dilluns, 6 d’abril del 2026

CLARA ES EL PRECIO

"Clara es el precio" (Vicente Aranda, 1974) és posterior cronològicament, però sembla ser (ho he llegit a internet) que, per circumstàncies de la distribució, es va estrenar abans de "Tocata y fuga de Lolita", i, per això, jo creia que era la primera pel·lícula vista a Espanya en què una actriu nacional exhibia el pitram (ja sé que això, ara, pot semblar una bestiesa, però, en ple franquisme, va tenir categoria d'esdeveniment); no era un nu frontal total, per a això caldria esperar a "La trastienda", de Jorge Grau, un any després; almenys, en teoria, ja que el film d'Aranda, en què una esposa burgesa verge (sic) es guanya un sobresou rodant curts pornogràfics que es vendran a l'estranger, inclou un fals porno en clau de cinema mut en què sí que la desconeguda protagonista exhibeix els genitals. 

La modernitat inherent a l'Escola de Barcelona impregna aquest treball eminentment comercial d'Aranda, des dels títols de crèdit (imatges eròtiques en negatiu) a la casa de Cadaqués on tindrà lloc la trobada entre els arquitectes que volen construir habitatges en esferes de vidre (una cosa com de ciència-ficció que un dels personatges acabarà definint com un "invent del tebeo"), un intermediari poc escrupolós i un inversor multimilionari que vesteix com un gurú oriental, no beu alcohol ni menja carn, i mostra més interès en la Clara del títol (Amparo Muñoz) que en el projecte visionari dissenyat pel seu marit (un Máximo Valverde molt apagat). 

Tanta modernitat i tanta promiscuïtat no impedeixen l'homofòbia que apareix sobtadament en el guió, quan a la Clara li fan saber, mostrant-li unes fotografies, que els dolents de la funció, a més d'haver-la traïda i venuda al "gurú", són "així".

dissabte, 4 d’abril del 2026

AMARGA NAVIDAD

No és un bon símptoma que l'únic personatge que ens caigui simpàtic de la darrera pel·lícula d'Almodóvar sigui el bomber stripper encarnat per Patrick Criado, oportunament anomenat Bonifacio.

Si Almodóvar vol entonar una confessió a través de no un sinó dos àlter egos en pantalla, la freda Bárbara Lennie i l'indiferent Leonardo Sbaraglia, declarar-se un intel·lectual depredador que construeix la seva obra a partir de les desgràcies dels qui l'envolten, em sembla molt bé. Però que utilitzi al seu psicòleg i no ens ho faci pagar als espectadors. 

A "Amarga Navidad" (2026) li falta talent i li sobren pretensions. Comparar-se amb Bergman i Fellini només accentua la sensació de vergonya aliena. L'italià també va fer una pel·lícula a partir d'una crisi creativa, però li va sortir una obra mestra. I el més lamentable de tot és que quan, al final, el personatge d'Aitana Sánchez-Gijón li retreu a Sbaraglia els defectes del guió, que són els mateixos de la pel·lícula que estem veient, ningú no hi posi remei. 

Jo no dec tenir la paciència del personatge del bomber (és curiós, l'única escena salvable és la del rodatge -interromput- de l'anunci de calçotets), per aguantar (en el meu cas, com a espectador) una protagonista que es passa mitja pel·lícula dient que té mal de cap i l'altra mitja fent veure que escriu en una vil·la a Lanzarote, i jo esperant que passi alguna cosa, aguantant llargues escenes que només busquen omplir un metratge necessitat d'un guió, escenes que -curiosament- abans funcionaven en les pel·lícules del director (l'striptease, la cançó de l'Amàlia, la Chavela Vargas). Què cony m'esteu explicant? Ah, sí, l'autoficció, l'egoisme dels artistes. Vaja, tota una novetat! 

"Amarga Navidad" és, al meu parer, una pel·lícula dolenta, com ja he anat dient en comentaris a altres blocs. Com que jo no cobro de cap diari, no corro el risc que el director truqui a la direcció per demanar que em fotin al carrer (ho va intentar amb El País i Boyero!). Per no allargar-me, que no paga la pena, esmentaré l'escena del restaurant a Lanzarote: el moment en què la model que interpreta Milena Smit, de qui sabem que va perdre un fill en un accident, es trasbalsa perquè hi ha un nen petit en una altra taula, fins al punt que s'intenta suïcidar en l'escena següent, em va semblar increïblement pueril, indigne d'una sèrie televisiva de sobretaula. Hi va haver una època, que ja sembla llunyana, en què Almodóvar sabia jugar amb els recursos del melodrama.