STEVEN SPIELBERG # 2: EL REI MIDES

"Tiburón" (1975) demostra tres qüestions:

- D'una novel·la mediocre pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- D'un rodatge caòtic pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- La imaginació val més que tots els dòlars del món.

Spielberg no tenia gaire experiència quan el van contractar per adaptar el best-seller de Peter Benchley. No era la primera opció dels productors, i alguns no n'estaven gaire convençuts perquè era molt jove. "Loca evasión" encara no s'havia estrenat i, quan ho va fer, va ser un fracàs de taquilla.

El rodatge va ser extraordinàriament complicat; Spielberg es va passar de seguida del pressupost i del temps previst i estava convençut que la seva carrera com a cineasta estava acabada gairebé abans de començar.

Tenien uns taurons mecànics que s'espatllaven i s'enfonsaven cada dos per tres. Spielberg, desesperat, va adoptar una solució radical: en la majoria d'escenes en què havia d'aparèixer l'esqual, va decidir no mostrar-lo i senzillament suggerir la seva presència, amb preses sub-aquàtiques amb càmera subjectiva i un crescendo musical de John Williams que el públic associaria des del mateix inici del film als atacs de la bèstia; així, doncs, la mort de la primera banyista cruspida pel tauró es resumeix en un travelling submarí que ens aproxima a les seves cames apetitoses, la música, els crits de la noia i un bombolleig sobre l'aigua certificant el seu trist final.

Aquesta economia narrativa d'inspiració hitchcockiana esdevé el principal encert d'un film irrepetible que transcendeix àmpliament la seva vocació de producte comercial; però no l'únic: Spielberg i el guionista Carl Gottlieb -substituint el mateix Benchley- deixen de banda el conflicte amorós entre el xèrif, la seva dona i l'oceanògraf Matt Hooper, que centra el libre, per potenciar la crítica social en la primera meitat de la pel·lícula (el batlle d'Amity Island es resisteix a tancar la platja malgrat la presència del tauró per no perdre els beneficis derivats del turisme) i l'aventura marinera d'arrel clàssica en la segona meitat; la cacera del tauró, amb el xèrif Brody (Roy Scheider), Matt Hooper (Richard Dreyfuss) i Quint (Robert Shaw) viatjant en el vaixell del darrer, està filmada i musicada per Williams de manera sumptuosa. Les seqüències a l'aire lliure són a la vegada concises i espectaculars, funcionals i intenses; però també és intensa l'escena en què els tres caçadors es relaxen al vespre dins del vaixell i Quint explica la seva experiència paorosa a bord de l'Indianàpolis, un vaixell de guerra que va transportar la bomba atòmica al final de la Segona Guerra Mundial i va naufragar posteriorment en aigües del Pacífic, quedant la seva tripulació a l'abast dels nombrosos taurons, durant dies (aquesta escena, probablement la millor del film, va ser escrita per John Milius, que va col·laborar en el guió, un senyor de talent demostrat com a director -"El gran miércoles"- i guionista -"Apocalypse Now"- que només té la pega de ser una mica nazi). Xerrant molt menys, els personatges resulten molt més humans que els arquetips que apareixen al llibre de Benchley: el xèrif Brody és un home valent i honest que ha de superar el seu pànic a l'aigua per poder servir a la seva comunitat; l'oceanògraf és ridiculitzat per Quint per la seva condició de setciències amb escassa experiència pràctica, però al final demostrarà que tampoc no li falta valor; i Quint, finalment, és un mariner de la vella escola, una mena de capità Achab que odia els taurons i resultaria caricaturesc si no fos per l'eficàcia de la direcció i els diàlegs i la interpretació superlativa de Robert Shaw, un actor shakespearià que va trobar en un film d'aventures la seva consagració cinematogràfica, poc abans de la seva mort prematura.

En definitiva, "Tiburón" és un film diferent, tant en la seva concepció com en el seu llançament al mercat. És un film d'horror amb un monstre de dents esmolades però és també un film d'aventures; es va estrenar a l'inici de la temporada estiuenca amb una despesa publicitària inèdita, sent el primer blockbuster de la història del cinema. Amb una recaptació de 470 milions de dòlars a tot el món, va esdevenir la pel·lícula més taquillera de tots els temps i molts espectadors sentirien un calfred en posar els peus a l'aigua per primera vegada aquell estiu de l'any 1975.

Després d'aquest èxit apoteòsic, Spielberg va tenir via lliure per tirar endavant un projecte de ciència-ficció que li ballava pel cap des de feia temps. "Encuentros en la tercera fase" (1977) narra en clau realista l'arribada a la Terra d'extraterrestres pacífics, distanciant-se doncs dels anteriors títols sobre invasions alienígenes més destructives (inclòs "Firelight", dirigit per ell mateix el 1964).

Novament, el film va ser un gran èxit. Té uns magnífics efectes especials supervisats per Douglas Trumbull ("2001: Una odisea del espacio"); no obstant això, no s'assembla gens a una pel·lícula pensada per fer diners: ni l'actor ni el personatge protagonista (Richard Dreyfusss en el paper de Roy Neary, empleat d'una companyia elèctrica) resulten carismàtics; l'home s'obsessiona per unes llums i unes premonicions en forma de notes musicals i una muntanya molt rara; la dona (Teri Garr) el deixa amb les seves grilladures i s'endú la canalla. En la recerca de l'origen del misteri, Roy s'uneix a una dona que busca el seu fill (Melinda Dillon), però ni s'enrotllen ni els hi passa pel cap. Nogensmenys, el fet que la vida a la Terra de Roy no sigui especialment apassionant fa més coherent el final. Hi ha escenes espectaculars, però ocupen una part molt petita del metratge. El final a la muntanya recorda en un primer moment els enclavaments secrets dels films de James Bond, però la resolució no pot ser més austera -efectes lluminosos apart-, amb un diàleg musical amb els alienígenes que resulta una idea molt original, i la intervenció d'un científic francès, interpretat pel director de la Nouvelle Vague i actor ocasional François Truffaut, que reforça l'aire de no-ficció que impregna la proposta.

En qualsevol cas, malgrat no semblar-ho, és un altre gran film d'aventures. Spielberg en va fer una nova versió l'any 1980 en què eliminava escenes familiars a casa d'en Roy i ens permetia veure per dins la nau dels marcians.

Després de l'èxit consecutiu de "Tiburón" i "Encuentros en la tercera fase", i amb tot el món reverenciant el cinema del Nou Hollywood (al triomf de Spielberg havia seguit el de George Lucas i "La guerra de las galaxias"), el director californià confia ja plenament en les seves possibilitats. Sense problemes de pressupost, dirigeix el 1979 "1941", un slapstick de gran format sobre la possibilitat d'una invasió japonesa a la costa californiana durant la Segona Guerra Mundial i les reaccions desmesurades de la població civil i part de l'Exèrcit. Disposa d'un repartiment extens i variat (Dan Aykroyd, John Belushi, Ned Beatty, Nancy Allen, Toshiro Mifune, Christopher Lee, Warren Oates, Robert Stack, Treat Williams, John Candy, Slim Pickens, James Caan) i molts dòlars per destrossar decorats en una apoteosi del caos que hauria d'haver reventat novament les taquilles. Però no. El Rei Mides va patir un error de càlcul i "1941" va esdevenir un fracàs considerable de públic i de crítica. El problema principal és que l'acumulació de situacions divertides o presumptament divertides desactiva per saturació la seva eficàcia. De tota manera, tothom ha estat sempre molt dur amb aquest film (una mica d'enveja cap a un senyor a qui totes li ponien?), i si és cert que "1941" és un film irregular i desproporcionat, també conté moments de gran cinema, tota l'escena del ball per exemple.

Spielberg devia tenir un concepte molt alt de si mateix, després de tants èxits; el mateix inici de "1941" era una paròdia de la primera escena de "Tiburón", en una època en què els auto-homenatges no eren tan freqüents com ara. El fracàs de la pel·lícula va suposar una cura d'humilitat, però també el va posar en una situació molt compromesa.

Però per a les situacions compromeses, res millor que un heroi d'aquells d'abans, amb barba de dos dies, un barret i un fuet ligat a la cintura.

LA SEMANA DEL ASESINO

Eloy de la Iglesia mai no es va caracteritzar per la seva subtilesa. La majoria de les seves pel·lícules són excessives, oportunistes i formalment descurades. La qual cosa no impedeix que resultin ocasionalment divertides.

Un dels seus títols més sorprenents és "La semana del asesino" (1972). Vicente Parra, en un intent desesperat de rellançar la seva carrera, incorpora un personatge molt allunyat dels aristòcrates que solia interpretar: un proletari que viu en una barraca dels afores, treballa en un escorxador i esdevé assassí en sèrie una mica per casualitat. Un film d'horror gore en què les escenes més sagnants són imatges reals de l'esquarterament de braus a l'escorxador (seria una bona propaganda per als partidaris de les corridas), i les escenes més salvatges contenen tones d'humor negre, com quan Valentín Tornos (Don Cicuta) rememora amb pèls i senyals la mort horrible de la mare del protagonista, o quan aquest oculta trossos de les seves víctimes en una bossa d'esports on posa "Contamos contigo".

Malgrat el caràcter genèric del film, d'una època en què a Espanya i Itàlia estaven de moda aquestes històries, Eloy de la Iglesia inclou sense problemes les seves obsessions temàtiques, principalment mitjançant la relació entre el proletari assassí i un intel·lectual turmentat, homosexual i carregat de duros, interpretat per Eusebio Poncela en una de les seves primeres intervencions. La relació entre els dos personatges, similar a altres relacions prohibides presents al seu cinema, resulta més matisada, òbviament per raons de censura, i potser per això més interessant. Però no s'entén què hi pinta un apartament tan luxós al costat d'un barri de barraques.

STEVEN SPIELBERG # 1: ON THE ROAD

Havia anunciat una sèrie sobre Steven Spielberg i he de complir amb la meva promesa, de manera que aquí en teniu el primer lliurament.

A la filmografia del director recollida a The Internet Movie Database figuren les pel·lícules amateur i d'aprenentatge que va dirigir entre el 1959 ("The Last Gun") i el 1968 (el curtmetratge "Amblin", que després donaria nom a la seva productora); és a dir, des dels tretze anys d'edat als vint-i-dos. Spielberg era un cineasta precoç com els que apareixen a la seva darrera producció, "Super 8", i sorprèn veure com les temàtiques i estil d'aquestes realitzacions primitives enllacen clarament amb la seva obra adulta: "Escape to Nowhere" (1961) reconstrueix una batalla de la Segona Guerra Mundial; "Firelight" (1964), que es va estrenar al cinema del seu poble, presenta un atac dels extraterrestres anticipat per unes llums de colors molt similars a les que apareixeran a "Encuentros en la Tercera Fase". De fet, i aquesta circumstància condiciona tot el seu cinema -no sempre negativament-, Spielberg sempre ha estat un nen.

"Amblin", el curt que li va servir de presentació a la indústria, segueix una parella jove una mica hippie (en una de les escenes, comparteixen un porro) mentre fan auto-stop per una carretera del desert californià. És un film sense diàleg molt senzill, una mica naïf, però força elaborat en el camp visual. Molta fotografia amb teleobjectiu, a l'estil de l'època, i molts travellings. El gènere de la road movie i l'acció en carreteres desèrtiques apareix novament a "Loca evasión" i "El diablo sobre ruedas".

Entre el 1969 i el 1971, Spielberg treballa a la televisió, dirigint episodis de "Marcus Welby", "Audacia es el juego", "Columbo" o "Night Gallery" (en l'episodi "Eyes", va tenir l'oportunitat de dirigir Joan Crawford). Tot i les limitacions pròpies del medi, Spielberg demostra ser un realitzador eficaç i hàbil a l'hora de plantejar solucions narratives.

"El diablo sobre ruedas" (1972) és una pel·lícula per a la televisió. Però li va quedar tan bé que es va estrenar als cinemes en molts països, Espanya entre ells. Amb guió de Richard Matheson, narra la història d'un viatjant (Dennis Weaver) que condueix el seu cotxe per carreteres no gaire transitades quan apareix un camió que comença a perseguir-lo amb la intenció cada vegada més evident de carregar-se'l, sense cap motiu.

El títol oríginal, "Duel", al·ludeix a la lluita a què es veu compel.lit el pobre viatjant, un enfrontament desigual amb un gegant de ferro rovellat, de presència imponent i malèfica. El títol espanyol assenyala que el diable condueix el camió, però el cert és que mai no veiem el conductor; el vehicle mateix és la personificació del mal. Spielberg vesteix una trama tan simple d'un suspens constant i absolut i aconsegueix que vegem el camió com si fos un ésser viu, un ésser agressiu, que grinyola i que gemega.



"El diablo sobre ruedas" és una petita obra mestra del fantàstic i un dels millors títols de Spielberg. El seu èxit li va permetre, després de dirigir encara un parell de telefilms, realitzar la seva primera pel·lícula per al cinema, "Loca evasión", del 1974, que és novament una pel·lícula de carretera, però amb un to força diferent, gairebé de comèdia, probablement a causa de la personalitat de la seva protagonista, Goldie Hawn, que repeteix el seu paper típic de noia esbojarrada però simpàtica. Per poder recuperar el seu fill, deixat en adopció, ajuda el seu xicot (William Atherton) a escapar de la presó, quan li queden pocs dies per acabar la condemna; i amb un policia d'ostatge, que acabarà estimant-los perquè són curts de gambals però entranyables, inicien una fugida amb cotxe per l'Amèrica rural, perseguits per la policia i convertits ben aviat en herois populars. Com sol passar en aquestes històries de carretera, des de la fundacional "Carretera asfaltada en dos direcciones", la fugida simbolitza la rebel·lió de l'individu contra una societat repressora i la utopia acabarà com el rosari de l'aurora.

"Loca evasión" es basa en un cas real, i potser per aquest motiu és menys abstracta que "El diablo sobre ruedas", també menys concisa, amb un to que va de la comèdia al drama, una mica indefinit. En qualsevol cas, està molt ben fotografiada per Vilmos Zsigmond, va gaudir de cert prestigi crític arran del seu passi al Festival de Cannes i va servir perquè el nom de Spielberg comencés a sonar, en una època en què ja despuntaven altres directors joves i cinèfils com Coppola, Lucas o Scorsese.

Però res feia presagiar l'èxit que havia de venir, ben aviat i per sota l'aigua.

PREMIO BLOGGERO

El Javi de Cinódromo (enhorabona, Javi, per la part que et toca) m'ha atorgat un premi, el Premio Bloggero del títol, la qual cosa li agraeixo molt i m'emociona perquè no acostumo a rebre'n (la darrera vegada va ser per haver-me acabat les farinetes sense caure de la trona).

El premi, però, du penyora. Haig d'escollir una frase i premiar deu blocs.

Difícil, tot plegat. Quan jo era adolescent, hi havia una frase de moda que exorcitzava la nostra angoixa vital: "Parad el mundo, que me apeo". Ara continuo sent un adolescent però l'edat biològica em situaria en l'estatus menys glamourós dels "homes madurs". I la meva angoixa existencial està tan aferrada que ja no hi ha ni frase ni mantra que l'allunyi. En qualsevol cas, i com que veig que la metafísica s'imposa, citaré (de memòria) el raonament d'un gran filòsof (Woody Allen) sobre el Més Enllà: "La qüestió no és només si hi ha vida després de la mort, sinó: hi haurà centres comercials? Quedaran molt lluny de casa?".

Nomenar deu blocs encara és més difícil. No m'agrada deixar fora tants blocs amics o coneguts plens de saviesa que es mereixen aquest i tots els premis.

Per delimitar una mica la qüestió, no premiaré blocs que em consti que ja han obtingut el Premio Bloggero i donaré preferència als blocs en català per fer país.

And the winners are:

Bargalloneta (PARLEM UNA MICA DE CINEMA?)
Joana (LLUM DE DONA)
Cinecito i Cinexina (CINEALOPAREJA)
Marguis (INSENSATOS EN MORIACITY)
Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)
La Llanterna Màgica (LA LLANTERNA MÀGICA)
Miquel Zueras (BORGO)
Òscar (THE LOST ART OF KEEPING A SECRET)
Jordicine (PARANOIA 68)
@ngel (ANGEL... EL OCTAVO CINÉFILO)

Ah, me n'oblidava... Cal anunciar el premi en una entrada del vostre bloc, premiar i avisar deu blocs amics, posar un enllaç al bloc que us ha atorgat el premi, compartir la vostra frase i explicar perquè us agrada.

Ha, ha, ha, que dolent que sóc!

LA PIEL QUE HABITO

En la ressenya que vaig fer de "Los abrazos rotos" afirmava que Almodóvar és millor director que guionista, que potser hauria de treballar sobre textos aliens i que li convenia algun canvi de registre. A la pel·lícula, Tamar Novas exposava a Lluís Homar una idea interessant sobre vampirs; doncs bé, el següent treball que ara ens arriba del director és un film d'horror que adapta amb escasses variacions la novel·la de Thierry Jonquet "Tarántula".

Però "La piel que habito", malgrat les meves especulacions, no implica un canvi significatiu en la carrera del director. Fins i tot contradiu la meva hipòtesi segons la qual la posada en escena dels seus films supera els textos, ja que la idea argumental, present en la novel·la de Jonquet, és més atractiva que la seva plasmació en imatges. Amb la qual cosa no vull dir que "La piel que habito" no tingui solucions narratives brillants: Elena Anaya, tancada en una habitació plena de càmeres que l'observen en tot moment, admirada per Antonio Banderas com si fos un dels nus dels quadres de la seva mansió; l'exposició dels fets del passat com si fossin un somni dels protagonistes. Però Almodóvar no és un director de films d'horror. Almodóvar és Almodóvar. I, sense voler revelar res d'una història sorprenent, el nucli de la novel·la remet a una de les seves constants temàtiques més notòries i això podria explicar perquè tenia tant d'interès a adaptar-la.

Però no li busquem tres peus al gat (ah, els felins, una altra aportació interessant d'Almodóvar), doncs, novament gràcies a l'absència de grans digressions narratives, cal arrenglerar "La piel que habito" amb els títols més notables de la seva filmografia, particularment aquells que parlen d'amors al límit o directament malaltissos ("Matador", "La ley del deseo", "Hable con ella").

EL MANANTIAL

"El manantial" (King Vidor, 1949) té un guió extraordinari: escrit per Ayn Rand a partir de la seva novel·la, parla bàsicament de la integritat a partir de la figura d'un arquitecte més o menys inspirat en Frank Lloyd Wright que té molts problemes per treballar en no voler cedir ni un mil·límetre a les demandes dels seus clients i adequar els seus projectes visionaris als gustos del moment. Conseqüentment, Rand va amenaçar els estudis amb avortar la producció si es prenien la més mínima llibertat -com acostumava a passar- amb el seu llibret. Però no va aconseguir que l'autèntic Frank Lloyd Wright signés els projectes que apareixen al film, ja que l'home demanava massa calés.

El guió demostra una gran capacitat de síntesi i aborda també una història d'amor a tres bandes i una denúncia a la premsa populista i al feixisme latent en la societat. Vidor potencia la concisió i sublima tots els temes apuntats per Rand gràcies a una realització modèlica. Els primers minuts de la pel·lícula constitueixen un exemple excel·lent d'una manera de fer cinema que potser s'hagi perdut per sempre:

Tres plans gairebé idèntics ens mostren un professor d'universitat i dos arquitectes que qüestionen l'obra visionària i actitud rebel del protagonista, vist sempre d'esquena, a contrallum, a l'esquerra de l'enquadrament. Al final del tercer pla (escena), l'arquitecte li pregunta el nom i llavors veiem per fi, en pla general, la figura enorme de Gary Cooper que respon "Howard Roark". Hem vist la societat contra una figura i aquesta figura és un nom que brillarà amb llum pròpia, no endebades el valor del talent individual és el tema central d'un film de lectura política sens dubte controvertida.

Un primer pla sobre un dietari, els fulls del qual giren ràpidament, ens indica que passa el temps.

Henry Cameron (Henry Hull), l'arquitecte fracassat que li fa de mentor (que hem vist a la tercera escena) camina pel carrer, compra un diari, l'estripa, compra la resta de diaris que tragina el venedor i els va estripant davant de l'estupefacció dels transeünts, fins que Gary Cooper arriba i se l'emporta cap al despatx, al qual es dirigeixen en un pla contrapicat, en contrallum i amb profunditat de camp, que Vidor reiterarà en altres moments culminants (particularment, les escenes de la seducció de Dominique Francon -Patricia Neal-). Després, sabrem que el diari que estripava l'arquitecte, el "Banner", presideix la campanya contra la seva obra -i la de Roark- pretensiosa i diferent.

Al despatx, el mentor de Roark pateix un atac de cor. El pla següent, novament contrapicat, mostra el trajecte en ambulància des de l'interior de la mateixa; rere la finestra rectangular del vehicle veiem passar els gratacels de Nova York, la majoria amb l'estil neoclàssic de moda, algun més modern i estilitzat; Cameron, a les portes de la mort, comenta: "Aquest el vaig fer jo".

Tot un exemple d'elegància i capacitat de síntesi, i espero no semblar José María Latorre. Però algú ha penjat a Internet una versió abreujada de la pel·lícula que és encara més sintètica. Vegeu si no:

CRISI

"Malas noticias" o "Too Big to Fail" (Curtis Hanson, 2011) és una tv-movie nord-americana que narra la caiguda de Lehman Brothers (inici oficial de la crisi financera i econòmica mundial que encara estem patint tots) i la creuada del Secretari del Tresor (William Hurt) i el seu gabinet per tal de convèncer els banquers de regalar-los diners i impedir d'aquesta manera un desastre pitjor (ja sé que sembla increïble, però es veu que els van haver de convèncer). Un esquema de cursa contra rellotge molt americà però entretingut i fins i tot força plausible i útil per entendre què cony va passar aquells dies que van canviar el món. Només un parell de dubtes:

- Per qué ningú no ha fet una pel·lícula de ficció (no he vist encara el documental "Inside Job"), a l'estil de "Todos los hombres del presidente", sobre algun heroi anònim que hagués lluitat contra el sistema per evitar un desastre la imminència i inevitabilitat del qual era coneguda per tots els gàngsters que es van fer rics especulant i els polítics que els van encobrir? Potser perquè acabava malament i podia resultar anti-americana? *
- Què fa Curtis Hanson dirigint telefilms? És una feina prou noble, ja ho sé, però, carai!, és l'home que va fer "Malas influencias" o "L.A. Confidential"...

* Jo en conec algun d'aquests herois anònims. Humils experts universitaris que van predir la catàstrofe financera molts mesos abans que caigués Lehman Brothers i els diaris es fessin ressò del tema. Però els diaris -crec haver-ho dit recentment- ja no serveixen per a res i a la pel·lícula de Hanson, quan una funcionària del Tresor pregunta molt innocentment perquè ningú no havia frenat l'estafa de les hipoteques brossa, un altre funcionari, més espavilat, li respon amb lacònica lucidesa: perquè guanyaven molts diners.

SYNECDOCHE, NEW YORK

Més informació sobre aquesta pel·lícula i el seu director al post "Allà on viuen els monstres".

Si la creació artística pot ser un mitjà per superar les pors i les frustracions, Caden Cotard, el protagonista de "Synecdoche, New York" (Charlie Kaufman, 2008) porta aquesta solució a l'extrem.

Incapaç de superar la seva hipocondria i de tirar-se la taquillera del teatre on dirigeix, Cotard (Philip Seymour Hoffman), sol i abandonat, decideix muntar el drama definitiu, tan realista que reproduirà la ciutat de Nova York i les vides dels seus habitants en un magatzem habilitat a l'efecte; i no serà aquest el tret més singular d'un projecte inabastable, comparable només a la pel·lícula mateixa, mostra del geni de Kaufman a un pas de la palla mental, excèntrica i fascinant.

FANTÁSTICO SR. FOX

Pot sorprendre que Wes Anderson hagués adaptat un relat de Roald Dahl ("Charlie y la fábrica de chocolate") i encara més que n'hagués fet un film d'animació (en entranyable stop-motion, res de digital 3D i coses d'aquestes), però el cert és que "Fantástico Sr. Fox" (2009) no és gaire diferent de les seves propostes precedents en imatge real, i la família del senyor Fox, una guineu periodista que no pot resistir-se a la seva vocació de robar gallines malgrat la promesa que li va fer a la seva esposa, no és gaire diferent de les famílies que apareixen a "Viaje a Darjeeling" (2007), "Life Aquatic" (2004) o "Los Tenenbaums: una familia de genios" (2001), excèntriques en aparença, embarcades en projectes insòlits, però amb els problemes típics de la classe mitjana. D'altra banda, l'animació permet a Wes Anderson sublimar algunes figures d'estil, especialment els travellings laterals que recorren amb els personatges uns decorats juxtaposats, com els vagons del tren de "Viaje a Darjeeling", aquí les estances del refugi soterrani de la guineu i els seus amics (doblats, com no podia ser d'altra manera, per Bill Murray, Jason Schwartzman, Owen Wilson; George Clooney i Meryl Streep posen la veu a la parella protagonista).

ABRAMS VS. SPIELBERG

Si haguéssim de resumir en poques ratlles la història del cinema, podríem dir el següent:

En el seu inici, fer pel·lícules era un joc. Ràpidament, es va convertir en una indústria, tot i que alguns encara gaudien de l'acte de la realització i procuraven que el públic també en participés, del gaudi. Amb el pas dels anys, semblava que les pel·lícules que calia admirar eren les més aspres, sobretot quan adaptaven obres literàries de prestigi. Però els cineastes de la Nouvelle Vague primer i la generació cinèfila de Spielberg i companyia després, van venir a salvar-nos d'aquest error i posar en el lloc que es mereixen les pel·lícules que són pel·lícules i no literatura o teatre filmats, amb independència de si llurs pretensions es limiten o no a fer passar una bona estona al respectable.

"Super 8" ret diversos homenatges a l'hora: al joc de fer pel·lícules, presentant una colla de nens que -com feien Steven Spielberg i el mateix J.J. Abrams de petits- agafen una càmera de Super 8 (som a l'any 1979) i filmen amb tot el cor i l'ànima una estranya història de zombis; també és un homenatge a la sèrie B de ciència-ficció dels anys cinquanta, en què una amenaça terrorífica que implica l'exèrcit és finalment conjurada pels mateixos nens i per les persones íntegres i senzilles que viuen en un poblet d'Ohio; i és, sobretot, un homenatge molt evident al cinema de i per a infants que Steven Spielberg (que gens casualment és el productor de "Super 8") va (re)inventar als anys vuitanta, amb "E.T. el extraterrestre" i "Los Goonies" com a principals referents.

El director, J.J. Abrams, és, per si algú encara no ho sap, el creador de sèries televisives de culte com "Alias" o "Lost"; i havía dirigit dos llargmetratges per a la pantalla gran, "Misión imposible 3" (1996) i "Star Trek" (2009). Resulta curiós que, tenint en compte l'originalitat de les seves propostes televisives o de pel·lícules que només ha produït, com l'excel·lent "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008), les seves incursions com a director per al cinema consisteixin en seqüeles de franquícies una mica gastades o, en el cas de "Super 8", en una còpia gairebé perfecta del model homenatjat (culpa de Spielberg?).

Abrams, això sí, demostra que ell també sap fer cinema, i ho demostra des de la seqüència inicial: un pla d'una foneria en què un treballador canvia el cartell amb la xifra dels dies transcorreguts sense accidents i hi posa un número 1, seguit del pla d'un nen vestit de negre assegut en un gronxador en un paisatge nevat, ens posen en situació de la manera més directa possible. De fet, "Super 8" funciona malgrat l'exercici mimètic i un guió no excessivament inspirat; la història d'amor entre els nens protagonistes (el desconegut Joel Courtney i la sorprenent Elle Fanning, germana de la Dakota), prohibit pels seus pares que s'odien a l'estil de "Romeo i Julieta", no és gaire original sobre el paper, però l'escena en què ell s'enamora veient-la fer de zombi hauria de passar als annals del cinema del que portem de segle. D'altra banda, crida l'atenció la presència ominosa de la foneria en la majoria de plans d'un poblet que, en una pel·lícula de Spielberg, hauria estat més immaculat. Si l'alumne es distanciarà i si superarà el mestre només el temps ens ho pot dir, però ara mateix l'estrena de "Super 8" em serà una excusa perfecta per passar revista -en successius posts- a la filmografia del Rei Mides de Hollywood, l'home que va canviar la manera de fer cinema -amb la col·laboració de George Lucas i algun altre, tot sigui dit-.

ROBERT REDFORD

En fa setanta-cinc aquest senyor, una icona de Hollywood, actor limitat i director irregular, però sempre simpàtic, notable en la seva faceta altruista, creador del festival de cinema independent de Sundance i ecologista contumaç.

Tot i que continua en plena forma i té a punt d'estrena dues pel·lícules com a director ("La conspiración" i "The Company You Keep"; en la segona, també actua), no estarà de més retre-li un petit homenatge i repassar la seva carrera en les seves dues facetes:

Robert Redford, actor.

Després d'una infància difícil marcada per la mort de la seva mare, Redford es va apuntar a la moda beatnik i va dedicar-se a viatjar per Europa sense calés i a emborratxar-se. Volia ser artista, no actor; però va acabar dedicant-se a la interpretació, primerament al teatre i a la televisió i després al cinema en papers secundaris fins que va protagonitzar l'adaptació d'una obra que ja havia fet a Broadway, "Descalzos por el parque"; la pel·lícula, del mateix títol, dirigida per Gene Saks el 1967, era una una comèdia simpàtica sobre els problemes d'un matrimoni jove de Nova York; l'esposa apassionada i sexi era Jane Fonda, mentre que el mític Charles Boyer i Mildred Natwick constituïen el contrapunt veterà. A Redford li esqueia bé el paper de marit circumspecte, una mica tímid, amb un atractiu físic evident però que no feia mal als ulls; el gendre perfecte, vaja.



El film va gaudir d'un gran èxit i Redford es va convertir en un actor cotitzat. El seu nom va sonar per al projecte de Polanski "La semilla del diablo", però no va tornar a la pantalla gran fins al 1969, quan algú va tenir la brillant idea d'emparellar-lo amb Paul Newman i que aquest fos la versió masculina de la Jane Fonda de "Descalzos por el parque" -atractiu i impetuós- mentre que Redford repetiria el paper de senyor circumspecte, tot i que ara no era advocat sinó lladre amb totes les de la llei, Sundance Kid ni més ni menys; i Newman feia de Butch Cassidy a "Dos hombres y un destino" (George Roy Hill), que era un western en clau de comèdia amable, una aposta arriscada (a més, no acabava gaire bé) però que va constituir un altre èxit de públic enorme i el salt definitiu de Redford a l'estrellat. I com que no es tractava de fer "Brokeback Mountain", hi sortia una noia que era amiga dels dos atractius bandolers, la Katharine Ross, llavors famosa per "El graduado".

Sens dubte van contribuir a l'èxit de la proposta la fotografia de Conrad L. Hall i la música de Burt Bacharach, que incloïa la famosa peça "Raindrops keep falling on my head".



George Roy Hill va repetir la jugada uns anys més tard a "El golpe" (1973); Redford i Newman junts altre cop fent de murris en una barreja de comèdia i cinema de gàngsters que, a més, s'inseria en la moda retro pròpia del moment. La música ragtime de Scott Joplin, adaptada per Marvin Hamlisch, era tan enganxadissa com la de Bacharach a "Dos hombres y un destino". La proposta va ser novament un gran èxit i va guanyar set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula.

Entre un i altre títol, Robert Redford va protagonitzar unes quantes pel·lícules; almenys tres d'elles ja guardaven relació amb el seu tarannà progressista: "El valle del fugitivo" (1969), la va dirigir el blacklisted Abraham Polonsky, i el missatge era clarament favorable a la figura de l'indi fugitiu de la justícia (Robert Blake); "El candidato" (Michael Ritchie, 1972) se centrava en unes eleccions en què un candidat idealista (Redford broda el paper) es posa el públic a la butxaca sense tenir ni programa ni tan sols la intenció de guanyar els comicis; "Tal como éramos" (Sidney Pollack, 1973) passa revista al progressisme nord-americà dels anys trenta als anys seixanta del segle XX.

En el mateix període, va protagonitzar a les ordres de Sydney Pollack "Las aventuras de Jeremiah Johnson" (1972), un western sobre un individu que vagareja per les muntanyes en bona sintonia amb un entorn salvatge. Un títol subtilment ecologista que constitueix una de les millors pel·lícules de l'actor i del director amb qui més vegades va treballar.

Després d'"El golpe", i en plena eufòria retro, Robert Redford va encarnar el mític personatge creat per Francis Scott Fitzgerald a "El gran Gatsby" (Jack Clayton, 1974). Després d'incorporar molts anti-herois (Sundance Kid no sap nedar; el lladre d'"Un diamante al rojo vivo" -Peter Yates, 1972- pateix de mal de panxa), Redford esdevenia en aquest film (i en bona mesura a partir del mateix) la personificació del carisma i l'atractiu baronívol.

Els dos anys següents, protagonitzava dos dels títols claus de la dècada dels setanta:



"Los tres días del Cóndor" (Sydney Pollack, 1975) és un thriller d'intriga trepidant i modèlic; Redford és un funcionari de la CIA que treballa en una trista oficina on es dediquen a llegir tots els llibres i revistes que es publiquen a la recerca de missatges xifrats que puguin implicar una amenaça per a l'establishment; una feina força avorrida fins que un bon dia algú assassina tots els seus companys; ell se salva per casualitat i emprèn una fugida per salvar la pell i, de pas, mirar de comprendre el perquè del crim múltiple. "Todos los hombres del presidente" (Alan J. Pakula, 1976) narra amb un sentit del suspens igualment admirable la investigació que va portar els reporters del Washington Post Woodward (Redford) i Bernstein (Dustin Hoffman) a descobrir els entrellats del cas Watergate i forçar la dimissió de tot un president dels Estats units. Les dues pel·lícules tenen en comú la lloança del poder de la premsa escrita davant dels abusos del govern, sobretot la segona és clar, que ja val la pena només pel final, en què el so del teclejar del periodista íntegre i humil s'imposa metafòricament als discursos altisonants des de la Casa Blanca. Està clar que eren altres temps i que la premsa escrita no es limitava a explicar allò que tothom ja sap sinó a anticipar els esdeveniments (i servia, doncs, per a alguna cosa més que distreure'ns a l'hora d'esmorzar).

Després d'aquests títols i en el cim de la seva carrera, Redford espaia les seves intervencions. És una de les moltes estrelles que apareixen al film bèl·lic de Richard Attenborough "Un puente lejano" (1977), torna a treballar amb Sydney Pollack -i Jane Fonda- a "El jinete eléctrico" (1979), és un funcionari de presons en lluita contra el sistema a "Brubaker" (Stuart Rosenberg, 1980) i reapareix a "El mejor" (Barry Levinson, 1984), melodrama sobre un jugador de beisbol putejat que em va emocionar fins a la llàgrima quan la vaig veure en el moment de la seva estrena. En canvi, sempre m'ha deixat una mica indiferent el seu gran èxit dels vuitanta, "Memorias de Africa" (Sydney Pollack, 1985), però reconec que ell és el millor de la pel·lícula i que es menja amb patates una sobreactuada Meryl Streep gràcies a aquell misteri del cinema de Hollywood en virtut del qual un actor discret però suficientment carismàtic pot omplir més la pantalla que molts perfeccionistes junts.

L'intent de Redford i Pollack de fer una nova "Casablanca" a "Habana" (1990) va resultar fallit, però l'actor es va recuperar amb un gran èxit personal a la taquillera "Una proposición indecente" (Adrian Lyne, 1993). A aquestes altures, però, li preocupava més Sundance i la seva carrera com a director.

Robert Redford, director.

L'any 1980, Redford es posa a l'altra banda de la càmera i filma "Gente corriente", un melodrama familiar en el qual no participa com a actor. Com que se'l relacionava amb pel·lícules de gran pressupost i usualment més trepidants, la seva elecció va sorprendre molts i, al meu entendre, va contribuir a sobrevalorar un títol que és una mica millor que un telefilm de mitja tarda.



"Un lugar llamado Milagro" (1988), "El río de la vida" (1992) o "El hombre que susurraba a los caballos" (1998) demostren totes elles el seu amor a la naturalesa i la seva fe ecologista.

Però el millor film de Redford com a director és, amb diferència, "Quiz Show: El dilema" (1994), que narra l'episodi real de la manipulació d'un concurs televisiu de preguntes i respostes a la dècada dels cinquanta, amb connotacions no solament ètiques sinó de caire racista. El personatge de Charles Van Doren, el noi caucàsic de bona família al qual li facilitaven les respostes perquè pogués guanyar al jueu Herbie Stempel (John Turturro), que no queia tan bé a l'audiència, està magníficament interpretat per Ralph Fiennes, actor després desaprofitat i que llavors acabava de ser descobert per Spielberg a "La lista de Schindler". Redford mostra els fets amb crua objectivitat.

A la més recent "Leones por corderos" (2007), Redford es mostra crític amb l'intervencionisme del seu país; evita caricaturitzar el senador republicà d'idees feixistes interpretat per Tom Cruise per fer-lo encara més inquietant. El film, però, es perd en una estructura excessivament dispersa i ha estat un fracàs. Confiem que les pel·lícules que té a punt d'estrena aixequin el llistó d'una carrera interessant com a mínim per la seva independència de criteris.