogràfiques dels seus best-sellers.
Coppola va dirigir amb la major senzillesa possible el film, d'altra banda esplèndidament fotografiat i interpretat; segurament no calien, les vel·leitats autorals.
Però, després d'aquest exercici de modèstia, devia semblar-li que ja n'hi havia prou de fer d'artesà. Així, doncs, va posar-se a treballar en el guió d'una pel·lícula futurista que havia de portar per títol "Megalopolis". Però la megalomania ja no té cabuda en el firmament cinematogràfic d'avui dia i el retorn de Coppola a la independència es va concretar -deu anys més tard!- en un film de pressupost modest, tot i que temàticament ambiciós: "Youth Without Youth", adaptació de la novel·la de Mircea Eliade, un filòsof romanès.
Narra l'estranya peripècia del professor Matei (Tim Roth), qui, en vigílies de la Segona Guerra Mundial, treballa en un estudi enciclopèdic sobre els origens del llenguatge. Un dia, viatja a Bucarest i li cau un llamp al cap. Però, en comptes de morir-se, es torna jove (una altra variació sobre el tema del pas del temps), com un Benjamin Button qualsevol. Després, els nazis volen apoderar-se del seu secret i ell fuig i coneix una noia misteriosa que, de tant en tant, perd la consciència i comença a parlar en idiomes extingits fa mil·lenis.
Si la primera meitat del film és visualment compacta i dramàticament intensa, els nombrosos meandres narratius de la segona meitat el convertiran en una marcianada sense ritme i sense lògica, fins i tot irrellevant estèticament.
Coppola s'ha tornat com Orson Welles: un paio gras i
bon vivant que filma projectes impossibles amb rodatges itinerants i justets de pressupost. Però Welles, en les pitjors condicions, mantenia la seva empremta visual. A Coppola, en canvi, la seva indecisió perenne entre un estil clàssic de narració i els experiments formals -una característica que tant pot ser un llast com originar obres mestres, cas d'"El padrino"-, el perjudica clarament a "Youth Without Youth". Un projecte que barreja gèneres (especulació filosòfica, ciència-ficció, cinema d'espies, drama romàntic), rodat en llocs tan distants com Romania o la Índia, demanava a crits una certa uniformitat estilística; i no la veiem per enlloc.
També caldria dir que el guió, signat pel mateix Coppola, no acaba de funcionar. De fet, aquest inconvenient resultarà habitual en aquesta darrera etapa de la seva carrera, la qual cosa és sorprenent si tenim en compte la seva experiència prèvia: no únicament havia col·laborat en el llibret de quasi tots els seus films, sinó que va tenir els primers èxits no com a director sinó com a guionista (va obtenir un Òscar per "Patton").
"Tetro" (2009), rodada a l'Argentina amb un repartiment internacional que inclou les actrius espanyoles Maribel Verdú i Carmen Maura, també falla per la banda del guió. La posada en escena és més equilibrada que a "Youth Without Youth", tot i que no exclou certa experimentació. El film incorpora nombrosos flash-backs que revelen els motius del torturat protagonista; quan filma en present, Coppola ho fa en blanc i negre i format scope, i capta sense grans esforços la quotidianitat afable dels ambients bohemis a Buenos Aires; per als flash-backs, utilitza el color i la pantalla quadrada i, paradoxalment, un to molt més ombrívol, ocasionalment barroc amb referències explícites al film de dansa "Las zapatillas rojas" (Emeric Pressburger, Michael Powell, 1948).
L'alternança del blanc i negre i el color i la temàtica recorden "La ley de la calle". A "Tetro", trobem igualment un germà petit (Alden Ehrenreich) que retroba un germà gran a qui admira però no comprèn. Però la semblança s'acaba aquí i el film acaba explicant-nos un trauma paterno-filial que vol ser qui sap què i acaba resultant ridícul, com un melodrama que hagués dirigit Almodóvar passat de calimotxos (la presència d'una Carmen Maura fent de diva intel·lectual reforça aquesta impressió).
Si aquests dos films es poden considerar, com a mínim, irregulars, "Twixt" (2011) esdevé el súmmum de la decadència. Si més no, tanca el cercle d'aquest retorn a la independència amb una estranya lògica: si Coppola va començar la seva carrera amb un film de terror de sèrie B ("Dementia 13"), la culmina (almenys, de moment) amb un altre títol de les mateixes característiques.
"Twixt" incorpora una vegada més l'experimentació amb el color (i el 3-D, en aquest cas) i els rellotges avariats (com els de la torre de l'església del poble en què transcorre l'acció). Però la història d'un escriptor alcohòlic turmentat per la mort de la seva filla que col·labora amb Edgar Allan Poe (sic) en la resolució d'un enigma amb vampirs i crims d'inspiració satànica no s'aguanta ni amb pinces; fins i tot els autors semblen admetre-ho en la inquietant escena final al despatx de l'editor. No hi ajuda gens el protagonisme d'un Val Kilmer en hores baixes i greus problemes de sobrepès. Elle Fanning ofereix una imatge suggerent de fantasma gòtic, però no hi ha gran cosa més de destacable en aquest despropòsit. A "Dementia 13", tenia l'excusa de la manca d'experiència; però ara, què pot al·legar el director en la seva defensa?
Ens estimem molt Coppola, continuarem veient els seus films tot i els problemes d'exhibició, però tant de bo comenci a tocar de peus a terra i no abordi nous projectes sense tenir un guió amb cara i ulls. Les seves ànsies de fer cinema són molt lloables però el preu d'ensorrar el seu prestigi pot resultar massa car. Tot i que imagino que això ja no li preocupa al director i potser no cal ser injustos; fa molts anys va tenir un somni, el va perdre i ara només li queda el plaer de treballar.
