dimarts, 22 de desembre del 2009
DESFILADES DE MODA AL CINEMA
Un parell d'escenes de desfilades de moda: la primera, del film de William Klein "Qui êtes-vous, Polly Magoo?" (1966), molt pop i molt sixties; la segona, la impagable desfilada de moda eclesiàstica de "Roma" de Fellini (1972).
dilluns, 21 de desembre del 2009
AVATAR
James Cameron va dir que revolucionaria el cinema amb aquest film, el primer títol de ficció que dirigeix després de "Titanic", ara fa dotze anys!
Certament és un espectacle brillant, el súmmum dels efectes digitals i, probablement, la consagració de la projecció tridimensional. Però, com ja vam poder veure en el tràiler inusualment explícit, l'argument no és precisament original, una mena de western pro-indi en què els indis són uns extraterrestres de color blau i esvelta figura que viuen en comunió amb una naturalesa exuberant, els cares pàlides són una corporació minera terrestre que els vol fer fora de les seves terres sagrades del planeta Pandora amb l'ajuda d'uns marines molt semblants als que sortien a "Aliens", i en què un dels soldats (com a "Bailando con lobos", "Un hombre llamado Caballo", "Soldado azul") canvia de bàndol després d'enamorar-se de la cultura indígena (i d'una indígena: Zoe Saldana en versió barrufet). Finalment, allò més meritori és la coreografia de les nombroses escenes d'acció, un apartat en què Cameron és un mestre, com ha demostrat al llarg de la seva filmografia.
diumenge, 13 de desembre del 2009
LA MAMAN ET LA PUTAIN
Si no heu vist aquesta pel.lícula de 1973 i us diuen que està feta amb dos duros, filmada en setze mil.límetres i blanc i negre, que dura quatre hores, que el director (Jean Eustache) és un cineasta maleït que es va suicidar als quaranta-tres anys, potser no tingueu gaires ganes de veure-la. Però us puc assegurar que és una obra mestra d'una eficàcia aclaparadora malgrat (o gràcies a) la senzillesa de la seva realització, irònica, divertida i, a la vegada, romàntica i desesperançada. Tan realista que es pot veure com un documental sobre la generació del maig del 68, va d'un mig hippie que no penca ni que el matin que manté una relació amorosa triangular amb la "mare", una noia madura que el manté, i la "puta", una infermera tirant a nimfòmana; delicioses performances de l'ínclit Jean-Pierre Léaud, Bernadette Lafont i la debutant Françoise Lebrun. Per veure si us acabo de motivar, penjo tres escenes, dues de diàleg i una de silenci amb música de fons.
diumenge, 6 de desembre del 2009
LOS OLVIDADOS # 2: MICHAEL CIMINO
L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
PARÒDIES I "SPOOF MOVIES"
En un espai de temps força curt he vist per televisió (a 8TV) un curiós títol de Vittorio de Sica de l'any 1966 titulat "Darrera la pista de La Guineu" i, al cinema, "Spanish Movie", la definitiva aportació nacional al gènere de les "spoof movies", la qual cosa em servirà d'excusa per parlar d'aquestes pel.lícules en què un determinat gènere o estil cinematogràfic és qüestionat o homenatjat (val per a les dues coses) per la via de l'exageració o la paròdia.
"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:
Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".
Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.
Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".
Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.
El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).
La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.
Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:
"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:
Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".
Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.
Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".
Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.
El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).
La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.
Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:
dilluns, 30 de novembre del 2009
SE7EN + CUBE = SAW
L'exitosa nissaga de "Saw", que ha patit en el seu sisè episodi l'excés de zel d'uns guardians de la moral que l'han qualificada "X" per "apologia de la violència", fent d'aquesta manera inviable la seva estrena normalitzada en sales, té una setena part prevista per a octubre de 2010.
Set era el número camuflat al mateix títol de l'excel.lent pel.lícula de David Fincher sobre els set pecats capitals, que va crear escola des dels títols de crèdit, imitats després per totes les pel.lícules i sèries televisives sobre psicòpates recargolats, i que inspira també els salvatges paranys a que es veuen sotmesos els protagonistes de "Saw", per la seva sofisticació però també pel caràcter moral dels càstigs. "Saw" està també emparentada amb "Cube" per la claustrofòbia dels espais on les víctimes desperten després que els aprenents del Jigsaw ("pigmask") els adormin. I tant el psicòpata de "Saw" (Jigsaw) com l'inquietant personatge de Kevin Spacey a "Seven", fan de mal combatre perquè la seva pròpia mort forma part del pla.
Ara bé, passaran dies abans que un film d'aquesta mena ens faci oblidar els minuts finals de "Seven", quan un desert assolellat, en contrast amb els escenaris urbans grisos, plujosos, gairebé "bladerunnerians", omnipresents a la resta del film, esdevé inesperadament escenari d'una resolució que temem apocalíptica i que resulta senzillament terrorífica, sense que Fincher ens mostri gairebé res, confiant en la nostra imaginació, amb la càmera a una distància prudencial perquè poguem suportar l'horror, l'horror...
Set era el número camuflat al mateix títol de l'excel.lent pel.lícula de David Fincher sobre els set pecats capitals, que va crear escola des dels títols de crèdit, imitats després per totes les pel.lícules i sèries televisives sobre psicòpates recargolats, i que inspira també els salvatges paranys a que es veuen sotmesos els protagonistes de "Saw", per la seva sofisticació però també pel caràcter moral dels càstigs. "Saw" està també emparentada amb "Cube" per la claustrofòbia dels espais on les víctimes desperten després que els aprenents del Jigsaw ("pigmask") els adormin. I tant el psicòpata de "Saw" (Jigsaw) com l'inquietant personatge de Kevin Spacey a "Seven", fan de mal combatre perquè la seva pròpia mort forma part del pla.
Ara bé, passaran dies abans que un film d'aquesta mena ens faci oblidar els minuts finals de "Seven", quan un desert assolellat, en contrast amb els escenaris urbans grisos, plujosos, gairebé "bladerunnerians", omnipresents a la resta del film, esdevé inesperadament escenari d'una resolució que temem apocalíptica i que resulta senzillament terrorífica, sense que Fincher ens mostri gairebé res, confiant en la nostra imaginació, amb la càmera a una distància prudencial perquè poguem suportar l'horror, l'horror...
diumenge, 29 de novembre del 2009
ESCENES CLÀSSIQUES # 9, 10: BESOS ROBADOS
Dues escenes de "Besos robados" (1968), de François Truffaut: Antoine Doinel, l'àlter ego del realitzador (Jean-Pierre Léaud), no s'acaba de decidir entre la seva promesa (Claude Jade) i la mestressa de bon veure de la sabateria on treballa (Delphine Seyrig); escriu una carta d'amor que viatja pel subsòl parisenc i prova davant d'un mirall l'efecte sonor dels noms dels tres personatges en discòrdia.
diumenge, 22 de novembre del 2009
2012 i altres catàstrofes
L'especialitat de Roland Emmerich, director de "2012" (2009) és la destrucció.
A "Independence Day" (1996), remake inconfessat de "La guerra de los mundos" (Byron Haskin, 1952), els extraterrestres gairebé destruïen la Terra. A "Godzilla" (1998), un altre remake, llepava Nova York, probablement -amb el permís de Tòquio- la ciutat més vegades destruïda en la ficció abans que gairebé ho fos en la realitat l'11-S. Aquestes dues pel.lícules partien d'agressions externes, sigui dels marcians o d'un monstre d'origen remot; en canvi, a "El día de mañana" (2004), la destrucció s'originava en el canvi climàtic, propiciat per la mateixa raça humana.
Finalment, "2012" ens presenta una destrucció global que té causes totalment naturals, sense cap intervenció dels homes o d'agressors no humans.
Les erupcions solars escalfen el nucli del planeta com si fos un microones -com ho expliquen els científics en el film- i la crosta comença a esqueixar-se. A partir d'aquí, les desgràcies se succeeixen i la supervivència de la raça humana és en perill. "2012" sembla voler ser la pel.lícula de catàstrofes definitiva; i potser ho sigui, ja que, a més d'oferir uns efectes especials aclaparadors, difícilment superables (tot per ordinador, és clar), funciona com un compendi, a estones paròdia, de les constants i de la història del gènere "disaster movie":
El protagonista (John Cusack) està divorciat amb dos fills; és un visionari que no encaixa en els estàndars del sistema i la dona l'ha deixat per buscar-se un tio que es guanya millor la vida. Malgrat això, ell encara l'estima; i també ella, pel que sembla. La tragèdia servirà per unir-los novament; com és preceptiu, la nova parella de la noia patirà una mort horrible per tal de no interferir en el retrobament de la família natural. En el camí cap a la salvació i la felicitat, passaran mil peripècies, totes elles heretades de títols precedents: els carrers s'esquerden (com a "La guerra de los mundos", versió Spielberg, que té un protagonista amb els mateixos problemes familiars), i després és tot Los Angeles que pateix un terratrèmol d'escala nou i escaig ("Terremoto", 1974); segueixen erupcions volcàniques ("Volcano", "Un pueblo llamado Dante's Peak", 1997) i tsunamis ("Deep Impact", 1998; "La tormenta perfecta" 2000; "El día de mañana"). Els protagonistes fugen en un avió que ha de fer un aterratge forçós en un glaciar ("Viven"). Mentrestant, se'ls han unit una colla de personatges secundaris també a la recerca de la salvació, i que permeten fer apostes (fàcils) sobre quins d'ells arribaran vius al final (com a "La aventura del Poseidón", 1972; per cert, un títol homenatjat per partida doble gràcies a l'episodi força gratuït del transatlàntic bolcat per una onada gegant -inclou, com en els clàssics del gènere, l'aparició d'una vella glòria: George Segal-). El destí dels protagonistes (un muntatge secret enmig de les muntanyes de l'Himàlaia) recorda "Encuentros en la tercera fase" i les pel.lícules de James Bond, amb la diferència que el secret que s'hi amaga no és un arma per destruir el món sinó uns artefactes (tampoc no ho explicarem tot) per salvar uns quants humans, triats no per les seves característiques físiques ("Teléfono rojo", 1964; "Moonraker", 1979) sinó pel volum dels seus comptes corrents, detall cínic d'un film que, malgrat tot, acaba apel.lant a l'altruisme i brindant-nos unes darreres escenes de suspens aquàtic que remeten a "Titanic" (1997).
Entre tant tòpic, un detall enginyós (l'esquerda que apareix al sostre de la Capella Sixtina separant els dits de Déu i l'home pintats per Miquel Àngel) i l'episodi surrealista que ens mostra com el president dels Estats Units (Danny Glover!) renuncia a salvar-se per fer companyia als ferits refugiats al costat de la Casa Blanca, i mor quan li cau al damunt un portaavions amb el nom d'en Kennedy pintat a la coberta (d'això se'n diu una garrotada per partida doble!).
"2012" pot ser la disaster movie definitiva, però està clar que no tanca, més aviat al contrari, la nova moda de cinema apocalíptic, propiciada per aquesta època de crisi que ens ha tocat viure, i que continuarà ben aviat amb "La carretera", adaptació de la brillant novela de Cormac McCarthy (una proposta segurament més intel.lectualitzada que el divertiment d'Emmerich).
Mentrestant, un record a l'època daurada del gènere apocalíptic: la dels films sobre un hipotètic holocaust nuclear, que van proliferar els anys de la Guerra Freda per raons òbvies, amb títols inoblidables com "La hora final" (1959, Stanley Kramer), "Punto límite" (1964, Sidney Lumet) o "El juego de la guerra" (1965, Peter Watkins). Dit això, ens acomiadem com ho va fer Stanley Kubrick en l'escena final de la definitiva "Teléfono rojo":
A "Independence Day" (1996), remake inconfessat de "La guerra de los mundos" (Byron Haskin, 1952), els extraterrestres gairebé destruïen la Terra. A "Godzilla" (1998), un altre remake, llepava Nova York, probablement -amb el permís de Tòquio- la ciutat més vegades destruïda en la ficció abans que gairebé ho fos en la realitat l'11-S. Aquestes dues pel.lícules partien d'agressions externes, sigui dels marcians o d'un monstre d'origen remot; en canvi, a "El día de mañana" (2004), la destrucció s'originava en el canvi climàtic, propiciat per la mateixa raça humana.
Finalment, "2012" ens presenta una destrucció global que té causes totalment naturals, sense cap intervenció dels homes o d'agressors no humans.
Les erupcions solars escalfen el nucli del planeta com si fos un microones -com ho expliquen els científics en el film- i la crosta comença a esqueixar-se. A partir d'aquí, les desgràcies se succeeixen i la supervivència de la raça humana és en perill. "2012" sembla voler ser la pel.lícula de catàstrofes definitiva; i potser ho sigui, ja que, a més d'oferir uns efectes especials aclaparadors, difícilment superables (tot per ordinador, és clar), funciona com un compendi, a estones paròdia, de les constants i de la història del gènere "disaster movie":
El protagonista (John Cusack) està divorciat amb dos fills; és un visionari que no encaixa en els estàndars del sistema i la dona l'ha deixat per buscar-se un tio que es guanya millor la vida. Malgrat això, ell encara l'estima; i també ella, pel que sembla. La tragèdia servirà per unir-los novament; com és preceptiu, la nova parella de la noia patirà una mort horrible per tal de no interferir en el retrobament de la família natural. En el camí cap a la salvació i la felicitat, passaran mil peripècies, totes elles heretades de títols precedents: els carrers s'esquerden (com a "La guerra de los mundos", versió Spielberg, que té un protagonista amb els mateixos problemes familiars), i després és tot Los Angeles que pateix un terratrèmol d'escala nou i escaig ("Terremoto", 1974); segueixen erupcions volcàniques ("Volcano", "Un pueblo llamado Dante's Peak", 1997) i tsunamis ("Deep Impact", 1998; "La tormenta perfecta" 2000; "El día de mañana"). Els protagonistes fugen en un avió que ha de fer un aterratge forçós en un glaciar ("Viven"). Mentrestant, se'ls han unit una colla de personatges secundaris també a la recerca de la salvació, i que permeten fer apostes (fàcils) sobre quins d'ells arribaran vius al final (com a "La aventura del Poseidón", 1972; per cert, un títol homenatjat per partida doble gràcies a l'episodi força gratuït del transatlàntic bolcat per una onada gegant -inclou, com en els clàssics del gènere, l'aparició d'una vella glòria: George Segal-). El destí dels protagonistes (un muntatge secret enmig de les muntanyes de l'Himàlaia) recorda "Encuentros en la tercera fase" i les pel.lícules de James Bond, amb la diferència que el secret que s'hi amaga no és un arma per destruir el món sinó uns artefactes (tampoc no ho explicarem tot) per salvar uns quants humans, triats no per les seves característiques físiques ("Teléfono rojo", 1964; "Moonraker", 1979) sinó pel volum dels seus comptes corrents, detall cínic d'un film que, malgrat tot, acaba apel.lant a l'altruisme i brindant-nos unes darreres escenes de suspens aquàtic que remeten a "Titanic" (1997).
Entre tant tòpic, un detall enginyós (l'esquerda que apareix al sostre de la Capella Sixtina separant els dits de Déu i l'home pintats per Miquel Àngel) i l'episodi surrealista que ens mostra com el president dels Estats Units (Danny Glover!) renuncia a salvar-se per fer companyia als ferits refugiats al costat de la Casa Blanca, i mor quan li cau al damunt un portaavions amb el nom d'en Kennedy pintat a la coberta (d'això se'n diu una garrotada per partida doble!).
"2012" pot ser la disaster movie definitiva, però està clar que no tanca, més aviat al contrari, la nova moda de cinema apocalíptic, propiciada per aquesta època de crisi que ens ha tocat viure, i que continuarà ben aviat amb "La carretera", adaptació de la brillant novela de Cormac McCarthy (una proposta segurament més intel.lectualitzada que el divertiment d'Emmerich).
Mentrestant, un record a l'època daurada del gènere apocalíptic: la dels films sobre un hipotètic holocaust nuclear, que van proliferar els anys de la Guerra Freda per raons òbvies, amb títols inoblidables com "La hora final" (1959, Stanley Kramer), "Punto límite" (1964, Sidney Lumet) o "El juego de la guerra" (1965, Peter Watkins). Dit això, ens acomiadem com ho va fer Stanley Kubrick en l'escena final de la definitiva "Teléfono rojo":
dissabte, 7 de novembre del 2009
TRUFFAUT vs. ERICE - La mirada de la infància
El to documental de l'escena del teatre de titelles de "Los cuatrocientos golpes" (1959) el retrobem a "El espíritu de la colmena" (Victor Erice, 1973), quan Ana i la seva germana assisteixen per primera vegada (en la ficció i la realitat) a la projecció de la pel.lícula "Frankenstein". Adjunto el fragment i uns interessants comentaris del director.
dijous, 5 de novembre del 2009
LES MISTONS
Us regalo aquest curtmetratge entranyable que François Truffaut va realitzar dos anys abans de "Los cuatrocientos golpes", homenatjant-lo d'aquesta manera en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.
diumenge, 1 de novembre del 2009
ESCONDIDOS EN BRUJAS
Alguns directors novells barregen els gèneres en els seus films i diuen que ho fan per obtenir un producte diferent quan, en el fons, només pretenen dissimular la seva imperícia en qualsevol dels registres. D'aquest procés en surten pel.lícules avorrides i absurdes.
No és aquest el cas d'"Escondidos en Brujas", tot i que prové d'un director novell (Martin McDonagh) i que és un absolut aiguabarreig.
Després d'un cop fallit, dos gàngsters anglesos viatgen a Bruges (Bèlgica) per recomanació del seu cap. Un d'ells (Brendan Gleeson) aprofita l'estada per visitar les meravelles gòtiques de la ciutat, mentre l'altre (Colin Farrell) s'avorreix sobiranament fins que coneix una atractiva paisana. Postal turística? Buddy-movie? Comèdia romàntica? Thriller? Sí, és tot això, sense caure en els tòpics de cap dels gèneres esmentats. Comença en clau d'humor surrealista (amb l'interludi tràgic del flash-back que explica què és "allò que va sortir malament") i es converteix cap al final en un drama gairebé shakespearià amb reflexions sobre l'honor, l'amistat, el destí, fins acabar el periple amb una pirueta final d'humor negríssim.
Que una proposta tan arriscada arribi a bon port i es converteixi en un dels millors títols estrenats l'any 2008, es deu a les interpretacions de Gleeson, Farrell i de Ralph Fiennes (adequadament sobreactuats), però sobretot a un guió de ferro, en què no es deixa cap detall a l'atzar i en què els diàlegs són concisos i brillants. Darrerament, s'acostuma a oblidar que aquesta és la millor base per a una bona pel.lícula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)