BORGMAN

Ja n'hi ha prou de comèdies i de bon rotllo! "Borgman" (Alex van Warmerdam, 2013), guanyadora al Festival de Sitges de l'any passat, és una de les pel·lícules més terrorífiques dels darrers anys.

El Borgman del títol sembla al principi del film un pidolaire vulgar, no especialment perillós; però la circumstància que visqui sota terra i que el persegueixen tres individus armats fins a les dents, un d'ells capellà, ens hauria de fer sospitar. Una família burgesa li obre les portes de casa seva i el nouvingut, a més de fer augmentar exponencialment la factura de l'aigua passant-se hores a la banyera, els portarà problemes encara més greus. Però potser Borgman no és ningú en realitat sinó la materialització amb trets dimoníacs de la mala consciència d'una classe benestant enfrontada a la seva misèria moral.

ATRAPA A UN LADRÓN

Continuem parlant de comèdies i ara li toca a "Atrapa a un ladrón" (1955).

Una comèdia d'Alfred Hitchcock? Bé, no és tan estrany; el mateix any en va dirigir una altra, molt negra però comèdia: "Pero... ¿quién mató a Harry?".

"Atrapa a un ladrón" és allò que en diríem una comèdia sofisticada. Conté elements de thriller però no ens els podem prendre seriosament: John Robie (Cary Grant), un antic lladre de guant blanc rehabilitat després de lluitar amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, viu una existència plàcida i agradable en una casa a la Costa Blava -la qual cosa ens fa pensar que no deu haver tornat els calés-, fins que algú es dedica a robar els milionaris que visiten el casino imitant els seus mètodes, de manera que els seus antics socis, la policia i un agent d'assegurances molt flegmàtic sospitaran d'ell. Robie, per demostrar la seva innocència i atrapar el dolent autèntic, ordeix un pla molt sofisticat consistent a amagar-se rera una xemeneia i esperar que apareguin el lladre i les joies.

De manera que el veritable interès se centra en el setge a què el sotmet una milionària molt atractiva amb els trets de Grace Kelly que també el vol atrapar però per casar-s'hi (tan tranquil que vivia!). Els diàlegs de doble sentit entre la parella són enginyosos i l'escena en la penombra de la cambra de l'hotel amb el castell de focs al fons és tan brillant com les joies que llueix la futura princesa de Mònaco. Finalment, hi ha una escena en què viatgen amb un cotxe a tota velocitat per una carretera amb molts revolts cèlebre per dos motius: anticipa seqüències gairebé idèntiques a "Con la muerte en los talones" o "La trama" i presagia una situació similar en la vida real, que li va costar la vida a la Grace. Justament va ser en el decurs d'aquest rodatge a la Costa Blava que l'actriu va segellar el seu destí de conte de fades (amb final tràgic).

SOMOS LOS MILLER

Rawson Marshall Thurber, el director de "Somos los Miller" (2013), no és Billy Wilder, per descomptat. Però el viatge que emprenen una colla d'arreplegats per recullir a Mèxic una càrrega de marihuana i portar-la cap als Estats Units recorda algunes comèdies del mestre, particularment "Con faldas y a lo loco": els protagonistes també es disfressen -un camell de poca volada, una stripper, un adolescent friqui i una joveneta desarrelada aparenten ser una família tradicional i ben avinguda-; també els persegueixen uns gàngsters. I, el més rellevant i que origina els millors gags, és la manera com els personatges obliden que estan fent un paper i assumeixen els seus rols quasi com Jack Lemmon exercia de Daphne al film de Wilder. El final no és tan vitriòlic a "Somos los Miller" -al cap i a la fi, no pot deixar de ser una comèdia nord-americana contemporània- ni l'humor és tan subtil, però li reconeixem al guió certa habilitat, compleix amb la seva funció de distreure i ens regala un strip-tease de Jennifer Aniston força impactant, tot i que ens queda el dubte de si hi havia doble de cos.

Aquí sí que sembla ella:

TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS

El darrer lliurament de la nissaga de Torrente, el policia feixista i fastigós creat per Santiago Segura, transcorre l'any 2018, en què el protagonista surt de la presó. Espanya ha anat a pitjor si això és possible; Torrente reacciona iradament (atenció a l'homenatge a "El planeta de los simios") i decideix convertir-se definitivament en un fora de la llei i organitzar amb una colla de friquis realment memorable l'atracament a un casino d'Eurovegas, el complex lúdic somniat per la Comunitat de Madrid i finalment executat amb els diners aportats per uns quants corruptes il·lustres. És a dir, que "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria a ser una barreja de film vintage (vegeu, si no, els títols de crèdit) on s'homenatja "La cuadrilla de los once" (res de George Clooney: Frank Sinatra, que és el "Fary" americà) i distopia que funciona com a comentari irònic sobre la realitat espanyola actual. D'altra banda, encara que l'acció avanci cap al futur, el film significa un cert retorn als orígens, i tornen a aparèixer Chus Lampreave i Neus Asensi, de la mateixa manera que continuen apareixent Cañita Brava, el Cuco (Julián López en un paper que havia estat de Gabino Diego), Barragán, Xavier Deltell, José Mota, Buenafuente o Florentino Fernández. No em vull allargar sobre els cameos per no espatllar-vos la festa però sí destacar que, en aquest to nostàlgic que assumeix la pel·lícula, Segura se les empesca per fer reaparèixer Tony Leblanc (un Tony Leblanc dels anys cinquanta) i ajuntar novament en la pantalla la parella més mítica de la comèdia tipical spanish: Pajares i Esteso.

Més enllà d'aquests matisos, la fórmula no varia excessivament. No falta l'enèsima variació del gag de les pajillas ni el bateig enginyós d'una modalitat de sexe oral. Els signes d'esgotament són clars, però no més que en la tercera i la quarta; en realitat, si el termòmetre és la intensitat i freqüència de les rialles que provoca, "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria després de les dues primeres parts (la més divertida, pel meu gust, continua sent la segona, la de Marbella).

Ahir a la nit, arran d'una presentació al Cine-club d'Igualada, vaig sopar amb una coneguda actriu i directora catalana. Parlant de la crisi del cinema al nostre país, vaig comentar l'èxit de "Torrente". Però, com que eren gent fina i intel·lectual, només vaig obtenir com a resposta una mirada de menyspreu. No va ser com en una altra trobada de cinèfils en què vaig gosar dir que Albert Serra potser estava un pèl sobrevalorat i una mica més i em pengen del pal major (n'hi havia un on dinàvem; era el pal d'una bandera o només estava allà a propòsit per penjar infiltrats?). També va dir la nostra amiga que no entenia la devoció de les masses pel cinema de terror, que això només podia agradar als qui estaven malalts (sic). Després, li va tocar el rebre al futbol, màxim exponent del pla de les dretes per rentar el cervell a la plebs; en aquest cas, no em vaig haver de sentir tan estrany, però vaig intentar defensar la gent que innocentment es distreia de les misèries quotidianes veient el Barça. Va ser endebades; tothom qui llegeixi el Mundo Deportivo pot considerar-se un ésser menyspreable i si algú afirma que sense el futbol no sabria viure doncs més val que es mori (sic). La cultura està condemnada i no entenia la nostra amiga com la Mònica Terribas li havia pogut parar un projecte sobre la gauche divine amb l'argument que "no interessava", quan va ser la clau de volta de tot, el moment que Barcelona es va obrir al món i tot va canviar. O no ho veieu així?

Potser ella té raó; potser jo sóc un infrahome a qui li fan gràcia les bajanades d'en Santiago Segura i menja crispetes (sí, ho confesso!) i no mereixo continuar vivint, o almenys continuar vivint com un impostor que té la gosadia d'escriure un bloc sobre cinema. Tot i que, ara que hi penso, de cinema no se'n va parlar, al llarg del sopar. Es va parlar dels cine-fòrums, del cinema com a eina d'integració social i de divulgació de la cultura. Però de cinema com jo l'entenc, no se'n va parlar. De fet, sospito que a molts directors catalans no els agrada, realment, el cinema (*). I per això fan el que fan.

(*) En un altre d'aquests sopars, ara fa uns quants anys, el gran director català Francesc Bellmunt va afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino no tenien cap valor cinematogràfic, que només eren pornografia, sang i fetge gratuïts.

NOVES TECNOLOGIES

La parella protagonista de "10.000 Km" (Carlos Marqués-Marcet, 2014), després de set anys de convivència, s'han de separar quan ella marxa de Barcelona i se'n va a Los Angeles amb una beca per aprendre fotografia. Les noves tecnologies (skype, facebook, internet en general) els hauríen d'ajudar a comunicar-se malgrat la distància i fer més suportable l'absència. Però hi ha coses que les màquines encara no poden resoldre. Ells són Natalia Tena ("Juego de tronos") i David Verdaguer, que surt en tots els programes que fan gràcia de TV3; però no us enganyeu: això no és una comèdia.

Als protagonistes de "The Bling Ring" (2013), l'última pel·lícula de Sofia Coppola, internet els serveix per saber si els famosos (Paris Hilton, Megan Fox, Lindsay Lohan i catèrvola per l'estil) són a casa seva o de viatge per Europa i per localitzar a Google Earth la casa en qüestió, entrar-hi, emprovar-se els models de les estrelles i endur-se'n uns quants, més uns ròlex de propina. Després, es fan selfies amb els objectes robats i pengen les fotografies a Facebook. Gran idea. Però això no és el més sorprenent sinó la constatació que a Hollywood Hills la gent no tanca les portes de casa seva i tampoc no fa servir alarmes. Tot plegat resultaria prou increïble si no fos perquè el film està basat en fets reals. Sofia Coppola gaudeix d'allò més mostrant col·leccions aclaparadores d'objectes de luxe mentre acompanya el reportatge amb una banda sonora esplèndida, és a dir més o menys com ja va fer a "María Antonieta" (2006); al cap i a la fi, els membres de la casta privilegiada que apareix al film no semblen tan diferents dels aristòcrates francesos. I el comentari sobre l'absència de valors resulta força pertinent, de manera que, tot i parlar bàsicament del mateix, el film ens ha agradat més que "Somewhere"; i si la roba-escenes d'aquella pel·lícula era l'Elle Fanning, aquí trobem unes quantes joves promeses, cap de les quals, però, li fa ombra a una magnífica Emma Watson (sí, la noia de "Harry Potter").

FRANCIS FORD COPPOLA # 6: RETORN AL PASSAT

Robert Evans, productor d'"El padrino", no havia tingut gaire sort amb les seves darreres estrenes: "Cowboy de ciudad", protagonitzada per John Travolta quan era verí per a la taquilla; i "Popeye", l'adaptació del famós còmic a càrrec de Robert Altman, una raresa que va esdevenir un dels fracassos més espectaculars de la història de Hollywood, gràcies a la qual el senyor Altman es passaria els deu anys següents dirigint telefilms (tot i que cal reconèixer que Robin Williams i Shelley Duvall no podien haver estat més ben triats atesa la seva semblança física amb els personatges d'E. C. Segar).

El fet que Coppola estigués arruïnat després del desastre de "Corazonada" i disposat a qualsevol penitència li va fer pensar al productor més eixerit i també més desesperat de Los Angeles que seria una bona idea fitxar-lo per fer un altre film de gàngsters que pugués revalidar l'èxit de la seva anterior col·laboració.

No van escatimar recursos per dur a terme "Cotton Club" (1984), una atrevida barreja de musical i thriller al voltant del club de jazz més famós de Nova York als anys de la Llei Seca, al qual els negres només podien entrar per actuar sobre l'escenari per als blancs rics que omplien el local.

La trama, tan alambinada com finalment lleugera, presenta en paral·lel la peripècia dels germans Dwyer (Richard Gere i Nicolas Cage) i dels afroamericans i també germans Williams (Gregory i Maurice Hines). Dixie Dwyer (Gere) toca la trompeta i actua a Hollywood fent de gàngster de mentida mentre s'entén d'amagat amb l'amistançada (Diane Lane) de Dutch Schultz, un gàngster de veritat (James Remar); el seu germà (Cage) es passa de frenada i acaba convertit en l'enemic públic número u (qualificatiu que es portava bastant a l'època però no sempre implicava tenir bona sort). Sandman Williams vol ballar al Cotton Club i potser ho aconseguirà si abans no li trenquen les cames per gosar fer-li proposicions indecents a la ballarina més bufona i més descafeÏnada del local (Lonette McKee). Encara una parella més pintoresca: la formada per l'amo del club, el totpoderós Owney Madden i el seu acòlit Frenchy Demange, dos amics inseparables de físic prou divers, interpretats respectivament per Bob Hoskins i per Fred Gwynne, que era el paio que feia de Frankenstein a "La família Munster".

La profunditat dramàtica d'"El padrino" brilla per la seva absència, la qual cosa no impedeix que "Cotton Club" sigui un film vistós, discutible en el seu conjunt més aviat dispers però ple a vessar d'escenes brillants, totes les de ball (recordem que Coppola tenia certa experiència en el gènere gracies a "El valle del arco iris") i moltes de les escenes de violència. Una de les seqüències finals, la que relaciona el soroll dels peus de Gregory Hines mentre balla claqué amb el que fan les metralletes dels homes de Lucky Luciano (Joe Dallesandro) quan resolen expeditivament els problemes amb Schultz, és clarament deutora dels muntatges en paral·lel de la nissaga d'"El padrino" i el millor exemple de la falta de definició que llasta el film.

"Cotton Club" va ser un desastre financer que no va resoldre els problemes de Robert Evans. Al seu torn, Coppola assumia la seva condició de director d'encàrrec i, dos anys més tard, emprenia la realització de "Peggy Sue se casó", protagonitzada per Nicolas Cage novament i per l'estrella del moment Kathleen Turner.

La guapíssima protagonista de "Fuego en el cuerpo" i "El honor de los Prizzi" és aquí una dona madura que s'acaba de separar del seu marit (Cage) i que, en el transcurs d'una trobada amb els seus antics companys d'institut, viatja misteriosament al passat i es converteix sense maquillatge en una adolescent addicta al rock'n roll i els drive-in que mirarà d'aprofitar l'ocasió per no cometre alguns errors que en el futur li passaran factura. Però les coses no són tan senzilles; potser no es tracta tant de voler canviar la gent i la seva circumstància com d'aprendre a acceptar-les.

No queda clar si "Peggy Sue se casó" és un intent de repetir l'èxit de "Regreso al futuro" des d'una perspectiva feminista o una reflexió més profunda, en la línia de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman, disfressada de comèdia romàntica. Com sigui, Coppola despatxa l'encàrrec amb professionalitat i integra en un producte molt comercial les seves preocupacions sobre el pas del temps i els problemes de la vida en parella.

El seu film següent va sorprendre encara més els admiradors del seu cinema. "Jardines de piedra" (1987) torna a parlar de Vietnam però des d'una perspectiva en aparença molt menys radical. És un homenatge als homes de la Guàrdia Nacional que, al Cementiri d'Arlington, vesteixen de gala mentre reten honors als caiguts en combat, que als anys de la guerra de Vietnam n'eren uns quants. El sergent instructor Hazard (James Caan, novament a les ordres del director) està una mica cansat de la rutina i els rituals que ben poc tenen a veure amb el camp de batalla i procura alliçonar els joves reclutes que volen anar a guanyar medalles a Indoxina perquè no hagin de tornat en un taüt.

"Jardines de piedra", amb el seu to patriòtic i la seva realització convencional, sembla ben bé el revers d'"Apocalypse Now". En bona mesura ho és: del front a la rereguarda; del caos a la selva a l'ordre de les formacions sobre la gespa immaculada d'Arlington. Però tot això no vol dir que Coppola s'hagi venut per un plat de mongetes. L'obsessió per captar la fotogènia de les formacions i desfilades de la Guàrdia Nacional (ajudat per la fotografia de Jordan Cronenweth en la seva segona col·laboració després de "Peggy Sue se casó") no implica que el director adopti una actitud conservadora (d'altra banda, a John Ford mai li han plogut crítiques per fer el mateix i més descaradament); la presència de la guerra a través dels noticiaris televisius que es mostren en moltes escenes al fons de l'enquadrament, il·lustra la idea que l'horror de les morts en combat pugna per imposar-se sobre la parfernàlia militar. Un taüt cobert per una bandera dels Estats Units és tan elegant com es vulgui però a dins només hi ha un cadàver. En un dels casos, el mort era Gio, el fill de Coppola que va morir d'accident; un detall anecdòtic si es vol però que demostra que en l'ànim del director pesava més la tristesa que el fervor patriòtic. I el film acaba per resultar estranyament malenconiós.

A la seva manera, Hazard és un home enfrontat al sistema. També ho eren Michael Corleone, Harry Caul, Kurtz o els adolescents de les adaptacions de Susan E. Hinton. Però si en l'obra del director hi ha un personatge que va a contracorrent i pot ser vist com un àlter ego del director, aquest és Preston Tucker.

George Lucas, a qui Coppola va ajudar en els seus inicis, s'havia fet d'or gràcies a les sèries de Star Wars i d'Indiana Jones. Va decidir tornar-li el favor a l'italoamericà i li va produir "Tucker: Un hombre y su sueño" (1988), film que explicava la batalla legal que va enfrontar el senyor Tucker (Jeff Bridges) amb les grans companyies automobilístiques després que el primer patentés, el 1948, un vehicle revolucionari. No és difícil veure en l'enginyer i la colla d'amics i parents que li fan costat un transsumpte del director i els seus familiars i acòlits, que van voler aixecar un imperi sense dependre dels grans estudis i van obtenir una certa victòria moral, que no econòmica.

"Tucker: Un hombre y su sueño", que podria haver estat una història trista ja que en definitiva parla d'un projecte fallit, és en canvi un film optimista en el fons i la forma. Jeff Bridges sempre somriu i els colors de Vittorio Storaro són càlids i resplendents. Aquest títol, potser juntament amb el migmetratge "Vida de Zoe" -que forma part del projecte col·lectiu "Historias de Nueva York" i que va escriure la seva filla Sofia- és el més personal de Coppola des de "Corazonada". Lamentablement, no va tenir gaire èxit i el director es va refugiar en un encàrrec aparentment segur i un nou intent de retrobar un passat més gloriós: la tercera part d'"El padrino". Tampoc no va acabar de funcionar, malgrat les seves virtuts evidents.

Resulta curiós comprovar com la filmografia del director constitueix un mosaic de la història dels Estats Units al llarg del segle XX:

1901: "El Padrino II"
1920: "El padrino II"
1923: "Cotton Club"
1946: "El padrino"
1948: "Tucker: Un hombre y su sueño"
1958: "El padrino II"
1961: "Peggy Sue se casó"
1967: "Rebeldes"
1968: "Jardines de piedra"
1969: "Apocalypse Now"
1975: "La ley de la calle"
1979: "El padrino III"

RASHOMON

El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més sorprenents.

La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.

El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).

El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.

BOYHOOD

S'ha estrenat "Boyhood", la pel·lícula que Richard Linklater ha estat filmant al llarg de dotze anys (diversos dies de rodatge repartits entre el 2002 i el 2013) amb els mateixos actors, que creixen i envelleixen davant dels nostres ulls, i que mostra la vida de Mason (Ellar Coltrane) des dels sis anys fins que entra a la universitat.

No és que al jove protagonista li passi res de l'altre món, ni a la seva germana (Lorelei Linklater, filla del director), ni als seus pares separats (Patricia Arquette i Ethan Hawke). Tret del mal costum de la mare d'emparellar-se amb alcohòlics psicòpates, les seves vides són d'allò més normals i representen fidelment la classe mitjana del cor d'Amèrica, vessant intel·lectual -tot i que tindrem ocasió de conèixer gent força conservadora-. Però això no vol dir que el film no resulti interessant. L'experiment, tota una novetat històrica, comporta una sensació absoluta de realisme i resol de manera expeditiva el problema sempitern de reflectir en pantalla el pas del temps. Però "Boyhood" tampoc no seria tan apassionant si no fos per la rara capacitat de Linklater de captar la rellevància dels petits instants, de mostrar la mirada d'un nen primer i un adolescent després sense cap mena de condescendència, la qual cosa ja és un mèrit a l'abast de molt pocs directors. Mason és molt intel·ligent però és com la pel·lícula mateixa: no li cal fer grans discursos ni formular interrogants en veu alta per fer-nos partícips de la seva por i, alhora, el seu entusiasme per afrontar una vida que comença i que pot conduir a l'èxit o al fracàs, o fins i tot a un lloc incert en què les coses perden el seu significat, més o menys com els ha passat als seus progenitors.

LOS ILUSOS

Jonás Trueba és fill de Fernando i nebot de David i deu el seu nom a la pel·lícula d'Alain Tanner "Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000" (1976). Amb aquests antecedents, no és estrany que la seva darrera pel·lícula, "Los ilusos", en blanc i negre, imiti descaradament les maneres de la Nouvelle Vague, amb molts exteriors al carrer Atocha de Madrid i encara més escenes amb els personatges fent un cafè en un bar il·luminats per la llum natural que entra pels finestrals , o gratant-se els ous als pisos on viuen de lloguer. Són gent de la faràndula, actors i directors de cinema sense gaire feina que no sabem com s'ho fan per pagar les cerveses, el menjar xinès o les entrades dels cinemes de versió original.

Sortosament, la naturalitat de les situacions, els diàlegs extravagants i alhora hiperrealistes i Aura Garrido -"Stockholm", "El cuerpo"- s'acaben imposant sobre l'artifici.

Aura Garrido en color i a l'estil Nouvelle Vague:

ALGUNOS HOMBRES BUENOS

Com sap molt bé en David, de Safari Nocturno, m'agraden les pel·lícules de judicis. I no crec que tingui a veure únicament amb la meva formació.

De bones pel·lícules de judicis, altrament dites melodrames judicials (tot i que acostumen a incorporar molts elements del thriller) en podríem citar unes quantes: "Testigo de cargo", "Doce hombres sin piedad, "Vencedores o vencidos", "Veredicto final"...

Potser "Algunos hombres buenos" (Rob Reiner, 1992) no sigui una de les millors. En la seva estrena espanyola, la majoria de crítiques van anar de la condescendència a l'acarnissament, com acostuma a passar amb els films dissenyats per guanyar Òscars. I potser sí, potser el guió d'Aaron Sorkin no sigui un prodigi de subtilesa, potser la direcció de Reiner no transcendeixi el caràcter teatral de l'obra i potser tot plegat sigui senzillament un vehicle perquè Tom Cruise llueixi els ulls blaus i les dents blanques, Demi Moore exerceixi de dominatrix mentre els uniformes d'oficial de la Marina estrenyen els seus pits operats i Jack Nicholson brodi novament el paper de psicòpata.

Però què voleu que us digui? Jo no sóc aquí per fer de crític, encara que de vegades ho pugui semblar. Jo només vinc a parlar de les pel·lícules que m'agraden, encara que siguin plaers culpables. I "Algunos hombres buenos" m'encanta. M'agrada que el tinent Kaffee superi les seves inseguretats i es transformi en un advocat brillant; m'agrada que la tinent Galloway sigui tan eixerida i idealista i que protesti "enèrgicament"; m'agrada que siguin professionals i tinguin el detall de no interrompre la feina per anar-se'n al llit; m'agrada que els militars de Guantánamo siguin uns pertorbats (el tinent coronel Markinson -J.T. Walsh-) o uns fills de puta (els personatges de Kiefer Sutherland i Jack Nicholson), o que els soldats acusats d'assassinat tinguin l'encefalograma pla; m'agraden els interrogatoris als testimonis; i, per descomptat i tot i que és inversemblant, m'agrada l'enfrontament final entre Tom Cruise i Jack Nicholson.

Sí, ho reconec: M'agrada aquesta refotuda pel·lícula! Vaig ordenar un codi vermell! I què? Saludeu, collons, que hi ha un oficial a la sala!

PARAÍSO: ESPERANZA

"Paraíso: Esperanza" (2013) tanca la trilogia dirigida per Ulrich Seidl. El mateix estiu que la mare se'n va a Kenya a fer turisme sexual ("Paradies Liebe"), la seva filla el passa en un campament per a nois i noies amb problemes d'obesitat.

El film és tan auster com la institució en què transcorre l'acció, que aplica mètodes de caire feixista perquè els adolescents recuperin la forma física i els bons hàbits alimentaris. La protagonista furta menjar de la cuina i s'escapa al pub del poble proper per agafar una bufa molt considerable; però la seva rebel·lió es concreta sobretot en la relació perillosa que estableix amb el metge del campament, un cinquantí presumptament atractiu. No resulta fàcil i tampoc no sembla que els adolescents s'aprimin, però l'esperança és l'últim que es perd.