Quan estava dubtant entre fer una ressenya estàndard de "Prometheus" o aventurar-me amb un estudi més ampli d'un director interessant malgrat la seva irregularitat i de qui he vist totes les seves pel·lícules, m'assabento de la dramàtica mort del seu germà Tony. En aquestes circumstàncies, aniré una mica més enllà i parlaré de la filmografia d'ambdós, que hom acostuma a comparar només per emfatitzar la presumpta mediocritat del germà petit.
Tony Scott va protagonitzar, l'any 1965, el curtmetratge dirigit pel seu germà gran Ridley "Boy and Bicycle", que ja evidenciava l'habilitat del segon per crear atmosferes, i en aquest cas sense diners al seu abast.
La col·laboració entre els dos germans Scott s'estén al llarg de la dècada dels setanta, quan es dediquen a fabricar spots publicitaris a dojo i -juntament amb altres directors britànics formats en aquest camp com Alan Parker, Adrian Lyne o Hugh Hudson- estableixen les bases de l'anomenat -precisament- estil publicitari, caracteritzat per la recerca d'un impacte immediat a través del so, la música i la imatge; una imatge sofisticada, fotografiada amb tots els filtres existents al mercat, usant colors primaris, el blau sobretot, i deixant que la pols en suspensió aparegui clarament sobre la llum que travessa els decorats. Tots aquests directors van acabar al cinema, molts d'ells fitxats per Hollywood, i la seva empremta va marcar el cinema comercial dels anys vuitanta.
En el cas dels germans Scott, Ridley, el més gran, va ser el primer a fer el salt. Admirador de Stanley Kubrick, el seu primer film, "Los duelistas" (1977), tenia una estètica molt deutora de "Barry Lyndon" i estava ambientat a les guerres napoleòniques; narra l'obsessió d'un oficial de l'exèrcit francès (Harvey Keitel) per desafiar un altre oficial d'origen aristocràtic (Keith Carradine). Sembla plausible que Kubrick s'interessés per aquest treball de Scott; de fet, hi va haver certa col·laboració i alguns paral·lelismes en la carrera d'ambdós cineastes (per no repetir-me, em remeto al meu post "Scott vs. Kubrick").
No és Kubrick, és Scott.
El següent film de Scott fou "Alien" (1979).
Al segle XXII, la nau de transport "Nostromo" rep un senyal d'auxili que la condueix a un planeta perdut. El lloc és una trampa mortal: conté els embrions d'una raça extraterrestre tan agressiva com difícil de matar; un dels seus espècimens s'introdueix en la nau espacial per mètodes poc ortodoxos i es dedicarà a fer desaparèixer un a un els desgraciats tripulants, que en el film no són presentats com a herois sinó simples treballadors d'una corporació que té interessos poc clars, la qual cosa els fa més vulnerables als ulls de l'espectador i contribueix al neguit que provoca aquesta hàbil barreja de gènere gòtic i ciència-ficció clàssica.
"Alien", rebuda en el seu dia amb certa fredor per la crítica i avui considerada un film de culte i un cim del gènere, és un exemple clar de pel·lícula que esdevé magnífica gairebé per casualitat, gràcies a la unió miraculosa de talents molt diversos. Sembla un remake del film de Mario Bava "Terror en el espacio", de 1965, però ni Scott ni el guionista Dan O'Bannon havíen vist aquest títol, segons afirmen. Sí que reconeix el segon haver-se inspirat en altres títols de l'etapa daurada del gènere als anys cinquanta. La gènesi del projecte va ser més o menys així:
- Essencialment, Dan O'Bannon vol refer "Dark Star" (John Carpenter, 1974) amb més mitjans, creant un extraterrestre una mica més terrorífic que la pilota de platja pintada que havíen usat en aquest film.
- En un viatge a París per treballar en el projecte fracassat de "Dune" coneix el treball de Jean "Moebius" Giraud i, sobretot, de H. R. Giger, que dibuixava unes criatures molt esgarrifoses.
- Dan O'Bannon i el coguionista Ronald Shusett miren de col·locar un guió clarament de sèrie B, venent-lo com una versió de "Tiburón" ambientada en l'espai. Roger Corman és a punt de comprar-lo quan algú els dirigeix a Walter Hill, David Giler i Gordon Carroll, que acaben de crear una productora (Brandywine) amb alguns contactes amb la 20th Century Fox. La ciència-ficció no és un gènere gaire popular però l'èxit de "La guerra de las galaxias" anima els productors, tot i que el pressupost inicial és més aviat ridícul.
- Els productors busquen un director que no sigui car però que tingui prou talent com per elevar el nivell de la proposta. Impressionats per "Los duelistas" (un gran treball d'ambientació fet amb dos duros), contracten Ridley Scott; el projecte esdevé una coproducció entre Estats Units i el Regne Unit. Ridley Scott viatja a Zurich per conèixer Giger i el convenç perquè participi activament en el projecte. Després, fa un
storyboard impecable i aconsegueix que els productors doblin el pressupost, fins a ratllar els 9 milions de dòlars. Més endavant, encara els convencerà per rodar una escena que no està en el guió inicial (l'enfrontament final entre Ripley i el monstre) i el pressupost s'enfila un parell de milions més. Finalment, això no fou tan terrible: el film va guanyar més de cent milions de dòlars a tot el món.
I allò que semblava destinat a ser una sèrie B es converteix en un títol de culte. Però, si "Alien" només és la història d'una bèstia que es cruspeix els astronautes, què la fa tan especial?
A diferència d'altres mostres del gènere, la presentació dels ambients i dels personatges -com dèiem abans, gens heroics- resulta força realista. La nau "Nostromo" és plena d'humitat, els tripulants van vestits amb roba còmoda o ben bé d'estar per casa, excepte quan porten els vestits espacials dissenyats per Moebius. També cal ressaltar pel seu caràcter inèdit la presència rellevant de les dones. Però el realisme no impedeix que grans dosis d'imaginació recorrin l'invent. Scott juga la carta del contrast: el film comença quan els astronautes es desperten, en una sala banyada per una llum blanca que podria ser un decorat de "2001"; després, el film deriva ràpidament cap a les tenebres, primer al planeta i a la nau extraterrestre abandonada, plena de detalls ominosos i que allotja una inquietant col·lecció d'ous, posteriorment a la mateixa "Nostromo", una immensa nau de càrrega que, fora de les dependències de la tripulació, és un decorat gòtic ple de racons i passadissos inacabables banyats en la foscor.
No és Kubrick, és Scott.
Però allò més reeixit és, sens dubte, el monstre. Ho és en la seva plasmació física, un disseny sortit dels racons més tèrbols de la ment de Giger, que Scott mostra molt poc i molt parcialment al llarg del metratge, una estratègia molt hàbil que permet que la imaginació de l'espectador magnifiqui l'horror de quelcom que no s'assembla a res que haguem vist abans. I ho és en la seva concepció com a ésser diabòlic: es cria a la panxa d'un humà i neix rebentant-li les costelles (una de les escenes més terribles de la història del cinema), després es transforma, s'amaga, ataca quan menys se l'espera i ningú no sap què en fa dels cossos de les víctimes (els guionistes ho sabien però no van tenir nassos de mostrar-ho al públic); i no se'l pot matar ferint-lo perquè la seva sang és un àcid que foreda tot allò que troba, fins i tot les parets de la nau espacial. L'androide traïdor Ash (Ian Holm) resumeix la fascinació i l'horror del monstre en el següent diàleg (brillantíssim):
Ripley: Com el matem? Hi ha d'haver alguna forma de matar-lo. Com ho fem?
Ash: No podeu. Encara no compreneu amb què us enfronteu, oi? Un perfecte organisme. La seva perfecció estructural es només comparable a la seva hostilitat.
Lambert: Tu l'admires.
Ash: Admiro la seva puresa. Es un supervivent a qui no afecten la consciència, els remordiments… o les fantasies de moralitat. No teniu cap possibilitat. Però… em sou simpàtics.
No és una indigestió, és L'Alien.
Fruit del talent de tots els genis i els bons especialistes que van participar en el film, el seu aspecte visual és extraordinari i innovador. Sembla evident que el mèrit principal de Scott fou el de dirigir una orquestra de grans músics (per cert, no podem obviar la magnífica banda sonora de Jerry Goldsmith), però això no vol dir que no exhibeixi un estil molt personal, combinant seqüències amb un
tempo relaxat amb d'altres muntades frenèticament, fins a l'extrem que el públic les percep més que les veu realment, i això es pot afirmar de gairebé tots els atacs del monstre. Aquest efecte ja l'havia assajat a "Los duelistas" i tornaria a aparèixer a "Blade Runner" (per exemple, en l'escena en què el replicant Leon ataca Holden). Finalment, les atmosferes denses heretades dels seus
spots publicitaris donen molt joc en totes les escenes al planeta.
"Alien" li va fer un nom a Ridley Scott però ni els més optimistes esperaven que el seu següent film, sense sortir del gènere de la ciència-ficció, fos una obra de la magnitud de "Blade Runner".
Tot i que, en aquest cas, disposava d'un punt de partida literari molt més interessant, el relat "Somien els androides amb ovelles elèctriques?", de Philip K. Dick. En el seu primer film cent per cent nord-americà, també va disposar d'un pressupost molt més elevat i de la participació d'una estrella com Harrison Ford. I no va renunciar a les col·laboracions d'artistes conceptuals, com Syd Mead, o d'especialistes il·lustres, com Douglas Trumbull, qui ja havía treballat en els efectes especials de "2001"; Moebius, tot i la seva influència indirecta, va refusar participar en el film. La banda sonora va anar a càrrec de Vangelis (oscaritzat un any abans per "Carros de foc", de Hugh Hudson) i és tan eclèctica com el film demana. Les referències visuals van del quadre "Nighthawks", d'Edward Hopper a l'arquitectura ideada per Fritz Lang al seu clàssic "Metrópolis". De fet, en la seva representació de Los Angeles l'any 2019, una mega-ciutat superpoblada i contaminada, on sempre és de nit i on sempre hi plou, Scott combina les imatges futuristes amb influències tan diverses com l'arquitectura Art-Déco (recordeu l'edifici Bradbury?), els esmentats gratacels de "Metrópolis", o, fins i tot, l'arquitectura de l'Antic Egipte, que inspira la piràmide que allotja la seu de la companyia Tyrrell, que fabrica els androides que Rick Deckard, el protagonista, ha d'eliminar perquè tenen prohibit deixar la seva feina a les colònies espacials i tornar a la Terra per trobar el seu Creador; també inclou molts elements orientals, en la roba, el menjar, fins i tot en els anuncis que sobrevolen la ciutat. Però "Blade Runner" també és eclèctica en la mesura que introdueix en un film futurista l'atmosfera i els clixés del cinema negre a l'estil Raymond Chandler, amb un protagonista descregut i ple de dubtes existencials que rep tota mena de patacades, una dona fatal (Rachael -Sean Young-) i la veu en off omnipresent de l'investigador, un detall que va desaparèixer en el "director's cut", en una decisió totalment equivocada al meu parer.
No és Hong Kong, és Los Angeles.
La moda al segle XXI segons Ridley Scott:
Més enllà de tota la parafernàlia visual, que, com en el cas d'"Alien", va resultar molt influent en l'evolució posterior del gènere (i podríem dir que també en alguns thrillers, com per exemple "Se7en", que transcorre en una ciutat fosca on sempre hi plou), "Blade Runner" és un film molt interessant per la seva temàtica. Els androides (anomenats per la policia "replicants") són més perfectes i més forts que els seus models humans; però tenen una pega, que només viuen quatre anys. Un deliciosament sobreactuat Rutger Hauer capitaneja una colla d'aquests robots que tornen il·legalment a la Terra per trobar l'home que els va dissenyar (el kubrickià Joe Turkel); volen que els reveli el sentit de la seva existència i que els allargui la vida. Mentrestant, Rick Deckard, el
blade runner que ha de matar-los, també s'interroga sobre el sentit de l'existència, sobretot després d'enamorar-se d'una atractiva replicant. L'androide Roy Batty (Hauer), davant la impossibilitat de canviar el seu destí, opta per matar el seu pare-creador (el seu gest, barreja de frustració i d'emoció, durant l'execució del seu pecat, inspira una escena d'un film posterior de Scott, "Gladiator", quan Còmmode mata el seu pare, l'emperador Marc Aureli).
Com passa amb "Alien", "Blade Runner" està plena d'imatges i d'escenes mìtiques, començant per les explosions de gas que es reflecteixen sobre l'ull d'un dels personatges en l'inici del film (us sona?) fins a la famosíssima seqüència en què Batty perdona la vida a Deckard mentre li explica que: "Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d'Orion. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". I, sota la pluja, mor.
"Blade Runner" no va tenir l'èxit de taquilla d'"Alien". El públic i bona part de la crítica deien que era... lenta! No obstant això, l'èxit de l'edició en devedé va significar l'inici de la seva elevació als altars, esdevenint un títol de culte i considerat ben aviat un dels millors de la dècada dels vuitanta.
Tony Scott es devia delir de l'èxit del seu germà i el 1983, un any després de l'estrena de "Blade Runner", s'iniciava en el llargmetratge amb "El ansia", un film fantàstic sofisticat i delicadament eròtic sobre un triangle habitat per vampirs, protagonitzat per Catherine Deneuve, David Bowie i Susan Sarandon. Tenia la textura d'un anunci de perfums i les atmosferes polsegoses i els canvis bruscos de ritme que també caracteritzaven els films d'en Ridley. El seu estil ha inspirat no poques pel·lícules de vampirs posteriors però, en el seu moment, no va tenir cap èxit ni de públic ni de crítica.
Aneu amb compte! És guapo però mossega.
